RE: REPTE XXVI

Bé Jeremies, no he partcipat encara en això del repte, però em sembla una molt bona idea. Aquí tens el meu relat, espero que us agradi. Una salutació.


MATINADA A LA CALA

.......i allí em trobava jo, rodejat per la meva pròpia nuesa, agenollat a terra amb el cos amarat de suor, palplantat en el penya-segat que donava a la cala. La meva respiració agitada i el constant bombeig de la sang al cor em marejaven. Des d'allí, veia a baix de tot les onades anar i venir de manera rítmica, pràcticament musical, mentre l'oratge de primera hora del matí m'acaronava el rostre. La nit havia estat molt dura, i ara, tot plegat era com un poema absurd, com quelcom irreal i màgic i ridícul al mateix temps. Jo no sabia pas perquè ella ja no hi era, només sabia que la meva vida havia esdevingut un munt de deixalles. Havia marxat en el pitjor moment, just quan més la necessitava. Sé que tots dos haguéssim pogut tirar endavant qualsevol cosa, això també. Sé que els dos junts haguéssim vençut. Però ara ella ja no hi era i jo estava sol. Potser era que les meves idees eren antiquades, o potser la meva pròpia intolerància m'emboirava la vista i em feia pensar aquestes coses, no ho sé, però sí que sabia que la volia tenir al meu costat un cop més, encara que fos per darrera vegada. Ara ja sabia que jo sol no podia fer res, que només em restava esperar allò inevitable. I de sobte, quan ja començava a creure que tot plegat era un somni, sorgí altra vegada el llop del bosc que tenia al darrera. I un cop més vaig aixecar-me, disposat a continuar la lluita per la meva vida, mentre acariciava el rostre d'ella, que restava estesa al meu costat, per darrer cop........

Amor, tu amb mi, a la cala, abraçats, un dins l'altra, un en l'altra. Sols entremig de molts, et veig només a tu, em veus només a mi, sense mirar-nos; et sento, em sents, sense escoltar-nos; et trobo, sense tocar-te; el teu aroma sense olorar-te; et desgusto sense menjar-te, sense tastar-te; tots els sentits desperts, receptius, excitants, visc en tu, lluny de tot i de tothom, a plenitud, entre tots.

Calor, plaer, relax... Hores i més hores. I un temps tan curt, tan esmunyedís!

Comença a refrescar. Et tapes una mica, aviat et vestiràs. Ja no hi ha ningú a la vora.

- Anem?

Se n'anirà el tot. Les gavines s'aproximaran al seu lloc de reunió, com cada capvespre, a fer la seva dansa al sol, a celebrar la seva posta; el vent les acompanyarà en simbiosi. Tornarem al bosc d'intolerància, ple de deixalles, contaminat, brut, fosc, domesticat... Al món que en diuen real, escapçat, material, d'adults.

On haurà quedat la nostra nuesa, la nostra transparència, el nostre amor en comunió, el nostre ser només junts entre tants? L'escalfor esdevindrà fred, un cop més. L'absolut, mancança. De nou trobarem a faltar el so de les ones, el tacte de la sorra i l'olor del mar. I no sabrem, no, no sabrem tornar a la cala. Un altre hivern.

Què bé que he pogut acabar el repte, amics!
Ara me'n vaig de cap de setmana i no torno fins dilluns a la tarda, després de veure l'eclipsi.
Per cert, si algú té un comptador de paraules, que m'ho digui sisplau que em farà un favor,...
Ep! que aquestes no compten per les 300, eh! La història comença ara:

Diari

30 setembre 2025

Ahir em van agafar ganes de tornar a la cala. A la nostra caleta, aquella on vam celebrar els meus 10 anys, els de la Georgina, el 25 aniversari dels pares i on anàvem tot sovint. Bons moments passats junts,...els recordo i els enyoro amb freqüència.

Vaig agafar l'equip (neopré, botelles de Nitrox, reguladors, aletes...) i vaig caminar els 20 metres que em separen del mar. Al menys ara ho tinc fàcil; accedeixo per la teulada de la farmàcia. Lliscant per les teules, em vaig submergir. Sempre em puja un calfred per l'espinada quan començo a veure el camp de futbol al fons, la teulada del cole i la plaça de l'Ajuntament, que comença a ser un bosc d'algues. Vaig entrar pel balcó al nostre pis, una altra cosa que em posa els pèls de punta perquè tot està ple d'imatges i de records. I ara, la seva nuesa m'impressiona. Un congre instal·lat al forat del wàter m'ensenyava les seves dents amenaçadores. A l'habitació dels pares fa temps que no hi entro,... no ho podria suportar. Menys mal que els vaig instal·lar a la Cerdanya quan es van començar a desgelar les grans carenes, després del total desgel dels casquets polars.

