Detall intervenció

prova

Intervenció de: REPTE CLÀSSIC | 31-05-2011

Títol

Repte Clàssic CDLXVII (467): Canta!! (23-05-2011)


Introducció

Proposat per: deòmises (23-05-2011)
Termini: des d'ara mateix fins dimarts 31 de maig, a les 17h
Paraula clau: anècdota
Condició especial: el relat ha de ser explicat en 1a persona
Extensió: de 250 a 1500 paraules



Text

Proposat per: deòmises(23-05-2011)
Termini: des d'ara mateix fins dimarts 31 de maig, a les 17h
Paraula clau: anècdota
Condició especial: el relat ha de ser explicat en primera persona (del singular o del plural, indistintament)
Extensió: de 250 a 1500 paraules




Guanyador/a: Magrão



Text guanyador: Canta!!




Als 14 anys feia curses de cotxes de coixinets. Des dels 15 que feia de “comissari” als Ral•lis i curses de muntanya. Als 17 vaig fer mitja temporada de karting. Als 18 ja portava dos anys conduint per Barcelona, i em vaig treure el carnet. Ja podia anar a veure “trams” de Ral•li (ara en diuen “especials), amb el cotxe del pare o amb el del meu germà. Als 19 anys vaig tenir la sort de fer-me amic d’uns aficionats a l’automobilisme que feia poc havien fundat una associació que poc després seria una de les millors (o la millor) escuderia catalana (que és el mateix que dir la millor de l’Estat).
Se’m va presentar la ocasió de fer de copilot en un Ral•li, i no vaig dubtar a acceptar. I després un altre, i un tercer. Eren curses semilegals, o directament il•legals, organitzades per un pilot famós. Corríem amb cotxes “de sèrie”, és a dir, tal com els portem pel carrer. De fet, la gran majoria eren cotxes llogats, manllevats dels pares, de la tieta o dels germans grans. Tres ral•lis amb dos pilots diferents.
Un bon dia, el copilot habitual d’un amic estava indisposat, o tenia problemes de feina, no recordo. La qüestió és que em va oferir de fer-li de copilot al Ral•li Osona. El cotxe era un Seat 124-2000, de grup 2. En aquella època (parlo de fa mes de 30 anys) era un cotxe competitiu, amb 170 CV, quatre carburadors, relació de canvi “tancada”, i molts altres aspectes com ara la suspensió dura, les llantes lleugeres, la mida dels pneumàtics i la seva qualitat, que el feien no solament “competitiu”, sinó “punter” i molt llaminer.
No vaig dubtar en acceptar. Jo en un FL de grup 2!! Quina passada! A més, amb la meva trajectòria dins el mon del motor, als 19 anys, creia estar a l’altura del que fos, doncs ja ho havia vist tot.
Els ral•lis del Zanini Ràcing que havia fet eren secrets, a dues passades, de manera que en la primera passada preníem les notes per a la segona. El que ara anava a fer era del tot diferent.
Varem quedar el cap de setmana anterior, divendres a la tarda, per anar a entrenar. Entrenar consisteix en fer una passada pel recorregut de l’especial, de longitud variable, entre 6 i 20 Qm, prenent “notes”: referències de les corbes, els seus radis, la manera de traçar, on frenar, etc.... Un cop fetes les “notes”, es tractava de repassar-les per a comprovar la seva exactitud, variar el seu contingut i, finalment, comprovar les corbes més ràpides, que son les que permeten guanyar més tremps.
La primera decepció la vaig tenir quan vaig veure que no portava el 124-2000, sinó que va venir en Vespa. Amb el meu cotxe, varem anar fins l’Aeroport del Prat, on varem enfilar-nos en un magnífic Opel Corsa de 950 cc i de 50 CV, prèvia signatura del contracte de lloguer. Jo pensava que pujaria a l’FL (que és com en diem dels 124 far quadrat) i em veia dins un Corsa.
La segona decepció la vaig tenir a l’hora de començar a prendre notes del primer tram. Romagats – Collsaplana. Llibreta nova, segon full, poso el nom del tram, localització, punt quilomètric de començament i final.
