Potser perquè també he practicat amb escreix la conversa amb el llenguatge no verbal, quan els llavis dissimulaven i romanien muts.
Potser perquè els solcs de les meves arrugues parlen de l'esforç que comporta no deixar-se seduir pel camí més planer.
Potser perquè senzillament el poema és genial.

encara verges per als ulls que no els coneixen, és com una bella benvinguda per al viatger que torna a casa després d'un temps de solitud.
La capseta dels records sempre la portem amb nosaltres, al fons del cor; la seva grandària dependrà del bagatge personal de cadascú. Però de records sempre n'hi haurà alguns que brillaran més que els altres, com els estels en el cel de la nit.
I bé, encantada d'haver retrobat el record dels teus poemes.

Sortós l'arbre que, tot i perdre les fulles, sabrà cada nova primavera reinventar-se amb igual esplendor.
Sortosos els humans que també escampem les nostres llavors perquè la vida continuï.
Sortosa la poesia, que és capaç de fer néixer noves il·lusions fins i tot en les soques més clivellades...
"Però ara cada fulla és un poema,
una barca per viatjar al cor del mot".
Després d'aquests dos versos, no cal dir res més. Quedi aquí la meva admiració.
Una abraçada!

Agafant el vers del drapaire despullat de la metàfora, et diré quina me'n va passar una vegada:
Vaig proposar a un pintor de fer un tracte: un poema meu a canvi d'una aquarel·la seva. La resposta, irada i escandalitzada, va ser: "Ni parlar-ne! Per bons que puguin ser els teus versos, i això suposant que ho siguin, mai no tindran el valor dels meus quadres!". El senyor en qüestió no era precisament una eminència i es va quedar tan ample.
Si ni el drapaire vol els teus poemes, tindria una justificació; podríem dir que es dedica a una altra feina i no hi entén. Però que un altre artista tampoc no els vulgui i els menyspreï, això ja són figues d'un altre paner.
M'alegro que tinguis un dia tan literàriament prolífic.
Una abraçada!

Amb la farigola, quan és seca, se'n poden fer infusions miraculoses...
La lluna més val rebre-la amb el cos nu de llençols...
Del fruit de les carícies més val deixar-ne uns quants a l'arbre, perquè els ocells puguin menjar-ne...
Una sola estrella és suficient per il·luminar el més bell dels somnis...
I el temps és com si no existís quan ens n'oblidem i naveguem pels teus poemes.
Una abraçada!

Un bellíssim cant d'amor. Això és aquest poema, del principi a la fi. Si volgués destacar-ne alguns versos l'hauria de copiar tot.
Els teus amics virtuals no podem mirar-te als ulls, i tampoc no estriparem mai el poema, ja que és l'únic mitjà que tenim per conèixer-te, per apropar-nos a tot allò que volem descobrir de tu.
Bon cap de setmana!

I com fa milers i milers d'anys, la teva saba haurà fet florir nova vida, i la teva llavor farà créixer nous arbres que aixoplugaran els ocells. I t'apagaràs lentament, sense recança, mentre que potser en el cel s'encendrà una estrella nova.
Sí, la mort d'un mateix també pot ser bella. Per als qui quedan, ja és una altra història...

T'he descobert a Ralats i m'he endut una agradable sorpresa.
Mal és quan una cosa ens esclavitza, sigui quina sigui. Però amb unes quantes dosis d'equilibri ben administrat, es poden gaudir de tots els avantatges que tenim a la nostra disposició. Per exemple, l'amistat virtual de vegades travessa la pantalla i es converteix en amistat de carn i ossos, i llavors és possible compartir indrets com el que descrius, on l'únic protagonista és la Natura en estat pur.
Quina enveja tan sana que em fas, per tenir el Paradís tan a prop!
Tornaré a aquest espai a visitar-te. I gràcies per les teves visites al meu. Una abraçada!
Montserrat

M'he topat amb aquest sentit i commovedor poema. Els molts comentaris que precedeixen el meu ja donen fe de la seva intensitat i bellesa.
Ignoro qui en va ser el/la destinatari/ària, però sense voler remoure res, com a comentari del poema te'n podria dir les mateixes paraules que tu vas emprar recentment en una entrada meva:
"En el poema només hi veig tristesa sense cap esperança.(...) Potser és el més natural del món i tot el demés són disfresses?"
De totes maneres, les meves paraules estarien desprovistes del to lleugerament cínic amb què van ser oroginàriament emprades...
Una abraçada.

Hola, Onatge, res millor que un poema que parli de l'amor per gaudir una mica més de la nit de Sant Joan. Foc i flama, il·lusió, misteri, simbolismes i màgia, i unes quantes bruixetes que avui volen tristes perquè la lluna és nova i no s'hi poden reflectir...
Ja ho saps, el poema ja va passar per l'escànner...
Bona revetlla!

Amic onatge,
Imprescindible poema a tenir en compte, i que convida a la reflexió amb els manuals de vida que sàbiament ens regales.
El mar i el seu onatge deuen estar plens d'amopolles amb missatges que mai no arribaran enlloc. Però amb tot..., és tan agradable, de tant en tant, somiar que sí que pot ser possible...
És la primera vegada que deixo uns mots en el teu espai. Amb el teu permís, tornaré algun altre dia.
Salut.