Cercador
Mort
Un relat de: besllum- Compartir:
Ara, amb aquest repte, m’adono que he anat morint a poc a poc amb tots els éssers que he estimat i han marxat abans que jo. He mort en cada mirada, en cada gest, en la misericòrdia callada que sempre es calla quan algú que estimem és a punt de morir. Tinc por. Por de la seva absència, del buit immens que em col•lapsa tot el sistema neuronal que encara lluita contra la idea de desaparèixer per sempre.
No ser. Blanc. Buit. Silenci.
En cada mort, un bocí de la meva pròpia mort, de manera que ja no sóc sencera en la carn. Tinc un cos apedaçat i abellit de manera artificial, perquè amb els anys cada cop em falten més òrgans, més pell, més receptors i membres. Ah, i l’ànima també se’m mor amb ells. Aquell alè indestructible de l’inici va minvant, com quan et manquen les forces i el goig es va empetitint perquè la tristesa es fon en aquest cos gastat que absorbeix buits i absències d’altres.
Quan va morir el meu pare vaig morir molt de tros. Va ser com quedar esqueixada o esventrada per zones. Zones que queden balmades, i vull omplir però no puc agafar l’espai d’aquells que he estimat. M’han robat molt més que el cos. També m'han manllevat la consciència que desapareixo de mica en mica. Això és pitjor encara.
He mort amb els amics joves, amb els infants, amb els poetes, amb els amants més íntims de la vida, amb els clients que ja no tornen, amb els veïns i amb els desconeguts amb els que mai no he parlat. Quina vergonya no parlar-li a un desconegut indefens com jo.
La meva mare és gran i aviat morirà. Aleshores, ja no tindré cap arrel primigènia del meu origen. Segurament, serà llavors quan mori del tot. Seré una ombra que camina en un món estrany, sense cos ni ànima. Sense veu ni senderi. Una buidor antiga que anirà dissipant-se fins el no res.
Però sortosament, he après que morir no és pitjor que viure.
besllum
Comentaris
-
Jo també vaig morint... [Ofensiu]Pètal de lletres | 03-02-2014 | Valoració: 10
Jo també vaig morint, i pense que, afortunadament, estic massa sencera, que encara que en són ben pocs, tinc a gairébé tots els meus amb mí. No parle de les teues paraules, del teu estil, perque en aquest relat el considere perfecte. I per això et pose el 10. Salutacions.
-
Decadència i mort[Ofensiu]iong txon | 02-02-2014
T'ha sortit un microrelat totalment fúnebre, fins i tot depriment diria jo, com li escau al repte proposat per deòmises. Amb quatre ratlles ens proposa una lògica fatalista que fa caure la consciència en una davallada inexorable fins l'autodestrucció o la submissió, entre resignada i masoquista, a la crueltat del nostre destí. Trobo que has descrit molt bé l'estat d'ànim on sol conduir una filosofia materialista i l'individualisme o l'egocentrisme extrems. Per descomptat que hi ha una altra manera de veure les coses, en circumstàncies iguals, i és la que es basa en la permanència de l'ésser, en l'esperança que dóna el concepte de la transcendència, en el conreu de l'espiritualitat. Naturalment, això ja seria un altre relat… ;-)
-
el teu bagatge és ric[Ofensiu]Anthony Rain | 31-01-2014 | Valoració: 10
Segur, ans tot parla del teu sentiment. No em sé prou ric de vocabulari per a comentat aquest text, ans cap mot arribarà a la geografia del teu relat. No sé descriure els paisatges que escrius, sense estimbar-me en la pobresa radical d'anomenar la vida, la mort.
Abraçada forta
