... la teva experiència a l'Orient. Jo també he passat per xocs culturals en la meva època d'estudiant (no tant grossos com el teu, però), i en guardo un record magnífic, tant dels bons moments com del dolents.

Mercès pels teus comentaris a algun dels meus relats. De fet, fa temps que tinc l'escriptura i RC aparcats, que no vol dir oblidats. Rebre algun comentari de tant en tant em recorda que m'hi hauria de posar de nou, a escriure.

Comentaris i crítiques (que demanes). Només soc un aficionat, així que no et prenguis massa seriosament el que et digui ... El relat flueix de manera fàcil (suposo que no t'és difícil escriure sobre vivencies personals). Per arrodonir-lo potser m'hagués agradat que construissis més sobre els personatges que et trobes al llarg del viatge. Un exemple, ara que estic llegint a en Larson (com la immensa majoria dels mortals), et confesso que les seves històries les trobo "acceptables", però amb el que realment gaudeixo és amb la construcció dels personatges (eg, la Salander).

Molta sort, i a continuar creixent com a persona i escriptora!

Carles

Hola Naiade!

M'ha fet molta il.lusió el teu darrer comentari. Porto una llaaaaaaarga temporada de sequera narrativa, i detalls com el teu comentari m'esperonen a tornar a buscar temps per escriure.

Em sembla que la teva narració, amb una mica de paciència, donaria per un llibre curtet. M'ha semblat la sinopsi del que podria ser una gran història. T'hi animaries?

Salutacions i fins aviat!

Carles

Hola Anna,

Soc un fan de les histories fantàstiques, i la teva m'ha enganxat des del primer moment: "Vaig néixer dins d'un tub de pasta de dents ...", un començament meravellós.

Durant la resta del relat he estat intentant imaginar-me els personatges diminuts de la teva història. Petits bacteris amb consciència? Diminuts nanorobots? Essers d'una altra dimensió? Suposo que m'ha trait la meva part racional (jo també sóc de ciències...). El cert és he tingut que arribar al final per descobrir que un bona part del mèrit del relat rau en no explicar l'essencia dels personatges.

Una abraçada i fins aviat!

Carles

M'he llegit els teus tres darrers relats. Amb "Constipat o Sexe Perillós" i amb "Incongruències", has aconseguit arrencar el meu primer somriure del matí.

Però "Les sabates de paper" és el que més m'ha agradat de tots tres. Les descripcions les he trobat ben treballades, i la història aconsegueix posar el vel de la tristor al cor del lector. El tema del descobriment de la mort pels infants és alhora extremadament trist i fascinant. En el teu relat, utilitzes el recurs de lligar l'experiència traumàtica de la Laia amb un objecte estimat, unes sabates de paper, que durant tota la vida de la Laia li faran d'ancora d'aquest moment dolorós. Molt ben trobat.

Precisament ahir, després de sopar, ens miravem amb les meves dues filles (10 i 8 anys) la pel.licula "Pont a Terebithia". El que suposavem que hauria de ser un film fantàstic, acaba essent la història del descobriment de la mort per un nen amb una imaginació desbordant. Molt recomanable si tens ganes de vessar alguna llàgrima.

M'ha fet gràcia a més la teva història perquè jo també en tinc una on la protagonista és una nena que es diu Laia ("La Laia juga sola"), on hi he intentat barrejar la realitat dels grans amb el poder de la imaginació dels infants. Si tens temps i ganes, et convido a llegir-la.

I, finalment, agrair-te els teus ànims perquè continui escribint. Amb comentaris com els teusgairebé em sento culpable de no dedicar-me més temps a escriure!!!. Moltíssimes gràcies!!!. Hi ha consultors professionals que cobren una pasta per acabar dient el que tu em comuniques amb tanta espontaneitat!

Una abraçada, i ens veiem (llegim) per RC

Bon Any Nou!!!!

Carles.

PS.- No he acabat d'entendre de la teva bio que siguis "una mica marsupial". Potser vas per la vida amb un marsupi (bossa) virtual carregat d'imaginació i històries màgiques a punt de veure la claror?

Mentre només hi posis bitllets davant del mirall, cap problema. Però, t'imagines que un dia la sogra s'arreglés el monyo al davant del vidre, i per accident li vesés a sobre el líquid? Noi, jo no se tu, però a mi només de pensar-ho ja m'agafen esgarrifances!

Mercès pel teu comentari al meu "psudo-poema", per dir-li d'alguna manera. De fet, la meva intenció no era redactar en poesia (que no m'hi dedico), sino fer un relat minimalista, deixant al descobert sentiments sens guarniment ni floritures.

Ens veiem (llegim) per RC!

Una abraçada!

Carles

Doncs mira, el meu darrer relat ("No t'estimo més") l'he tingut un any al disc dur de l'ordinador i no m'atrevia a publicar-lo per vergonya. Només l'havia compartir fins ara amb dues persones. I, de fet, per a mi no és un poema. Son sentiment expresats en forma minimalista, despullats, per intentar arribar al moll de l'os sense perdre's en el guarniment.

