L'infant juga

Ho sento Robert, però ja tenia fet el poema sobre el quadre de Sorolla, i la imatge, encara que s'emprenyen, no podran esborrar-la mai, doncs, foma part de la iconografia de la nostra Mediterrània...

Amb la pell amarada

de salnitre i de sorra

esperant la imminent

embranzida de l'aigua

clapotegen alegres.


L'enrenou de les ones

apaivaga la seua

gatzara de joia,

mentre el sol del capvespre

dibuixa en els cossos

el miratge fantàstic,

lluminós i cromàtic

en la platja deserta

de la Malva-rosa.


***

17/XI/2.007

Els nens solen rascar-se el cul amb fruïció.
Els nens diuen les coses pel seu nom.
El nom és el que tu l'hi has posat.
Els nens no saben rascar-se deliberadament.
Els noms rebutjats esdevenen fantasmes.
Hi ha dotze maneres de rascar-se el cul.
El penis és un apèndix antropomorfitzat.
Jo mai hauria dit que la crema crema.
Les coses pel seu nom.
Aquest nom no fa aquella cosa.
Hi ha un món on no nom nu ah iH.
A vegades ens oblidem dels noms.
El cap és ple de noms sense coses.
Els nens miren el mar buscant pirates.
Els pirates enterren els records.
Hi ha homes que no saben què dir.
El pecat és als ulls del sant.
Si et pica el cul, rasca-te'l.

B.

MIRANT LA MAR.

No sé el que fan aquest xiquets
davant una mar falsificada.
Una mar esdevinguda trencadís
i amb ones trencant no blanques
sinó sorra morena, sucre de canya.

Incrèduls, se l'esguarden i remiren
tots dos. Un mar tot amarat de dubtes
remou la seua innocència càndida.

Encuriosits alhora pel batibull efectuat
per l'original mestre, pintor afamat
Solermenjantselolla.

L'un, gitat a terra ferma;
l'altre dret, dempeus, plantat,
composant un angle recte.

Sense adonar-se'n, ells, que també els dos
en són part substancial d'aquesta escena.
Misteri, filosofia extrema, nou concepte d'art,
artifici voluptuós, lliçó pragmàtica?

Ells no ho saben,
però jo ho tinc ben clar:
Ara, en aquest precís instant
un d'ells es grata el cul,
-això sí, una galta només
amb cada mà,
que exagerar no cal-
I tot, després d'haver-se
gratat,
emocionat,
-supose-
el cap.

----- Infantesa cobdiciada -----

Llum eterna, pols ensucrada
Vers la infància tronada.
Un munt de superfície on endinsar-se
I perdre de vista allò terrenal,

Per deixar pas a l'onada,
A la mar obstinada
I a l'aigua precipitar-se
I obtenir un bany de sal.

Infantesa cobdiciada,
Tens claror acumulada.
La platja fa desvetllar-se
A qui s'adorm en canal.

La pell broncejada.
El joc és una jugada
Que ajuda a entretenir-se
I passar a ésser emocional.

Fer una bona pensada,
Fer-la ben encertada,
Això és més que sincerar-se
I alliberar-se del mal.

Donar-se a l'albada
I fer-se una remullada
Per tal d'esquitxar-se
I tenir-te intrigat fins el final.

-------------------------------------

Sorgiu entre terra i aigua
i sou terra i aigua nua,
nens que jugueu a la platja
entre les onades brunes.

Lluu el vostre cos d'escultura
pel reflex que el sol us llega,
xipollegeu a la sorra
sota un cel blau d'arpillera.

Se us enduu, suau, la marea
i us gronxa l'ona marina,
salabror i cristall d'ambre
joc transparent, sal de vidre.

En el mirall de les aigües
us llisquen els cossos llisos;
sou, en la llum de la tarda,
peixos fràgils i feliços.

L'infant juga, innocent,
sobre la mullada sorra
llepada pel mar salobre
que l'amara i el contorna.

L'infant juga, tot content,
sens cap altre pensament;
està alegre i molt campant;
què més es pot desitjar?

Sorra,
carn d'infant
i la mar blava,

espetecs d'escuma
juguen ensinistrats
per les ones eternes

de les aigües antigues
que es vinclen suaus
quan les penetrem
per sorpresa,

cossos modulats d'argila
prenen el bany dels segles,
des de temps immemorials

llum, escalfor de Sol,
calfred fluid inesgotable
en el teu somriure
d'infant en llibertat.