- Au, som-hi, Vicenç.
I em comença a dictar:
- cincuenta, en raíl frenar - derecha larga seis abre final siete...
- Alto! Què és això, Vicenç? No creuràs que cantaré les notes tota la nit en espanyol?
Petita discussió, i el vaig convèncer de que calia fer-ho tot en català, i que si no començava ja, molt aviat se sentiria fora de lloc. Va transigir quan va veure que si li cantava en català se sentia més segur que quan li cantaven (als altres copilots) en espanyol.
Varem passar tot el cap de setmana entrenant, sobre tot de nits, doncs la prova era nocturna. En Vicenç estava satisfet de la meva feina, i això m’agradava, doncs per a mi era tot un ídol, un exemple a seguir. Conduïa molt bé, sense prendre riscos excessius, sense maltractar la mecànica i amb molta seguretat.
Arribat el dia de la prova, pensava que tastaria el 124-2000, com a mínim de camí fins a Vic. Però no, el cotxe el varen dur els mecànics, dalt d’un remolc. No m’hi vaig enfilar fins moments abans de la sortida, a la Plaça Major de Vic. Des d’allà fins el primer tram, Romagats – Collsaplana, hi havia una 6 o 10 minuts, poca cosa, i varem anar poc a poc, ja que es tracta d’un recorregut pràcticament urbà. Estava realment impacient per assaborir la vivència que estava a punt de començar.
Situats la línia de sortida, em preparo la llibreta de les notes, ens posem el casc, arnesos ben tivats. Quinze segons. Crono a punt.
Deu. Cinc, quatre, tres, a cada segon en Vicenç donava un cop de gas, pujant el motor fins a les 5500 voltes, per tal de que el “zero” coincidís amb un cop de gas.
L’adrenalina m’anava pujant, mai havia sentit roncar aquell meravellós motor.
Avanço les notes: “cinquanta i frenar al rail per dreta sis obrir final set i 70”
Primera engranada, dos, aguantava el fre de ma, un, fora!.
El dos litre roncava sempre entre 6800 i 7500 voltes, gràcies a la relació tancada del canvi. El soroll em va posar la pell de gallina. Els 170 cavalls eren de debò. Em vaig quedar arrapat al respatller. Primera, segona, tercera, quarta, dos segons a fons i una frenada brusca, més que brusca, poderosa, un lleuger balanceig, una marxa menys i enfilem la corba a dreta en tercera, el cotxe de costat descrivint una corba dins la corba, anant cap a l’exterior, quarta, i ja sortim i en Vicenç es prepara per a la següent, una esquerra, també doble com la d’abans, en tercera per sortir en quarta.
Vaig gaudir de la conducció del meu amic, de com engranava les marxes amb suavitat violenta, dels moviments bruscos i harmoniosos del cotxe, dels sorolls que feia el cotxe, tots coneguts: el roncar del motor, el blocatge del diferencial, l’arrossegament dels pneumàtics, el xiulet de les dents rectes del canvi.
En acabar el tram, en Vicenç suava.
- Sort que em conec el tram, cabró!
- Què passa?
- Que, a part de la primera dretes, no has cantat cap més corba! A veure si el proper tram cantes una mica, no?
Varem acabar el Ral•li en la vuitena posició de la general (scratch, se’n diu). Encara ara, trenta anys més tard, recordem l’anècdota. La primera vegada que el meu fill em va fer de copilot, en Vicenç li deia: “Bernat, no li cantis el tros de baixada. Que se n’adoni del que és anar “a vista”!



Enllaços al Fòrum:


Altres textos presentats: Resta de participants

Veredicte


Respostes

  • prova
    [ contrasenya recuperada ] | 31/05/2011 a les 20:25
    Títol:
    Nanorepte 459: Per què els nanoreptes enganxen? (24-05-2011)

    Introducció :

    Guanyador del Nanorepte: Mercè Bellfort
    Organitzador del Nanorepte: Joan Gausachs i Marí

    Text
    IMPORTANT: a l'inici del text deixar uns 4 espais de tabulador sinó no s'executa correctament la instrucció html que hi ha a continuació.



