Detall intervenció

Minirepte 63-La culpa

Intervenció de: bloodymaruja | 07-01-2013

Abans que em tireu tomàquets, us proposo el nou minirepte 63.
Voldria relats fins a 250 paraules que parlin sobre "La culpa" , un sentiment molt complicat i que de vegades ens lliga de mans i peus tota la vida.
Teniu temps fins diumenge dia 13 a les 18 hores quan obriré el torn de votacions!!
Apa, a escriure!


Respostes

  • I diu prou
    Anaïs | 07/01/2013 a les 10:54

    Ja ha arribat un nou dia. Mai té ganes que arribi el matí, s’aixeca sempre amb un mal pressentiment. De nit, quan la major part de persones dorm, se sent més tranquil•la i sembla que pugui descansar, tot i que quan és fosc també la poden atracar d’imprevist, sense avisar, amb un cop fort i sec.
    Se sent com una piloteta negra i masegada, rebotant amunt i avall, utilitzada per fer mal als altres, rebutjada per les que pateixen al trobar-se-la.
    No entén perquè la gent no l’accepta tal i com és, amb les seves virtuts i defectes, que tothom se la tregui de sobre ràpidament, passant d’unes mans a altres com olla bullint.
    Els animals no la temen, no saben ni que és, la deixen en pau. Però els humans s’entesten en donar-li importància, en arrossegar-la, en parlar-ne constantment. Per què els ho posen tan difícil?
    La culpa ja n’està farta, d’estar mal vista. La culpa, ja n’està cansada que no la vulgui ningú. I diu prou, un prou ben alt perquè la sentin tots els pensaments humans. La culpa vol ser útil, la culpa vol canviar. La culpa es vol convertir en una serena responsabilitat.
  • Massa tard
    Mena Guiga | 07/01/2013 a les 14:59
    Mare- M'ha vist plorar massa, queixar-me massa, abatuda massa temps. He estat egoista. no he pensat en ell...

    Pare- Per què em quedava callat a la butaca mirant la tele i no me l'enduia a caminar, a jugar a futbol,...en comptes de quedar amb la Marga en aquell hotel?

    Àvia- Ja no ens venies a veure i t'hagués fet els macarrons o les patates fregides amb carn arrebossada...podia haver-te trucat!

    Avi- Les males herbes de l'hort t'esperaven per ajudar-me a arrencar-les, nano! No havia d'esperar que fossin tan altes...

    La mare no s'aguanta dreta i el seu marit afeblit amb prou feines pot sostenir-la.. Darrere seu, la parella d'avis s'encorba més que mai i mostren els cabells més blancs que mai, les arrugues més marcades que mai.

    I aquells pensaments no paren de repetir-los mentre s'apropen al fèretre del nen de tretze anys que s'ha llevat la vida.




    Mena

  • De culpa a culpa és teva, la culpa! (fora de concurs i de culpa)
    Mena Guiga | 07/01/2013 a les 17:21
    Jogaven a l'oca cada diumenge a la tarda, la Laura i la Paula.
    -Un tres! De pont a pont...merda! No podria haver-hi una font?
    S'enfadava la més petita, la Paula, i deia que el dau era un trampós i que sempre li sortia un tres.
    -Un sis! Buf...de què i caic al pou i em quedo tres torns sense tirar!
    La Laura s'assecava la suor amb un mocador ben planxat i brodat.

    La partida s'anava posant interessant (com sempre) i elles dues només tenien ulls per aquell objecte petit de sis cares amb nombres, a veure quin els sortiria (com sempre).

    Normalment acabaven barallades i gairebé arribaven a les mans.
    -No guanyo per culpa teva! Fas trampa!
    -Em fas perdre amb els teus rodolins i hòsties! No pot ser que vagis d'oca a oca tan sovint, no m'ho empasso!

    I la noia de torn de la residència les havia de separar.

    I, no obstant, cada diumenge hi tornaven.
    El trobar-se a faltar pesava més.



