Tot anirà bé.

Quan era petit els hospitals m’aterrien. Aquelles persones amb bata blanca, el record sempre present de les agulles de les vacunacions, i per sobre de tot aquella fortor de medicament que a tanta gent disgusta i provoca rebuig. Recordo la mare estirant-me del braç, mentre jo em rebel•lava intentant anar en sentit contrari, xisclant pel passadís.
No estic segur de si ho penso o ho somnio, estic sortint lentament d’un pesat sopor fins que aconsegueixo ubicar-me: Estic a un hospital, però aquest és modern, lluminós, ample... Almenys a la secció on jo estic. També és cert que sóc un pacient d’alt risc i estic gairebé aïllat. Espero un fetge.
- Et trobes bé?-. És la Maria, la meva dona. Encara emboirat aconsegueixo enfocar-la. Li dic que sí amb el cap. El rostre se li relaxa amb un sospir.
És cert, em trobo millor. Ara recordo la punció amb que m’han buidat part del líquid de l’abdomen que em pressionava els pulmons dificultant-me respirar. D’ençà que em van detectar la cirrosi, tot ha anat de pressa i a pitjor, sense temps a adaptar-nos ni comprendre.
Jo era representant d’una fàbrica de ventiladors, tant domèstics com industrials. Als anys vuitanta era un bon negoci, no s’havia estès l’aire condicionat. Tenia un sou més aviat minso, però les dietes i les comissions l’engrossien pel damunt de moltes nòmines. Eren bons temps. Anava a tot arreu amb la meva Lambretta, fins aquell fatídic dia: Mai no he aconseguit evitar reviure l’esglai, abans del impacte, de la centèsima de segon en que aquell brètol embriac va tirar el seu cotxe contra mi.
De resultes de l’accident vaig patir una doble fractura oberta de tíbia i peroné. Van ser tres operacions complicades, dos anys de patiment, de fisioteràpia, de dolor; des d’aleshores coixejo. A la sang que em van transfondre hi sotjava un virus maligne, el de la hepatitis C. No és culpa de ningú: Al mil nou-cents vuitanta-nou no es coneixia el virus, no es podia detectar. Però em va deixar una bomba de rellotgeria, que ha esclatat vint-i-dos anys després, inesperadament, amb traïdoria.
Unes paraules inconnexes em tornen a la realitat; passo hores confús, en un estat d’estupor, gairebé inconscient, per l’efecte al cervell de les toxines que el fetge no pot processar. La Maria és al meu costat, com sempre; s’ha adormit a la butaca i somnia. Té el cap caigut sobre l’espatlla, quan es desperti és probable que tingui una contractura al coll. Està esgotada, pendent tota l’estona de mi, de les meves necessitats; són ja mesos de desgast físic i sobre tot emocional, per la rapidesa de l’evolució i la incertesa, els dubtes, els presagis. És d’aquelles dones fortes que tot ho aguanten, que tot ho afronten, però al mateix temps és patidora, pessimista, supersticiosa: conserva la genètica de les dones del sud. Ha perdut molt de pes, els vestits li queden tan amples que la imagino voleiant amb una brisa, i una màcula obaga li ultrapassa les parpelles. Sé que sense ella no ho hauria resistit.
Ella és la que s’ha endut els cops més forts. Els primers símptomes, aquella astènia que em tenia aixafat al sofà, l’esgrogueïment posterior de la escleròtica, i les analítiques que ens van enfrontar amb la terrible certesa del monstre a terme fix, les vam compartir ensems. Però a mesura que jo anava empitjorant em feia més impotent i dependent. Va ser ella qui em va trobar desconcertat al llit, enmig d’un vòmit de sang que no comprenia i que no s’aturava; el trasllat a l’hospital va ser anguniós, agònic, semblava que no hi arribaríem a temps, tota aquella sang tacant la roba i els llençols... Va ser el primer episodi greu, el primer ingrés, i a partir d’aquí tot es va precipitar.
La miro mentre segueix dormint i m’omplo de tendresa. En un any n’ha envellit cinc, però segueix ferma, obstinada, inventant-se les forces que ja no pot treure del seu organisme, prenent-les prestades a la voluntat. Intueixo el patiment que m’amaga per estalviar-me’l; sé que el meu freqüent estat de letargia m’impedeix copsar-lo plenament, però també sé que és molt. Si desitjo sortir-me’n és sobre tot per ella, per la seva lluita. Crec que s’ho mereix.
El desgast emocional més perllongat i cruel el provoca la llista d’espera. Quan ja saps que l’única oportunitat és el trasplantament, la llista d’espera resulta un viacrucis. Em recorda l’escalafó de la mili: vas ascendint conforme els del davant van deixant lloc. En aquest cas perquè són operats o senzillament finen. L’espera és interminable, comptes i recomptes i la llista sembla anar molt més lenta que el teu deteriorament. Sort que hi ha factors de correcció que fan avançar als de pitjor pronòstic, als més urgents: Això m’ha posat el primer, a hores d’ara sóc el malalt més greu; no és pas per celebrar-ho. Tanmateix, ser el primer no és garantia, pot costar dies trobar un òrgan compatible, i entretant veure com et passa algun pacient amb més sort.
La providència és tan injusta... Penso en el malparit ebri que va passar el semàfor en vermell. Probablement segueix la seva vida, sense sospitar el calvari que seguim arrossegant des del seu acte criminal. He desitjat totes les desgràcies possibles per a ell i la seva família. No n’he sabut res més, però l’imagino satisfet, inconscient, aliè a la devastació que va provocar.