Finalment vaig arribar a la caleta; com que està a 20 metres, després vaig haver de fer descompressió. Ni platja, ni sorra, ni res,...està desconeguda,...quina merda!

Que si els immigrants, que si la Nacional II, que si la mesquita, que si les platges estaven plenes de deixalles, que si no hi havia sorra, , ... quanta intolerància! Què il·lusos érem! Vaig prémer els punys desitjant amb intensitat que tornés tot. Quan vaig treure el cap de l'aigua vaig esclatar a plorar; les onades picaven a la porta dels avis.

Un diumenge més, el soroll estrident del rellotge, omple la buidor de la seva habitació. Són quarts de vuit del matí, exactament la mateixa hora a la que cada dia s'aixeca per anar a treballar. Es renta, esmorza i s'empolaina, meticulosament. No tindria cap necessitat d'esmerçar-se però sap que les dones prefereixen els homes polits.

Surt al carrer, tira la bossa amb les deixalles al contenidor, entra al cotxe i enfila cap a la costa.

Arriba primer. Cerca una ombra sota alguns dels pins del bosc que corona la petita cala.

I amagat, espera.

Observa els banyistes que, lentament, van omplint la platja. N'observa alguns d'avançada edat que es banyen despullats, com la resta, i no compren com aquells éssers, en comptes de guardar el seu patetisme en l'anonimat de l'asil, s'entesten a mostrar a tothom les seves pelleringues fastigoses.

Fins que arriba ella, com cada diumenge. Encara va vestida però ell ja s'excita. Estira la seva tovallola, es treu la brusa, els pantalons i mostra un minúscul biquini. Ell es descorda la bragueta. Ella es despulla completament deixant a la vista un magnífic cos bru, sinuós, perfecte. Sent, de nou, la punxada intensa, barreja de dolor intens i plaer insuportable que l'obliga a acaronar-se el sexe.

En aquest moment, mentre es masturba compulsivament, un dels naturistes el descobreix i l'assenyala de manera descarada mentre alerta a tota la concurrència.

Es puja la bragueta i fuig. Odia la intolerància d'aquella colla de degenerats, malalts i exhibicionistes.

‘Hauria d'estar prohibit', et diu ella amb un fals posat seriós, però xiuxiuejant, mansa. ‘Això?', preguntes, mirant-la als ulls, mentre desdibuixes el sender fosc del seu ventre i aventures un parell de dits per entre el seu bosc secret. Ella sospira, tira el cap enrere: t'ofereix la nuesa del seu coll perquè la complaguis; inverteixis l'aparent rebuig que ella et mostra. En el fons, saps que aquesta intolerància juganera està fonamentada: amb subtils ironies et recorda la teva responsabilitat, social i humana. Però és tranquila, no ho fa amb malícia. Potser, fins i tot, ho fa per treure-li importància, per evadir-vos de les realitats inmediates; un bitllet d'anada al país de l'imaginació, on els vostres passats i presents són només deixalles en el temps.
Aquesta seva tendresa t'excita. Saps que és un sol pensament de pau i plaer el que embolcalla el vostre desig. I mentre l'acaricies, i ella se t'obre generosa, emprens el viatge per la geografia del seu cos.

No t'atreviries a dir-li que l'estimes, tot i que ets conscient de que és molt més que un joc. Quan estàs amb altres dones a vegades l'invoques, perquè trobes a faltar la mirada sincera i el posat serè; d'altra banda, aquelles aus de pas mai pregunten ni et comprometen a res més que satisfer-les. Això, pel teu tipus de vida, t'està bé; però emocionalment t'enfonsa.

Ella no reclama mai, però el seu cos amb la primera llum del dia, estirant-se mandrosa sobre el cotó, és per si sol tota una exigència. I avui recorres el seu paisatge de canyella amb el teu continent agrest i salvatge, gairebé amb la delicadesa de l'amor. I quan arribes al sud de la seva platja, besant-li la cala de l'intimitat i l'aigua, recordes el gust del mar. I t'hi capbusses, tendre, per ofegar-t'hi.

No entenc, la veritat, tanta intolerància vers el tabac. Tantes campanyes, tanta repressió,… Alguns miren amb fàstic el meu pit, com si puguessin intuir-hi els pulmons, i els comparen amb deixalles, amb vísceres miserables. Creuen que són més purs que jo, com si ells no se'n fessin farts, de respirar fum de ciutat. I sense queixar-se. Bajanades. Si he d'acabar bruta i pudent, almenys disfrutaré del bon gust del tabac.

I és que m'agrada, fumar. Sempre m'ha agradat.

No només pel fet de sentir-me important, amb la cigarreta entre els dits, o per la sensació del fum penetrant-me dins.

El que em fascina, és la nuesa que sembla agafar la cigarreta entre els meus llavis, despullant-se del paper i quedant en cendra. El goig d'aquella punta encesa, el foc roent consumint el tabac, la fúria salvatge que, tanmateix, puc controlar.

