La juguesca.

—Anem i que guany el millor!
L’Adrià arrufa el nas i esbufega. No hi ha cregut mai, en aquesta parèmia. Sap que habitualment no guanyen els millors, però no ha sabut oposar-se al repte i no es pot fer enrere. No davant la Mònica, que se’l mira incrèdula, ni dels presents, que el miren expectants desitjant participar en l’espectacle.
S’encaminen a la taverna, empentant-se engrescats. L’Adrià sent que flaqueja, comença a adonar-se que ha caigut en el parany del Lluís, que s’ha deixat entabanar, la mateixa història des del col•legi. El cor, de vegades, et fa perdre el cap, i ell té el cor prou tocat, ara, per a pensar clarament.
A la barra ja estan arrenglerades les gerres de cervesa de la juguesca. La veu ha corregut pel poble i cada cop s’apleguen més curiosos; s’han fet dos bàndols, i criden com esperitats. A un senyal enceten la primera, el Lluís a grans glops, l’Adrià més pausat. N’han de trascolar deu.
Cinc anys després d’haver deixat el poble, els pares s’havien entestat en tornar-hi per festes. Ell no volia, no en guardava bon record. Fins que va veure la Mònica. De vailet n’havia estat molt, de la Mònica, però ho havia amagat, l’avergonyia tant... El sorprengué com s’havia fet de preciosa, i quan el va abraçar, tot ell quedà en ingravidesa, revivint els sentiments d’anys abans. Li proposava acompanyar-la al ball, quan aparegué en Lluís amb la mateixa intenció, i davant les seves protestes, el va reptar, agressiu com sempre, sense deixar-lo parlar:
—Anem i que guany el millor!. És el més just, no creus?
Quina estupidesa, pensa; ni ha caigut en preguntar-li a ella. Li costa beure i respirar alhora. A mitja juguesca, el Lluís ja li porta gerra i mitja d’avantatge. Busca els ulls de la Mònica, que està al fons, retinguda per les seves amigues que xisclen excitades. No hi percep gran cosa, però pensa que serà la distància i el mareig que comença a sentir. Treu forces per empassar-se dues gerres seguides sense pausa.
La Mònica és filla d’un guàrdia civil. No aguantava l’atmosfera autoritària i masclista de la Casa-Cuartel, i s’escapava a casa de l’Adrià a jugar amb les seves germanes. N'estava secretament enamorada, del noi, però aquell amor adolescent va quedar en suspens quan ell va marxar.
—Vinga!, Vinga!, Vinga!, Vinga! —Com un mantra ensordidor, els crits reboten en les parets i cauen sobre els contrincants, que s’afanyen a empassar com poden. Ja gran part del líquid rellisca per les comissures cap a la camisa. De tant en tant reben una esbroncada per aquest motiu, i tornen a procurar vessar-ne el menys possible. Desesperat, l’Adrià s’adona que el Lluís està amb la darrera gerra i a ell n’hi manquen dues. Sent que ha perdut la seva oportunitat. I llavors, el Lluís s’ennuega, comença a estossegar, vomita agònicament i cau rodó, mig inconscient. Envalentit, l’Adrià s’acaba la cervesa i es gira, inestable però triomfant, cap a la Mònica.
Però la Mònica no hi és.