Detall intervenció

Aire que oneja

Intervenció de: bronze | 27-08-2009


Ve l'aire sol,
i em toca en la nit,
l'aire que oneja
com un mocador,
calent, desbordant,
amb un xic de remor,
l'aire que passa
i se'n va lluny de mi.
Passa aquest aire
que és impersonal,
que ve de molt lluny,
-planetes enllà-,
i tot l'univers
senceríssim hi cap,
i passa amb corrent
i em fibla i m'atrau.
Un aire viu
que té pensament,
una entitat
que es pot travessar,
que és delicat
i esborrona la pell,
que tots els secrets
pot xiuxiuejar.
Passa per mi
com la seda suau,
amb lleus puntets
de frescor transparent,
i a través seu
penetra el meu mirar,
dins l'oxigen pur,
com si fos un forment.
Oneja al vol
com una flor suau,
i em sembla meu,
però és la immensitat,
i fa de lligam
amb l'univers sencer,
i fa voltar el temps
i el va transformant.
Fa milions d'anys
ja hi era, aquest vent,
que torna avui
a tot el que és nou,
i que es corroeix,
i va cap la fi,
tal i com sóc jo,
corroïble i finit.
Passa, i mai més
em recordarà a mi.





Respostes

  • Aire que oneja
    bronze | 27/08/2009 a les 23:20

    Ve l'aire sol,
    i em toca en la nit,
    l'aire que oneja
    com un mocador,
    calent, desbordant,
    amb un xic de remor,
    l'aire que passa
    i se'n va lluny de mi.
    Passa aquest aire
    que és impersonal,
    que ve de molt lluny,
    -planetes enllà-,
    i tot l'univers
    senceríssim hi cap,
    i passa amb corrent
    i em fibla i m'atrau.
    Un aire viu
    que té pensament,
    una entitat
    que es pot travessar,
    que és delicat
    i esborrona la pell,
    que tots els secrets
    pot xiuxiuejar.
    Passa per mi
    com la seda suau,
    amb lleus puntets
    de frescor transparent,
    i a través seu
    penetra el meu mirar,
    dins l'oxigen pur,
    com si fos un forment.
    Oneja al vol
    com una flor suau,
    i em sembla meu,
    però és la immensitat,
    i fa de lligam
    amb l'univers sencer,
    i fa voltar el temps
    i el va transformant.
    Fa milions d'anys
    ja hi era, aquest vent,
    que torna avui
    a tot el que és nou,
    i que es corroeix,
    i va cap la fi,
    tal i com sóc jo,
    corroïble i finit.
    Passa, i mai més
    em recordarà a mi.




  • Bateig
    Naiade | 28/08/2009 a les 11:16

    Cercle d'amants de la pluja
    ens agrupem al cingle més alt
    junts i fent rotllana
    hipnotitzats pels elements.
    Rebem l'aigua del cel
    l'olor d'ozó ens envaeix
    embriagant-nos com una droga.
    Jo, no necessito paraigües
    ni res que pugui aïllar-me
    d'aquest regal Diví.
    Vull rebre sobre meu
    aquesta pluja fina
    fins que quedi xopa
    i noti la mullena
    entrant-me per tots els porus
    sentint-me nua i neta
    davant tot l'univers.








  • mentides humanes
    kispar fidu | 28/08/2009 a les 15:08

    Paraigües muts
    sota persianes humides
    per tempestes d'incontinències
    esfereïdes per l'ànima.

    Humanes pressències
    desferen les entranyes
    d'éssers incontrolables
    que de l'ombra sorgiren.

    Pors a les cames,
    dubtes palpitant.
    L'escut a l'armadura,
    disfressa de muda.

    La mentida. L'estranya.
    Ambició retinguda
    fugint entre les cames.

    Retinguda la ràbia.

    Humana incertesa
    del dolor sense preguntes.
    Boira fosca s'endinsa
    pels laments dels incansables.

    Fort vent s'emporta
    llàgrimes esborrades
    tement ser descobertes.

    Pànic a l'aire.

    Veritat alliberada
    sota paraigües adormits
    trencadors dels silencis
    que per sempre perduren.

  • RE: RPV100. Veus d'ombra al Turó de Dalt
    rnbonet | 28/08/2009 a les 18:14

    Ens esperen -pensar ara sota la pluja
    en dies rosa seria fals-, uns temps que passen
    de puntetes minant a poc a poc la vida.
    Un temps de paraigües obscurs que crema
    les entranyes, envaint-les; uns anys repetitius
    com un rosari, com una lletania cadenciosos,
    de rima consonant obligatòria. Un camí feixuc
    i espaiat de final de jornada. Cremant records
    i somnis -dolls de vida-, rossinyols de clams,
    essència casolana.
    Darrere queden dies clars
    de menta i herbassana.