    Nanorelat guanyador:

    05.- Pels pèls! Mercè Bellfort
    - Els nanoreptes m'enganxen pel fenomen de la condensació, pel poder de cada mot, pel desenvolupament neuronal. I a tu?
    - Idem


    ———o0o———


    Resta de nanorelats participants:

    Enganxa la comunicació !Joan G. Pons
    69 persones envoltaren al Joan.
    - Sempre participes als Nano-reptes.
    - Sí !
    - Enganxat ?
    - M'agrada comunicar.
    - Satisfet ?
    - I tant !!!

    Perquè som una colla de sonatsNubada
    No només enganxen, sinó que arriba un moment que, a la primera, et surt un nanorelat de 20 paraules exactes.

    Nanicotina (o Síndrome d'abstinència)deòmises
    Deixa de fumar i s'enganxa als Nanoreptes, que li recorden les 20 cigarretes, que demà tornarà a comprar sens falta...

    Perquè ens alleugen les preocupacionsbrins
    - Ho sento! He de donar-li una mala notícia; l'analítica diu...
    - Disculpi, doctor; expliqui-m'ho demà; ara haig de votar els nanos...

    DroguesEnglantina
    Perquè son nano- addictius !!!

    Addicció polisèmica compostanuriagau
    T’agrada passar una estoneta fent un nano? T’apassiona superar un repte? Llavors, estàs “enganxat” al Nanorepte!

    On és la mare?-Nonna_Carme
    - Practicant ioga. Está nerviosa perquè no troba paraules adequades per a expressar el que són els nanoreptes per a ella.-

    Vols nanorepte per sopar?tristaina
    - Amor, què et ve de gust per sopar?
    - ...vint paraules...
    - D'acord, amb pà, amb truita o millor dins la sopa?

    enganxat, o no!mirim
    jo m'enganxo a la vida, els nanos són per passar l'estona.
    I les vint paraules? Són obligatòries?
    A mi no m'enganxen ...Magrão
    - Tranquil, pare, jo controlo, no m'enganxo... estic be
    - I per què no dius mai mes de vint paraules?

    ———o0o———


    Nanorelats fora de concurs:

    No patiu [fora de concurs] Joan Gausachs i Marí
    Tal com ens diu l’Englantina, els nanos són addictius… De totes maneres no patiu, no perjudiquen la salut en absolut.

    per al•lusionsEnglantina
    Per això no vaig a teràpia de desintoxicació, [Joan...] Ja sé que no fan mal. Més aviat al contrari: son nano-relaxants....

    Addicció polisèmica compostanuriagau
    A qui no li agrada passar una estoneta fent un nano? A qui no li apassiona superar un repte?

    ———o0o———


    Enllaços al fòrum:

    Resultat i comentari dels participants

    Votacions

    Convocatòria Nanorepte
  • prova
    [ contrasenya recuperada ] | 31/05/2011 a les 20:35
    Títol:
    Nanorepte 460: ()

    Introducció :

    Guanyador del Nanorepte: deòmises
    Organitzador del Nanorepte: Mercè Bellfort

    Text



    Nanorelat guanyador:

    Pregària - deòmises

    Que el que les porres han separat, ho recuperi el bon futbol. Així en la Plaça Catalunya com a Wembley!

    ———o0o———


    Resta de nanorelats participants:

    Tot un estil - Joan G.Pons

    Aquest vespre gaudirem
    un cop més
    d'una forma de jugar
    d'un sentit d'equip
    d'un esforç
    i potser un resultat.

    Recordeu... - Joan Gausachs i Marí

    La millor frase del Mou, és la que als catalans ens mou: Amb el Barça sempre en el nostre cor.

    El 28 M - T.Cargol

    "mou" Puig s'ufanava de liquidar el tripartit, però aquell mapa de velocitats variables era més complicat que guanyar al Champions!

    No gaudí de la victòria - Nonna_Carme

    El seient buit al seu costat li recordava que, parents i amics, eren a l'enterrament de la seva dona.


    Aplec-Champions del caragol - nuriagau

    Ella volia cargols i ell, futbol. Han anat a Lleida, amb les pantalles gegants, avui soparan caragols cara als gols.

    Just a tres quarts de nou del vespre del 28 de maig de 2011- Englantina

    Vestit amb la samarreta blaugrana, al sofà, amb la cervesa i el pica-pica, posa la tele i..... marxa la llum!