    Mena (criatures neixem i criatures ens tornem. De fet jo no he superat aquest estat...)
  • ADAM i EVA.
    Armando Vericat | 07/01/2013 a les 22:03
    En baixar del metro, Adam sentí una forta punxada al costat. Era com si li hagueren arrencat una costella en viu en viu. Instintivament es posà la mà al focus del dolor i, efectivament, hi havia un buit a les costelles.
    Dies després conegué una noia passejant vora mar. Tot i que era un xicot tímid, alguna cosa l'empentà a abordar la desconeguda. De seguida van connectar.
    - I així com et dius?
    - Eva, i tu?
    - Adam..., sóc Adam.
    Ella va treure una poma de la bossa i la llustrà tot fregant-se-la a la màniga.
    - Vols un mos? - preguntà l'Eva seductora.
    Adam mossegà la galta del fruit que la noia li oferia.
    En un tres i no res, el cel es tancà. Un llamp, un tro, i la pluja començà a caure com si la donaren per l'amor de Déu. Van córrer agafats de la mà, entre rialles d'aquelles de comèdia romàntica americana, fins trobar aixopluc baix la terrassa d'una cafeteria del passeig marítim.
    Al recer d'una tassa de cafè brollaven, generoses, mirades i paraules ensucrades. Sobtadament, un neguit començà a arrapar l'estómac d'Adam. Era una sensació estranya, com un remordiment per alguna malifeta. Un fort sentiment de culpa. Tanmateix, no pogué endevinar el motiu.
    El ruixat era cada vegada més i més intens. Semblava com si Déu nostre senyor s'haguera aixecat amb el peu esquerre.
  • La merda enfadada (fora de concurs i de gibrelleta)
    Mena Guiga | 08/01/2013 a les 11:18
    Aquella merda en un pal situada en un extrem d'un camp de pastura de vaques amb taques fotia més pudor que mai perquè treia foc pels queixals (sí, en tenia).
    I és que per causalitat algú (algú malparit) li havia deixat a prop i ben visible un diccionari obert amb el mot 'culpa' i el seu significat remarcat amb un marker fluorescent de color rosa xiclet o rosa galtes de princesa rubendaríica.
    La merda tenia la facultat de poder llegir i la va fer servir.
    Mai ho hagués fet! Desgraciada!
    Va entendre que si ella era una merda no era culpa seva. De fet, era incapaç d'anar més enllà filosofant i comprenent que la matèria és una suma-combinació dels mateixos elements i que toca el que toca i que va com va. No, aquell tros com d'ensaïmada mal forjada i corsecada va començar a buscar els causants de ser com era. Va atribuir el seu mal aspecte a qui la va defecar i l'alimentació que sovintejava; va considerar que si els botiguers no venguessin productes de baixa estofa ella hauria fet més goig; va maleir els pares del caganer que no van fer que la defequés en un bàter elegant i fes un camí de goig envers altres companyes amb qui fer-la petar...
    Va començar a rondinar en veu alta, a queixar-se, a baladrejar. Les vaques fugien foragitades per aquella veu fantasmal i les mosques vironeres també tocave el dos.

    Fins que algú va exclamar amb un tro de veu:

    -PROUUUUUUUUUUU!!!!!!!!!!!!!!!!

    Era el pal sobre el qual la merda reposava.

    -Jo no en tinc cap culpa ni de ser un pal ni de tenir-te al damunt, que això sí que és un pal!

    I mosques i vaques van fer els seus sons característics per corroborar-ho.




    Mena (i si l'he cagada...ja hi esteu avesats!)
  • El vici
    Mercè Bellfort | 09/01/2013 a les 17:29
    No recorda pas qui li va ensenyar però des de ben petita va agafar el vici de donar-se cops al pit amb la mà. Una vegada i una altra i una altra fins que, segons ella, les culpes quedaven descarregades. Així se sentia més alleugerida i podia reprendre l'activitat com aquell que res.
    A partir del dia del transplantament de cor, en el què aquest òrgan va dir prou de tanta agressió, les coses van canviar: ara donava cops de cap a la paret per aconseguir el perdó. Gràcies al maó tota culpa desapareixia. A partir del moment en què va foradar la paret a base de persistir en el vici el veí l'amenaçà de portar-la als tribunals per assetjament de morada.
    Llavors va ser quan afirmà: "Això, això, allà ens veurem les cares!" A veure qui és el valent que s'atreveix a declarar-me culpable!
  • El vici ( Aquest)
    Mercè Bellfort | 09/01/2013 a les 18:07
    No recorda pas qui li va ensenyar però des de ben petita va agafar el vici de donar-se cops al pit amb el puny. Una vegada i una altra i una altra fins que, segons ella, les culpes quedaven descarregades. Així se sentia més alleugerida i podia reprendre l'activitat com aquell que res.

    A partir del dia del transplantament de cor, en què aquest òrgan va dir prou a tanta agressió, les coses van canviar: ara donava cops de puny a la paret per aconseguir el desfogament i el perdó. Gràcies al maó tota culpa desapareixia. A partir del moment en què va foradar la paret a base de persistir en el vici el veí l'amenaçà de portar-la als tribunals per assetjament de la llar. Llavors va ser quan carregà les tintes contra el pobre home:

    - "Això, això, allà ens veurem les cares, als tribunals! A veure qui és el valent que s'atreveix a declarar-me culpable!”

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: