COSMOS

COSMOS


Jo era esclau de la memòria
i de l'oblit i de la pèrdua,
però el déu m'alliberà de les cadenes
i em portà la immortalitat.

Jo era esclau del so
i dels sentits i dels significats,
però el déu trencà les fronteres
i el signe i el símbol nasqueren.

Jo era esclau de ma vida
i d'un horitzó petit i gris,
però el déu creà un univers per a mi
traçat en tinta sobre paper blanc.
Un univers en un caràcter,
sol, complet, acabat,
i l'anomenà Cosmos
i ja mai més vaig ser esclau.

D'antuvi, et demane perdó, xicon. Però no he pogut evitar el lligament -la lligamenta- amb la idea primera després de veure el dibuix:" Quixot-Castella-certa església."

I he decidit participar perquè crec ens calen VISIONS MENYS SERIOSES en certs aspectes.
Ací tens el resultat:


Un déu ansiós
Fill d'un pare pollós

Anem però a la imatge
Quixot pentinant
Pertinaç de xinesa trama
Tinta rabinya de cos
Escornellat
Coixim, coixam
Que no he arriba

Poema quebrat
En bandera pregona
D'abadejo dissecat

Amb la ploma segura
Aixafaré gambant
D'aqueix dibuix llampant
Totes les lleis humanes
Que ens arriben als llars
Afegint a la ploma
Un mall ben valerós
Que encargole a destemps
I si m'ho mana ensenya
Que el piu he de mostrar
I fer servir
Per haver
Descendència.
Doncs
Ben cofoi que ara el tinc!

Adintre i endavant!

Pel déu ansiós
Fill d'un pare pollós

Ploma, tinta i sang
ens ragen endins,
dibuixen esbossos
d'artesans de la paraula,
d'uns versos que il.luminen
somnis d'un devenir suspès,
com la rauxa escampa
el goig de desfermar-se arreu,
i els camps de blat i sègol
reneixen amb la força
imprevisible de la natura,
i són - sense raons - només
pel puríssim plaer de viure.

Dona formosa i clara,
hi ha un déu que et busca,
i fa conjurs, pocions,
i tot s'ofusca.
Cerca fórmules, plànols,
un riu de tinta,
i no sap que la màgia
la duus a dintre.
Creu que amb rampells i força
anirà a l'encalça
d'allò que tu ets capaç,
oh!, musa àuria.
Només ets una dona
i ell un gran déu,
però tu als llavis hi portes
el que no té ell.
Passió, dolçor, vehemència,
amor i ardor:
que vagi fent juguesques,
que tu ho tens tot.

Guaita'm, atabalat, entre tintes
d'obscurs i esperances
que un desertor hagué pintat.

Mirades entrellaçades
obren murs i fronteres
entre humans rostres
i símbols de lletres.

Cossos formats
per mateixa essència
de grafies desfetes
creant presències.

Espai negre i profund
veu el poeta que fa la glosa
en ell s'enfonsa
l'escriptor fecund.

Que dur és el seu camí!
Esbosses un gran laberint
com un Miró o un Dalí,
dins un món diví.

T'has convertit en musa,
escampant la llum dins la foscor,
quan amb la ploma
ofega el seu dolor.

Dins la cambra en penombra
la daga esmola l'ambigüitat.