    Copa de cava - rnbonet

    Amb fúria:
    - De ben segur guanyarà...qui més gols marque!
    Holmes, flegmàtic:
    - Elemental, estimat Watson; elemental.

    I la meva copa...? - uanra

    El Barça ha guanyat la Champions i li han un donat una copa. Jo he guanyat la porra d’RC i...

    ———o0o———


    Enllaços al fòrum:

    Resultat i comentari dels participants

    Votacions

    Convocatòria Nanorepte
  • prova
    REPTE CLÀSSIC | 31/05/2011 a les 23:35
    Títol

    Repte Clàssic CDLXVII (467): Canta!! (23-05-2011)


    Introducció

    Proposat per: deòmises (23-05-2011)
    Termini: des d'ara mateix fins dimarts 31 de maig, a les 17h
    Paraula clau: anècdota
    Condició especial: el relat ha de ser explicat en 1a persona
    Extensió: de 250 a 1500 paraules



    Text

    Proposat per: deòmises(23-05-2011)
    Termini: des d'ara mateix fins dimarts 31 de maig, a les 17h
    Paraula clau: anècdota
    Condició especial: el relat ha de ser explicat en primera persona (del singular o del plural, indistintament)
    Extensió: de 250 a 1500 paraules




    Guanyador/a: Magrão



    Text guanyador: Canta!!