I és que, quan veig gent com tu que escriu versos amb una facilitat tantr espatarrant, no m'atreveixo a ficar-me a la vostra altura.

Una forta abraçada!. Bones festes, records al Manel i petonets a les nenes!

Carles

Mercès pel teu comentari a "No t'estimo més".

El teu darrer relat és una mà estesa. I no se'n troben amb tanta facilitat en el nostre món, sobrepoblat de veïns i escàs d'amics, de mans esteses com la teva.

Per tant, si tingués al davant a qui li estens, no dubtaria en recomanar-li que agafés la teva mà amb força i no la deixés anar mai.

Ens veiem (llegim) per RC!

Una abraçada,

Carles

perquè m'he vist a mi mateix en aquest situació ara fa aproximadament 12 anys.

Caminava per les platges de Vancouver Island. Darrers dies d'estiu. Posta de Sol al pacífic en una platja de còdols on el mar hi ha arrossegat troncs centenaris d'arbres gegantins. Jo, càmera en mà, buscant el millor angle per copçar tota la immensitat d'aquell moment irrepetible, l'ull enganxat al visor de la meva rèflex (encara no s'havien inventat les digitals), fent passes enrere per enquadrar millor l'escena ... Fins que ensopego amb el coi de tronc i caic de cul en un esvoranc!

No em vaig obrir el cap per pur miracle.

Respecte del teu comentari a "No t'estimo més" (per cert, moltíssimes gràcies!), només dir-te que quan li vaig llegir per primer cop a la meva companya, em va demanar que lluitéssim per no haver d'empenedir-nos pel temps perdut en arribar a l'inevitable darrer vers.

Ens veiem (llegim) per RC!

Una abraçada,

Carles

El que m'ha agradat més del teu relat és el missatge de temporalitat i oportunitat: l'enamorament dels personatges que ha madurat en amistat, en un procés que no es pot desfer. El pessigolleix d'un primer "t'estimo" o d'un petó furtiu d'amant són, malhauradament, irrepetibles.

Mercès pel teu comentari al meu primer intent de poema. Com tu, jo també fa poc que escric a RC.

Per cert, el teu relat m'ha recordat molt remotament una història curta que vaig escriure fa un temps i que pots trobar també a RC: "Sopar de promoció". Et convido a llegir-la, si no et fa res.

Una abraçada,

Carles

Benvinguda a RC, i moltíssimes mercès pel teu comentari al meu primer relat que no és 100% en prosa.

Espero que, ara que has "tastat" la comunitat de RC hi continuis escribint. Hi ha gent que hi escriu per compartir els seus sentiments, d'altres pel pur goig d'escriure, alguns com a manera de reivindicar-nos en la nostra llengua. Sigui quina sigui la raó, compartir imaginació i emocions a RC és una experiència formidable.

Del teu relat he copçat tristor, rebel.lia i esperança. Bé, ja ho deia Machado "al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar". Seguim endavant, i, si ho podem fer de la mà d'alguna persona estimada, molt millor.

Una abraçada!

Carles

Mercès pel teu comentari, al meu primer relat que no és estrictament en prosa. Jo encara no t'havia llegit res, així que ets un més dels descobriments que anem fent els habitants de RC mercès als comentaris creuats

Del teu poema em quedo amb la imatge del poder de les paraules, i de l'emprempta que deixen en les persones. Mai me les havia imaginat com cicatrius, però certament és una imatge emotiva i bella.

Ens veiem (llegim) per RC!

Una abraçada,

Carles

... que no tenia l'oportunitat de llegir res de RC, i de debó que m'he fet un tip de riure amb el teu Déu.

Felicitats!

Carles

... i ara em queda més clara la història!

Salutacions!

Carles

Quan l'he llegit, la primera reacció ha estat: "guaita, una bona introducció per una història que podria omplir tranquilament una vintena de pàgines". Després he pensat que potser el que pretenies era que ens imaginéssim els centenars d'escenaris possibles que es podrien amagar darrera el teu petit relat.

Ens oferiràs alguna resposta o ho deixes a la nostra imaginació?

Una abraçada,

Carles

Gràcies pel teu darrer comentari a "Déus de Vidre". En rebo pocs, darrerament, de comentrais, essencialment perquè no m'hi puc dedicar gaire a això d'escriure (o no se trobar el temps ...)

Aquest relat teu està ple de tendresa. Jo que tinc tendència de seguida a deixar volar la fantasia quan escric, per un moment m'he imaginat que els somnis de la nena acabarien per materialitzar-se i fer-li veritablement companyia al costat del llit. Tanmateix, quan he acabt de llegir-lo, i he pensat en la cara de les meves filles quan s'adormen després que els hi llegeixi un conte, m'he adonat que, de fet, els somnnis dels nens probablement són molt més reals del que els adults podem ja recordar ...

Ens continuarem llegint per RC!

Una abraçada!

Carles