Cendra als llavis...

Cendra als llavis...


Per escriure un
poema d'amor
potser s'ha
d'estar enamorat
o haver-ho estat;
i si no té res a veure?


Estimo amb les llàgrimes
sense arribar a fer-ne un mar...


En el somriure hi ha la
flama de la mirada.


En la solitud hi ha
l'enyor de la persona estimada.


El poema només és
la carícia petrificada,
és el mussol quan la
lluna acompanya a la nit.



Hem anat desfullant
anys com qui desfulla
la rosa, el vent
s'ha endut els pètals,
i de vegades només
veiem les espines.


No hi ha fred més fred
que el que creix
entre amor i desamor,
però també no hi ha
millor caliu que el de l'amor.


Si la tardor és imposada
les fulles caigudes
vesteixen la nuesa del poema.


De vegades trobem
cendra als llavis,
i no és de l'amor,
és cendra del foc de la vida.


Remem a dos en
el gran viatge de viure.
Quan naufraguem, sempre
ens queda el nostre
vaixell de paper.


De tant en tant despertes
amb la rosada a la galta,
els meus llavis et besen
i de la fertilitat en neix el desig.


Però només sóc un home
i sovint no sóc el far,
ni el sol ni el núvol
que amb la seva pluja
tot ho empelta de tendresa.


Segurament que sóc així,
però no tinc maldat,
tampoc puc ni vull
dir que tot és culpa del destí.


Quan caminem per la
platja ran de mar,
deixem les nostres petjades
com un camí sense testament
però amb l'horitzó
i la força del present.


A cada ferida no hi
vull posar un recordatori,
potser perquè en tinc poques,
ja que no vull que el
meu cos sembli un sanatori.


Hi ha ferides que són com
un oasi en el gran dolor,
i d'altres són el tall que
ens fa traspassar a la foscor.


Amor és una paraula molt curta,
però la seva metàfora té
l'accent de l'eternitat.


Sovint en l'amor
s'hi escriu malament,
o amb poca cura.


Amor no és esborrar-me
a mi per dibuixar-te a tu,
com canta la cançó.


L'amor neix, però
necessita l'alè de cada dia,
cal bressolar-lo, abrigar-lo
sense asfixiar-lo.
Vol companyia sense esclavitzar-lo.


Em sembla que dic
molt de l'amor, però
no en dic res, què puc dir
si els poetes fa milions
d'anys que escriuen i parlen d'ell.


Però és que l'amor
és el batec més gran
després del de néixer
i del de morir.


Passen els anys i un dia
obrint un calaix
surten els pètals
d'aquella rosa
d'aquell sant Jordi.


El temps els ha
escampat pel calaix,
ja no són un tot.
Però encara duen amor.

En la soledat hi ha
el crit de l'amor,
i en companyia
hi ha el clam de viure'l.


De vegades vivim
assedegats de silenci
i tot perquè no escoltem
el seu eco, el seu alè.


L'amor no surt al diccionari,
i s'equivoca del tot
qui es pensa que es
pot comprar a cop de talonari.
El seu valor és tan gran
que per això mai no
li penja l'etiqueta de cap preu.


Qui no estima, no viu.

Amor és un tot
dins d'un res...


Estimar no té sinònim.
Amor tampoc,
ho és o no ho és.

Hi ha un amor
per a cada persona.
També cal vigilar
amb el fals amor.
El bon amor
cal llaurar-lo, sembrar-lo,
compartir-lo, donar-lo,
i malgrat tot caldrà
mirar cap al cel i veure
el sol els núvols i la lluna.
I ser-hi cada dia.


Tot i així haurem
d'estar amatents
a la plaga de l'ego,
de l'individualisme,
a la de la poca paciència,
i no pensar i creure
que les pròpies plagues
són culpa de l'altre...


L'ànima té els seus badalls.
L'amor té la seva brisa.
L'odi és un volcà.



El desamor té el
taüt de tot...


La convivència és una teulada
que sempre té alguna gotera.
Però viure a dos
amb amor, ho pot tot.


El veritable amor
no té marca ni
codi de barres,
ni va envasat al buit,
no és per prescripció mèdica,
no és una fórmula magistral,
no està mai d'oferta...,
no és un producte ni
un invent -per sort-,
no cal hipoteca.


Gairebé es pot dir
que n'hi ha arreu,
potser es troba a faltar
amor per la feina ben feta...




Quan es viu i es comparteix
amor, i si ve prenyat d'estimar,
és el millor viatge.


I si m'has llegit fins
aquí, és amor.

onatge