  • Desplego un cobricel de pluja fina
    Xantalam | 30/08/2009 a les 23:54

    Sota la pluja
    Sota la pluja desplego un mapamundi
    JOAN BROSSA


    Desplego un cobricel de pluja fina

    Si cada estrella obrís un paraigua
    s'extingiria el degoteig
    de llum, la pluja d'estels i la nit clara.

    I si la Terra tanqués l'ombrel·la,
    dibuix de núvols i de cel,
    ni plouria més ni tindríem goteres.

    Sobre el meu llit tinc un cobricel
    de pluja fina, per abeurar
    el cos a pleret, en la malenconia.


    • RE: Desplego un cobricel de pluja fina (aquest! Petit canvi de forma)
      Xantalam | 01/09/2009 a les 19:20

      Sota la pluja
      Sota la pluja desplego un mapamundi
      JOAN BROSSA


      Desplego un cobricel de pluja fina

      Si cada estrella obrís un paraigua
      s'extingiria el degoteig
      de llum, la pluja d'estels i la nit clara.

      I si la Terra tanqués l'ombrel·la,
      dibuix de núvols i de cel,
      ni plouria més ni tindríem goteres.

      Sobre el meu llit tinc un cobricel
      de pluja fina, per abeurar
      el cos a pleret, en la malenconia.


  • Olores la pluja? (reloaded)
    deòmises | 31/08/2009 a les 18:30

    Al jaç del no-res, pensava en la teva totalitat.
    He escalat les muntanyes del cor
    Els batecs m'han indicat el ritme i el camí
    Per trobar els teus llavis. Per besar-los.

    He tastat la dolçor del vertigen
    Abocat a la barana del teu pit, al record
    Que mai no vol abandonar-me, impregnat
    De tu, Mar clara, dels teus dits de set.

    He reposat perquè sabia que, entre els núvols,
    L'aigua esdevindria carícia i present, remor
    D'onatge minúscul, i jo nàufrag en terra ferma.

    He abraçat la pols creient que t'abraçava,
    Acompanyant-la de paraules de desert travessat.
    "Olores la pluja?", m'has preguntat en obrir els ulls.


    d.
  • SENSE SOSTRE DE LLUM.
    brins | 31/08/2009 a les 22:33



    Amarats de records,
    són gèlida penombra
    sense sostre de llum;
    recer d´enyorança
    fosc cel de grisor.
    L´aigua els davalla,
    busquen des del cim
    camins de tornada,
    tan sols d´enyor,
    fan troballa...
    Engrunen a l´aire
    forts crits de tristor,
    cap llum no s´obre,
    tot consol és absent.
    Amb paraigua de foscor,
    sota tupid teixit,
    no veuen albades
    ni sostre de llum,
    no esguarden clarianes,
    no albiren cap besllum...

  • AIXOPLUGATS A LA INTEMPÈRIE
    Fidel | 31/08/2009 a les 22:58

    Aquí, dalt dels mots, t'exposes a les tenebres.
    I com sempre n'hi ha tres que són dalt de tot :
    el primer, el segon, el tercer (or, plata, bronze),
    elits ombrívoles ben aixoplugades;
    paraigües negre la seva seguretat.
    Les teves, les nostres ombres curulles de basarda
    assumides aquí, dalt de tot, exposats a la tenebra
    contemplant no se quin somni xop,
    ara ja, de tan aixoplugat pansit
    com una flor obrera exposada a la tenebra.
    I tu també abatut, sense niu, a la intempèrie,
    entre traces esborrades per una pluja prudent
    que massa sovint cau en oblits notables.
    Endevines qui ets a la fotografia... ?.
    I al teu darrere, la claror, tal vegada esperança;
    tal vegada desànim, s'acosta o s'allunya,
    potser sí, potser no... I al teu davant:
    farcits de foscúries i trons; exposats a la tenebra.
    A mig camí, aquí dalt, la incertesa, la fragilitat...,
    oberts a una pluja massa prudent,
    oberts alguns paraigües negres com ombres punyents.

    ( Res greu: tan sols la darrera paranoia d'un poeta
    enfangat de negres basardes que no sap on s'ubiquen
    els seus personatges ni ell mateix ).

    Tots hi podríem ser ... a la fotografia.
    Els poetes com tu, exposats a la tenebra..., també.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.