Trobe interessantíssims els gats i la seua forma d'entendre el món. N'he tingut uns quants (el primer de tots femella) i, com mon pare tenia una tenda, (més ben dit, un taller, una fusteria) els gats s'endinsaven a l'aventura en busca de la gateta joveneta que havíem decidit adoptar. Després de diversos intents de gats jovens, va ser (segons conta sempre el meu pare) el gat mes vellot de tots el que la va enamorar i se la va endur. Així com el Ros (le blond mauvais) va seduïr l'Annette i se l'endugué a vore món. Potser perquè m'ha recordat la meva gateta, la història m'agrada molt. Pero m'ha agradat des del començament: "Sóc, com ja he dit, un gat."

Recorde haver intentat (molts cops) llegir Anna Karenina i haver tingut que deixar-la per massa densa, i entremig, "posar-li les banyes" amb altres novel·les més lleugeres, així que alçar un poc la vista mentre viatges al tren no ho considero una infidelitat.

Has sabut traure-li partit a una escena molt breu i escriure un poema preciós. M'agrada.

Arrelades al meu cervell estàn les teues paraules, que flueixen com l'energia que et traspassa des de les teues arrels fins a les fulles mes tendres que busquen el sol. Deus de ser un arbre molt especial.

Jo també vaig morint, i pense que, afortunadament, estic massa sencera, que encara que en són ben pocs, tinc a gairébé tots els meus amb mí. No parle de les teues paraules, del teu estil, perque en aquest relat el considere perfecte. I per això et pose el 10. Salutacions.

Aquest poema m'ha fet pensar en la decadència, i pot ser per això, en Baudelaire. Especialment, m'ha agradat el colofó que dóna títol al poema: "mentre exhalen l’últim alè grogós, sospir corsecat de natura morta." Vaig a esquadrinyar entre els teus escrits. Salutacions ^^!

El plaer deuria de ser una cosa que no acabara mai. M'hauria agradat que després de tants orgàsmes al uníson les teues paraules haveren enmudit, s'hagueren quedat eternament amb eixes mans de músic, prestidigitador, teclista carnal. Pero com sempre, la felicitat (o les coses que s'assemblen) són efímeres...

Un instant fugaç que va marcar la vida del xicot, fins i tot anomena a la seua filla amb que creia que era de la donzella dels seus somnis... Durant aquest curs he estat anant i tornant a València capital en tren i crec que també he sentit aquesta mena de coses sovint.

Diria que per desgràcia no sé ni com s'anomenen, pero es millor així. Perque així son perfectes, a la meua mida.

Petonets!