La juguesca.

Un relat de: Carles Ferran
—Anem i que guany el millor!
L’Adrià arrufa el nas i esbufega. No hi ha cregut mai, en aquesta parèmia. Sap que habitualment no guanyen els millors, però no ha sabut oposar-se al repte i no es pot fer enrere. No davant la Mònica, que se’l mira incrèdula, ni dels presents, que el miren expectants desitjant participar en l’espectacle.
S’encaminen a la taverna, empentant-se engrescats. L’Adrià sent que flaqueja, comença a adonar-se que ha caigut en el parany del Lluís, que s’ha deixat entabanar, la mateixa història des del col•legi. El cor, de vegades, et fa perdre el cap, i ell té el cor prou tocat, ara, per a pensar clarament.
A la barra ja estan arrenglerades les gerres de cervesa de la juguesca. La veu ha corregut pel poble i cada cop s’apleguen més curiosos; s’han fet dos bàndols, i criden com esperitats. A un senyal enceten la primera, el Lluís a grans glops, l’Adrià més pausat. N’han de trascolar deu.
Cinc anys després d’haver deixat el poble, els pares s’havien entestat en tornar-hi per festes. Ell no volia, no en guardava bon record. Fins que va veure la Mònica. De vailet n’havia estat molt, de la Mònica, però ho havia amagat, l’avergonyia tant... El sorprengué com s’havia fet de preciosa, i quan el va abraçar, tot ell quedà en ingravidesa, revivint els sentiments d’anys abans. Li proposava acompanyar-la al ball, quan aparegué en Lluís amb la mateixa intenció, i davant les seves protestes, el va reptar, agressiu com sempre, sense deixar-lo parlar:
—Anem i que guany el millor!. És el més just, no creus?
Quina estupidesa, pensa; ni ha caigut en preguntar-li a ella. Li costa beure i respirar alhora. A mitja juguesca, el Lluís ja li porta gerra i mitja d’avantatge. Busca els ulls de la Mònica, que està al fons, retinguda per les seves amigues que xisclen excitades. No hi percep gran cosa, però pensa que serà la distància i el mareig que comença a sentir. Treu forces per empassar-se dues gerres seguides sense pausa.
La Mònica és filla d’un guàrdia civil. No aguantava l’atmosfera autoritària i masclista de la Casa-Cuartel, i s’escapava a casa de l’Adrià a jugar amb les seves germanes. N'estava secretament enamorada, del noi, però aquell amor adolescent va quedar en suspens quan ell va marxar.
—Vinga!, Vinga!, Vinga!, Vinga! —Com un mantra ensordidor, els crits reboten en les parets i cauen sobre els contrincants, que s’afanyen a empassar com poden. Ja gran part del líquid rellisca per les comissures cap a la camisa. De tant en tant reben una esbroncada per aquest motiu, i tornen a procurar vessar-ne el menys possible. Desesperat, l’Adrià s’adona que el Lluís està amb la darrera gerra i a ell n’hi manquen dues. Sent que ha perdut la seva oportunitat. I llavors, el Lluís s’ennuega, comença a estossegar, vomita agònicament i cau rodó, mig inconscient. Envalentit, l’Adrià s’acaba la cervesa i es gira, inestable però triomfant, cap a la Mònica.
Però la Mònica no hi és.






Comentaris

  • Vaja parell de dropes![Ofensiu]
    Annalls | 16-08-2013 | Valoració: 10

    Per sort ella els tenia més ben posats! El relat doncs si m'agrada... t'enganxa !

  • La Mònica ja no hi és[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 17-07-2013 | Valoració: 10

    Aquest és el final i la paradoxa és que que la Mònica també n'estava de l'Adrià.

    Sortosament, el jovent d'avui en dia té un tracte de més companyonia entre ells i elles i les noies també volen dir la seva. Però encara es conserven tics d'altres temps i cultures en gent no prou civilitzada.

    Carles, aquest relat està molt ben escrit, tal com acostumes a fer en totes les ocasions en les que ens regales el teu "savoir faire". Sempre fa goig llegir-te perquè hom sap que el lector no quedarà defraudat.

    Una abraçada

  • La valentia mal entesa[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-07-2013 | Valoració: 10

    S'entén malament una valentia basada en la superficialitat. Un joc, una juguesca que em fa pensar en la societat nord-americana. És un relat magnífic Carles, on el pas del temps hi és ben present. L'ara és l'ara i l'ahir és al calaix. La Mònica ha crescut i potser l'Adrià no tant. Demostrar quelcom a base de beure cervesa només fa fer rotets. Una abraçada.

    Aleix

  • El retorn a la pàtria[Ofensiu]
    franz appa | 26-06-2013

    El concepte de pàtria sol anar vinculat a una qúestió política, però en realitat hauria de reservar-se a aquesta mena de lligam al lloc on un ha nascut i s'ha criat. Criat, aquí, equival a haver-se impregnat d'un cúmul de cultura, costums, tradicions, que marquen de forma indleeble les nostres conductes.
    per això ésfàcildeixar-se seduir per la força d'aquestes tradicions, per molt que un se'n senti allunyat sentimentalment o racionalment.
    El retorn a la pàtria de l'emigrat, del fill pròdig, és per això un clàssic de la literatura i de la ficció en general, perquè permet acarar-se amb els valors que des de la distància havien estat deixats de banda,i d'aquesta manera passar-los pel sedàs de l'observació, sovint del conflicte.
    Aquest relat sap penetrar en els codis d'aquest clàssic, i presentar amb brevetat i eficàcia els personatges i les claus del conflicte que té com a eix la juguesca, nucli narratiu central.
    Aquest nucli es desenvolupa amb economia no exempta de detall, però en canvi el desenllaç es formula amb una sola i contundent frase directíssima que ens remet a aquest tipus de girs finals tan efectius en els relats breus, aquests que miren de guanyar per KO el lector.
    Un desenllaç que ens demostra que no sempre és el que s'allunya el capaç de trencar amb els costums i els nusos que ens encadenen al passat.

  • La Mònica[Ofensiu]
    allan lee | 21-06-2013

    no hi és perquè no li ha agradat l'espectacle ni que es trafiqui amb la seva companyia, però hi ha moltes altres Mòniques que haurien deixat plantat l'Adrià si s'hagués negat a seguir la juguesca i l'hauria titllat de covard o poc home. L'Adrià ha tingut la mala sort d'haver-se d'empassar cervesa que no volia i trobar-se a la fí sol sense la dona que li agrada. El vent de la societat i els estrats socials ens embolcallen volguem o no, i ni guanya el més valent ni el mes fort ni a vegades guanya el més prepotent. Bon relat per rumiar en els condicionaments dels nostres actes.

    a

Valoració mitja: 10

l´Autor

Carles Ferran

34 Relats

394 Comentaris

51901 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:


Carles Fernández Serra (Barcelona, 1948). Llicenciat en Medicina. Especialista en Cirurgia Plàstica. Poeta i músic per vocació. Resident a Reus, Lleida i de nou a Barcelona. Gran part dels meus poemes acaben sent cançons.

Desitjo i agraeixo que em valoreu, però no em cal que em puntueu. Simplement, deixeu-me un comentari, bo o dolent. Això em fa millorar.

Si voleu escoltar cançons meves i del Raül Torrent (Rautortor), entre d'altres, aneu a Youtube Can64 Cantordelleida


Podeu saber més de mi a option=com_content&view=article&id=52&Itemid=222>Carles Ferran


Per si voleu contactar: fernandezserra@gmail.com

El dibuix és del genial Quino. L’aquarel•la meva.