Sento una pressió sobre la mà. Obro els ulls: La Maria s’ha despertat i em mira fixament, com distreta, amb els ulls inexpressius. Em mira però no em veu, qui sap quines barreres de preocupació i cansament han segrestat l’esma i han tallat les vies de relació amb l’exterior. És una mirada introspectiva, que potser intenta posar ordre als interrogants i la paüra. Sovint es queda així, com catatònica, però sorprenentment mai em deixa la mà, potser l’únic pont que la ancora a la realitat, com si ho necessités per tornar, per no perdre’s en la incertesa dels seus pensaments.
L’entrada del resident la treu del seu estat d’absència:
-Enhorabona, Sr. Portal, tenim el fetge.
La Maria s’agafa les mans convulsament sobre el pit, rebregant entre elles el mocador; la seva mirada és un interrogant.
- En menys d’una hora comencem- diu el resident amb un somrís.
Al seu darrere entren el Francesc i la Mercè, els infermers, amb els estris per a la higiene. Venen a preparar-me: Em despullen, em renten per tot arreu... Malgrat els dies i les diverses ocasions en què he estat ingressat, encara sento pudor de que un home m’ensaboni, sobre tot als genitals. Penso que les dones li donen menys importància, o potser jo sóc ja una antigalla, fruit d’una educació masclista, homòfoba i vergonyant amb el cos. I no és que pensi malament, sé perfectament que hi ha una relació passional entre ells dos, per com es miren i aprofiten qualsevol maniobra per forçar el contacte de les mans com si fos de forma casual.
-Vés-te’n a casa i dorm una mica, això durarà estona- li dic a la Maria, panteixant. Em mira amb desaprovació. - Si li deixes el mòbil a la infermera, t’avisarà amb temps- reblo.
- Per descomptat, senyora Maria- corrobora ella.
- Aquí estic bé- remuga. Conec la seva tossuderia, sé que no la faré canviar. Li prenc la mà i me la porto al cor: - Doncs espera aquí. T’estimo- li dic.
Han arribat els portalliteres, que desfrenen el llit. S’adrecen a la Maria:
- El doctor vindrà a informar tan bon punt acabin. Trigarà unes hores. No pateixi. Tot anirà bé.
Empenyen el llit cap a la porta. Els ulls de la Maria són una barreja de terror i d’esperança, enmig d’un torrent de llàgrimes irreprimible. Acompanya el llit sense deixar-me la mà, fins que la infermera l’atura amb un gest delicat i comprensiu. La imagino dempeus, a la porta, amb una mà a la boca, ofegant els gemecs, i l’altra amb el mocador que ja ha renunciat a utilitzar.
Tinc por, molta por: Por a que l’empelt no arreli, a que el meu cos malmès no aguanti la intervenció o el postoperatori, al rebuig... Mai no hem gosat afrontar-ho, incapaços d’admetre la possibilitat de la mort; com si no parlar-ne pogués evitar que passés. Sempre ens hem tingut l’un a l’altre, i no puc imaginar-la sola, sense família i gairebé sense amistats, sobrevivint amb la pensió de viduïtat. Sé que aquest sentiment també el té ella, i forma part important del substrat de l’angoixa
Veig desfilar per damunt meu el sostre, de plaques blanques alternades amb plaques de llum. L’entrada a l’ascensor provoca dos petits sotracs, pel pas de les rodes dels peus i del cap. Els portalliteres ocupen el lateral, al costat del llit. Un em fa un copet al braç:
- Què, per fi, oi?. No et preocupis, tot anirà bé.
Agraeixo la confiança del tuteig, tan freqüent als hospitals, sobre tot als que passem de la cinquantena. No a tothom li sembla bé, però tot depèn del to. Es pot agredir una persona tractant-la de vostè, i es pot mostrar molt respecte malgrat el tuteig.
El pas pel trànsfer és com un túnel de vidre que et transporta d’un univers terrenal, contaminat, a un altre estèril i superior. Penso en pel•lícules de ciència ficció, intentant evadir-me del que m’envolta, sense aconseguir-ho plenament; em sobta l’activitat frenètica que detecto al meu voltant. Seguint amb la ciència ficció, m’imagino el quiròfan com una càpsula del temps que em traslladarà a un món sense malalties. Ben mirat, la dotzena de personatges uniformats de verd atrafegats que m’envolten tenen quelcom d’extraterrestres.
El cirurgià m’agafa la cara entre les mans, des de la capçalera:
- Josep, estem preparats. Trigarem unes hores, però per a tu serà un instant. Quan et despertis estaràs a la UCI. Allà ens tornarem a veure-. M’intriguen les ulleres-lupa que porta.
Ja em deuen haver injectat quelcom, perquè em sento com dins d’una esponja que esmorteeix les sensacions. Em giren momentàniament de costat per col•locar-me uns elèctrodes a l’esquena, i sento la compressió de l’esfigmomanòmetre al braç. M’han posat uns coixins sota els genolls i els turmells, i escolto la fressa de l’instrumental mentre l’ordenen damunt la taula. Un buf d’oxigen em pessigolleja el nas des de la mascareta que sosté l’anestesista, que em diu amb suavitat:
- Ara s’adormirà. Tot anirà bé.
Em deixo anar entre ecos que van repetint “Tot anirà bé”...