    Als 14 anys feia curses de cotxes de coixinets. Des dels 15 que feia de “comissari” als Ral•lis i curses de muntanya. Als 17 vaig fer mitja temporada de karting. Als 18 ja portava dos anys conduint per Barcelona, i em vaig treure el carnet. Ja podia anar a veure “trams” de Ral•li (ara en diuen “especials), amb el cotxe del pare o amb el del meu germà. Als 19 anys vaig tenir la sort de fer-me amic d’uns aficionats a l’automobilisme que feia poc havien fundat una associació que poc després seria una de les millors (o la millor) escuderia catalana (que és el mateix que dir la millor de l’Estat).
    Se’m va presentar la ocasió de fer de copilot en un Ral•li, i no vaig dubtar a acceptar. I després un altre, i un tercer. Eren curses semilegals, o directament il•legals, organitzades per un pilot famós. Corríem amb cotxes “de sèrie”, és a dir, tal com els portem pel carrer. De fet, la gran majoria eren cotxes llogats, manllevats dels pares, de la tieta o dels germans grans. Tres ral•lis amb dos pilots diferents.
    Un bon dia, el copilot habitual d’un amic estava indisposat, o tenia problemes de feina, no recordo. La qüestió és que em va oferir de fer-li de copilot al Ral•li Osona. El cotxe era un Seat 124-2000, de grup 2. En aquella època (parlo de fa mes de 30 anys) era un cotxe competitiu, amb 170 CV, quatre carburadors, relació de canvi “tancada”, i molts altres aspectes com ara la suspensió dura, les llantes lleugeres, la mida dels pneumàtics i la seva qualitat, que el feien no solament “competitiu”, sinó “punter” i molt llaminer.
    No vaig dubtar en acceptar. Jo en un FL de grup 2!! Quina passada! A més, amb la meva trajectòria dins el mon del motor, als 19 anys, creia estar a l’altura del que fos, doncs ja ho havia vist tot.
    Els ral•lis del Zanini Ràcing que havia fet eren secrets, a dues passades, de manera que en la primera passada preníem les notes per a la segona. El que ara anava a fer era del tot diferent.
    Varem quedar el cap de setmana anterior, divendres a la tarda, per anar a entrenar. Entrenar consisteix en fer una passada pel recorregut de l’especial, de longitud variable, entre 6 i 20 Qm, prenent “notes”: referències de les corbes, els seus radis, la manera de traçar, on frenar, etc.... Un cop fetes les “notes”, es tractava de repassar-les per a comprovar la seva exactitud, variar el seu contingut i, finalment, comprovar les corbes més ràpides, que son les que permeten guanyar més tremps.
    La primera decepció la vaig tenir quan vaig veure que no portava el 124-2000, sinó que va venir en Vespa. Amb el meu cotxe, varem anar fins l’Aeroport del Prat, on varem enfilar-nos en un magnífic Opel Corsa de 950 cc i de 50 CV, prèvia signatura del contracte de lloguer. Jo pensava que pujaria a l’FL (que és com en diem dels 124 far quadrat) i em veia dins un Corsa.
    La segona decepció la vaig tenir a l’hora de començar a prendre notes del primer tram. Romagats – Collsaplana. Llibreta nova, segon full, poso el nom del tram, localització, punt quilomètric de començament i final.
    - Au, som-hi, Vicenç.
    I em comença a dictar:
    - cincuenta, en raíl frenar - derecha larga seis abre final siete...
    - Alto! Què és això, Vicenç? No creuràs que cantaré les notes tota la nit en espanyol?
    Petita discussió, i el vaig convèncer de que calia fer-ho tot en català, i que si no començava ja, molt aviat se sentiria fora de lloc. Va transigir quan va veure que si li cantava en català se sentia més segur que quan li cantaven (als altres copilots) en espanyol.
    Varem passar tot el cap de setmana entrenant, sobre tot de nits, doncs la prova era nocturna. En Vicenç estava satisfet de la meva feina, i això m’agradava, doncs per a mi era tot un ídol, un exemple a seguir. Conduïa molt bé, sense prendre riscos excessius, sense maltractar la mecànica i amb molta seguretat.
    Arribat el dia de la prova, pensava que tastaria el 124-2000, com a mínim de camí fins a Vic. Però no, el cotxe el varen dur els mecànics, dalt d’un remolc. No m’hi vaig enfilar fins moments abans de la sortida, a la Plaça Major de Vic. Des d’allà fins el primer tram, Romagats – Collsaplana, hi havia una 6 o 10 minuts, poca cosa, i varem anar poc a poc, ja que es tracta d’un recorregut pràcticament urbà. Estava realment impacient per assaborir la vivència que estava a punt de començar.
    Situats la línia de sortida, em preparo la llibreta de les notes, ens posem el casc, arnesos ben tivats. Quinze segons. Crono a punt.
    Deu. Cinc, quatre, tres, a cada segon en Vicenç donava un cop de gas, pujant el motor fins a les 5500 voltes, per tal de que el “zero” coincidís amb un cop de gas.
    L’adrenalina m’anava pujant, mai havia sentit roncar aquell meravellós motor.
    Avanço les notes: “cinquanta i frenar al rail per dreta sis obrir final set i 70”
    Primera engranada, dos, aguantava el fre de ma, un, fora!.
    El dos litre roncava sempre entre 6800 i 7500 voltes, gràcies a la relació tancada del canvi. El soroll em va posar la pell de gallina. Els 170 cavalls eren de debò. Em vaig quedar arrapat al respatller. Primera, segona, tercera, quarta, dos segons a fons i una frenada brusca, més que brusca, poderosa, un lleuger balanceig, una marxa menys i enfilem la corba a dreta en tercera, el cotxe de costat descrivint una corba dins la corba, anant cap a l’exterior, quarta, i ja sortim i en Vicenç es prepara per a la següent, una esquerra, també doble com la d’abans, en tercera per sortir en quarta.
    Vaig gaudir de la conducció del meu amic, de com engranava les marxes amb suavitat violenta, dels moviments bruscos i harmoniosos del cotxe, dels sorolls que feia el cotxe, tots coneguts: el roncar del motor, el blocatge del diferencial, l’arrossegament dels pneumàtics, el xiulet de les dents rectes del canvi.
    En acabar el tram, en Vicenç suava.
    - Sort que em conec el tram, cabró!
    - Què passa?
    - Que, a part de la primera dretes, no has cantat cap més corba! A veure si el proper tram cantes una mica, no?
    Varem acabar el Ral•li en la vuitena posició de la general (scratch, se’n diu). Encara ara, trenta anys més tard, recordem l’anècdota. La primera vegada que el meu fill em va fer de copilot, en Vicenç li deia: “Bernat, no li cantis el tros de baixada. Que se n’adoni del que és anar “a vista”!



    Enllaços al Fòrum:


    Altres textos presentats: Resta de participants

    Veredicte

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: