comentaris repte 281

El cant del Rossinyol. - qwark
Entre la mare i el mossèn em convenceren per cantar amb els Rossinyols de Sant Lluc, el grup coral de la parròquia del poble. Bé, convèncer... Va ser una emboscada. Després de missa, el mossèn s'apropà i pactaren el meu fitxatge. Em feia angúnia passar dues tardes per setmana amb aquell home capaç d'escridassar-te amb la fúria d'un ogre desallotjat del seu cau. Però dir-li que no (a la cara) m'aterria encara més.
Jo estava amoïnat per una sèrie de canvis que començaven a afectar al meu cos i que escapaven del meu control. Per exemple, cantar em posava neguitós perquè en les notes altes temia que la meva veu volgués demostrar que ja era un home i es trenqués en un gall esfereïdor. La mare pensava que, precisament, entrar en una coral m'ajudaria a madurar, fer amistats i perdre la timidesa.
L'angoixa anava a més a mesura que s'apropava el gran concert de Santa Llúcia. L'avi m'explicà que, en aquests casos, el millor és imaginar-te al públic despullat. Es veu que així, se't passen els nervis.
I arribà el gran dia. Dues-centes persones dins l'església. Pressentia que, quan arribés el moment, no em sortiria veu i vaig pensar en el consell de l'avi. Vaig tancar els ulls i, quan els vaig tornar a obrir, vaig veure tothom despullat. I a primera fila, sabeu qui hi havia? La Mariona. La companya de classe que tothom diu que és una mica pendó. I me la vaig imaginar ben imaginada: la pell suau, els pitets emergents, corbes que suggerien plaers prohibits...ai! De seguida vaig notar com el xampinyó creixia dins dels meus pantalons, allà, davant de tothom! Em vaig enrojolar i, en un absurd intent de camuflar-ho, vaig començar a cantar cada cop més fort.
La mare mai em digué res d'aquell dia però deixà de tenir idees sobre el que em convenia. Encara que, en realitat, no anava desencaminada sobre el que m'aportaria la coral. Dies més tard, sortint de classe, la Mariona s'apropà.
-Crec que tens una veu preciosa. Si fóssim novios, em cantaries balades sota el meu balcó?

COMENTARI
Una història que podia ser ben bé real. He dirigit diverses agrupacions corals i, quan es va insegur en alguna peça, es tendeix a accelerar el tempo i a cantar més fort, talment el teu protagonista. Ara que, a mi em faria més vergonya cantar balades sota un balcó que fer-ho en una coral, la veritat. Les paraules clau molt ben col·locades, especialment "xampinyó" De tota manera, i entrant en el fons de la història, crec que podria donar més de sí la teva idea. Jo escurçaria la introducció i em centraria més en descriure les sensacions del nus de la narració; quan el xampinyó li creix a conseqüència de posar en pràctica la idea de l'avi. De veritat que és una situació per sucar-hi pa (narrativament parlant) les reaccions del públic, el mossèn, els altres cantaires...
Hi ha una frase excessivament llarga, crec que t'hauries de plantejar posar-hi algun signe de puntuació:
"cantar em posava neguitós perquè en les notes altes temia que la meva veu volgués demostrar que ja era un home i es trenqués en un gall esfereïdor"
Hi ha alguns "què" que els falta l'accent.
En definitiva un repte per passar una bona estona.
Moltíssimes gràcies per participar (especialment perquè vas ser el primer, i em vas treure un bon pes de sobre)
Salutacions!!

Coneixença a Estocolm - Carme Cabús
La noia es deia Rigoberta. A fora fotia un fred de cal déu! No semblava pas un pendó, com les dues rosses que seien al final de la barra. Aquelles dues semblaven unes models i ensenyaven cuixa de valent. Ella era baixa i malfeta, com un coixí lligat pel mig. Cridava l'atenció com un xampinyó en un cistell de rovellons. De fet, amb aquelles faccions i aquella pell fosca no podia ser res més que una sud-americana. "Una immigrant -vaig pensar- que deu haver acabat la jornada i ha fet una aturada per refer-se del fred".
Havia començat una conversa amb ella perquè vaig pensar que devia parlar castellà, i en la meva feina de venedor de maquinària i, tot sigui dit, amb el meu anglès deficient, no tenia gaires ocasions de comunicar-me fluidament.
Però, tot i que no era maca, tenia un cert atractiu. "Totes aquestes dones són submises -vaig pensar-. Són ignorants i fan les pitjors feines. Deu estar contenta, ella, que algú li faci cas". Així que, envalentit per aquesta reflexió, al dir-me que es trobava sense família a Estocolm, li vaig proposar de pujar a prendre un wisqui a la meva habitació. Ella, però, va contestar que no prenia alcohol i que si li podia demanar, a la barra mateix, un cafè amb llet "bullent" perquè es moria de fred. I va afegir que el menjar suec li feia tenir cor agre. I en això l'entenia molt bé, perquè l'efecte de tots aquells greixos no es podia camuflar amb res.
Llavors va ser quan vaig mirar pel vidre de la porta i, a través de la neu que queia, vaig veure una limusina blanca i daurada aparcada al carrer. En aquell moment ella es va aixecar i, dient-me adéu, em va allargar la mà com un home i va sortir del local. I, voleu creure que el xofer de la limusina va baixar en persona a obrir la porta perquè ella hi pugés? Em vaig quedar perplex!
L'endemà la seva foto sortia a tots els diaris com la flamant guanyadora del Premi Nobel de la Pau.

COMENTARI
Caram! És la segona vegada que començo aquest comentari. Quan he iniciat la lectura, el primer que he apuntat és: "Et podries estalviar el nom de la noia, no és transcendent". I mira per on; oi tant que és transcendent! Rigoberta Menchú, ho he intuït en aparèixer la limusina. El motiu del relat el trobo molt encertat, ja que és una situació aplicable a tothom; qui no ha jutjat, en algun moment o altre de la vida, per les aparences? Va, que aixequi el dit.... veus? De tota manera, el nom no el descobriria fins quan inicien el diàleg a la barra, seria més natural i potenciaria l'efecte sorpresa del final del conte.
Es veu que la paraula clau "xampinyó" dóna molt de sí: com en el conte anterior, la seva inclusió és molt encertada "Cridava l'atenció com un xampinyó en un cistell de rovellons"
Al començament hi ha la paraula "dues" massa juntes trobo: "les dues rosses que seien al final de la barra. Aquelles dues semblaven..."
Crec que aquí: "Deu estar contenta, ella, que algú li faci cas". Hi sobra el pronom "ella"
Trobo que, en general abuses de les "is":
"...Llavors va ser quan vaig mirar pel vidre de la porta i, a través de la neu que queia, vaig veure una limusina blanca i daurada aparcada al carrer. En aquell moment ella es va aixecar i, dient-me adéu, em va allargar la mà com un home i va sortir del local. I, voleu creure..."
"malfeta" crec que hauria de ser:"mal feta"
No he trobat la paraula clau "ogre"
Segur que, si hi fas una repassada, quedarà més travat. La història s'ho val!


El cap del pare - gypsy

Quan va passar, era una nena petita, tenia nou anys.
Va sonar el telèfon i el vaig agafar
- Que hi ha el senyor Joan Ros?
- És el meu pare, no, no hi és, qui el demana?
- Sóc el Senyor Oliva, el seu cap de feina
- Oliva? jajajaja i vostè és una oliva verda o
negra?
- silenci
- i té pinyol o anxova?, i el seu millor amic és un
xampinyó? jajaajaja
- silenci
La meva mare va agafar un altre auricular des de una altra estança.
- Ester! penja ara mateix!
- mama, mira una oliva vol parlar amb el papa,
jajaja!
- Penja, penjaa!!!, Senyor Oliva, disculpi
- silenci
No sé que em va passar, se'm van creuar els cables, jo era una nena exemplar, boneta i callada.
Vaig pensar, el papa es posarà com un ogre quan torni. Intentaré camuflar-me, anar a dormir d'hora, abans que arribi!.
No va servir de res!, l'esbroncada va ser descomunal, em va dir:
- saps que em podrien fer fora del banc, per això
que has fet?
- silenci
- que et passava pel cap? riure't així d'una
persona gran!
- papa, és que dir-se Oliva!
- passa a dormir, gamberra, com se't acut!
Maria, encara ens sortirà un pendó aquesta
mossa, ja cal que hi estem a sobre.
Vaig anar a dormir amb el cor encongit, ara l'estona que vaig riure al telèfon va valer tots els "morros" del món!

COMENTARI
De la manera com està explicat, dóna la sensació de que narris una situació viscuda. En tot cas, el ridícul no el veig en la nena, que actua com una nena, tampoc el veig en el cap, que en tot cas, si no sap fer-se càrrec de que no és res més que una criaturada, és que és un capullo. Potser l'únic que se sent ridícul és el pare, que es mostra molt contrariat per l'actitud de la nena.
Em sembla que no m'equivoco gaire si dic que has escrit aquest relat per fer-me costat en el repte i fer-lo més digne pel que fa a la participació, no? T'ho agraeixo molt.
"des de una altra" hauria de ser "des d'una altra"
"mama, mira una oliva vol" jo ho posaria "mama, mira; una oliva vol..."
"No sé que em va passar" el què amb accent
"Vaig pensar, el papa es posarà" potser millor amb guió de diàle "vaig pensar -el papa esposarà..."
"- saps que em podrien fer fora del banc, per això
que has fet?" crec que hi sobra la coma.
"- passa a dormir, gamberra, com se't acut!" jo posaria: "-passa a dormir, com se t'acut? "
"Vaig anar a dormir amb el cor encongit, ara l'estona que vaig riure al telèfon va valer tots els "morros" del món!" potser hi hauria d'anar coma després de "ara"
Moltes gràcies per participar!!