I és que també m'agrada, el foc. M'atrau, m'absorveix. La flama ballant, insinuant-se davant meu. No hi ha res, comparable a aquesta escena. Si fos per mi, m'estaria al costat d'una llar de foc dia i nit.

I no us penseu que, aquesta fascinació, sigui fruit d'un instant impetuós, d'uns anys joves que intento remmemorar a cada nova glopada de fum. No, no és això. Aquesta afició, va més enllà. No és només una afició: és passió. Des de sempre, que sento amor pel tabac i pel foc. I últimament, aquesta passió s'ha vist incrementada, i els meus veïns, els del poble, ho han acabat notant. Ara, fins i tot, se'm coneix com "la cala"!

- Mira! Per allà passa la cala! - els recordo dir, assenyalant-me amb el dit.

La veritat, però, és que no sé si, aquest mot, és degut a les meves calades, llargues, profundes, sensuals, o a l'incendi que vaig provocar, al bosc del poble, i que m'ha dut a poder fumar només aquí, entre reixes.



*(el que ve a continuació ja no és del relat:
no estic segura que "calada" sigui correcte, al diccionari deia que és "acció de calar", i com que calar també és encendre foc...)

La cala

Contemplant el mar poderos, assegut a la sorra i recolzat en una roca que marca el llindar entre la platja i el bosc, em trobava jo, evadint-me de la societat, intentant fugir d'una intolerància creixent cap a l'altre gent.

Enlloc com en aquesta cala em trobo més a gust amb mi mateix, i pel que veig no sóc l'unic:

Uns metres més enlla una parella de gent gran practica la nuesa amb total llibertat, sense les represions cruels de la societat, una parella de nois emprenen el cami de l'amor per primera vegada, mentres que no gaire lluny d'on són ells dorm un rodamón amb el seu gos, no demana diners, ni menjar, ni mantes, simplement ha triat ser aixi i no necessita rés més.

Interessant contrast amb la casa del penya-segat, on tinc entés hi viu un poderòs lloctinent.

També hi ha un monjo budista fent meditació, un argenti prenent el seu mate, i un esquimal construint-se
una caseta amb la sorra d'aquesta cala. Hi sóm tots aqui.

També esclar hi ha coses extranyes, animals marins que no coneixem, petites estrellas de mar, peixos i
Balenas, gavines, mosques, elefants, dinosaures, i uns esseres extranys, que fan una mica de por per cert,
vestits amb extranys vestits, i perdó per la redundancia, de colors variables, ara grisos plata, ara verd
Maragda.

També hi ha deixalles, deixalles que hem anat acumulant durant milers i milers d'anys de maltractar
aquesta cala i que ara si no netejem aviat i en tenim cura potser fara que tots acabem desapareguen d'aqui,
i aixo ens fa posar trisos a tots.

Aixi doncs fem un front comú, netejem la cala i cuidem-la perque aquesta és la cala de la llibertat, de la
historia, de la il·lusió, aquesta cala té un nom concret per aixo, pero no el diré ja que és un secret que tots
aquells que hi entrem ens obliguen a no desvelar.

La mar estava calmada, els pins flirtejaven amb el vent, component una suau brisa, i el sol, encara ixent, acaronava les ombres de les roques com si intentés lluitar amb elles per guanyar terreny. Era una visió idíl·lica i jo intentava amarar-me de cada pam de cala, de la remor del mar batent les roques, de les aigües cristal·lines, dels còdols de colors. Només uns turistes que havien plantat l'ombrel·la, allà, al altra banda de la cala, trencaven aquella imatge romàntica.

La mala llet va començar amb les llaunes de cervesa i els paquets de tabac, els condons i tampons. Com cada mati vaig agafar la bossa del caprabo que duia i el pal de muntanya i vaig començar a recollir les deixalles. No vaig aixecar el cap de la sorra en una bona estona, clavant un paper aquí, una llauna allà, remugat per sota del nas. I de sobte el vaig veure, una deixalla més, al costat d'aquells turistes que prenien el sol al peu del bosc. Els seu rostre negre i els seus ulls sense vida brillaven sota els primers raig de sol, la mar, en calma li llepava la punta dels dits, la seva nuesa em recordava com la nostra intolerància era la causa d'aquell cos sense vida. La dona sota la ombrel·la, amb un vestit de bany impúdic, que segurament havia costat més del que aquell home havia guanyat en la seva vida va dir en veu alta.
-- Aquests negres galifardeus, sols saben beure i fornicar, no es cert, noia? -Vaig aguantar les basques i em vaig deixar anar al terra mentre la camera digital de l'altre turista immortalitzava aquell instant. Al dia següent la meva imatge va aparèixer a tots els diaris sota el títol: Nueva avalancha de ilegales en nuestras costas.