Les rels de blau

Mans, ulls i cossos
al bell mig de la nit
o potser a l'alba,..

La son cedeix
als sentiments més íntims,
mans, ulls i cossos
dibuixant paraules
que no es diuen,...

els ulls ja parlen
impertubablement
de fit a fit et miren
o reflexius
cap a la terra cauen,..

mans que esgarrapen
darrera del posat
imperturrbable
servant desitjos
de plaer i confiança,...

Cosso girats de forma
irremeiable
en impossibles girs
que tot abasten,
sembla,...

La veritat sorgeix de matinada.

i. música

Enmig de la vetlla, la melodia calma del metall plàcid em bressa.
I, envoltat pel silenci de la teva absència,
M'abandono al balanceig suau d'aquestes notes imaginades,
Al record del teu tacte que torna en cloure els ulls.

Esdevinc, llavors, infant nounat i busco l'escalfor del teu pit,
La dolçor dels teus llavis en ser besat amb tendresa maternal.
I solco les mars del somni, al costat de Morfeu, desitjant ésser
Interval de temps entre les paraules pronunciades per tu.

ii. nostàlgia

M'entens, m'encens i m'alimentes a les palpentes del món fràgil
Que parla amb la boca de la malaltia per la fugacitat
I la frugalitat de la vida humana.

I sóc perpetu, etern gràcies a tu,
A l'ànima bressada pels fragments que de tu m'has deixat
Endins de la sang, barrejats amb l'entrellat de les venes.

iii. clarícia

I la llum deixa
La flor amena del somni,
L'or del silenci.
I l'alada libèl·lula
De l'adéu sobrevola.

iv. absència

Ulls de puresa, quietud del sol.
Mentre l'alosa aixeca el seu pur vol.

v. cadència

Mira la mar immensa.
Encara és nostra, malgrat que la platja
Sigui deserta.
T'espera i acarona el record de la teva pell.

Torna, vine, bufa la brisa dins teu.
Sóc penell i hèlix, cadència i serenor.
En les teves mans, el descans.

I em deixo seduir per les paraules de l'aigua,
Que bressolen l'ànima.


d.

L'apocalipsi,
fou diürn i d'un cel emmascarat,
d'un tel d'argila feréstega
premsada pels músculs d'Adonis,
un ximple enamorat.

-Estimo les serps que m'escopeixen
que de verí m'omplirien la sang.
Trec les ales del cupido assassinat,
l'he mort per llançar-te totes les fletxes
i t'hipnotitzo amb la fragància
de totes les bruixes que he escaldat;
afusellant a Cronos per guanyar temps
i invocant vampirs
que evaporin tota la sang;
emmirallant aquest món
per estancar les ànimes buides,
estrangulant la terra,
vomitant plagues,
terratrèmols i suïcidis.
I així construir una casa
per tu i per mi,
amb aigua, cel i terra,
d'una lluna de nit i un sol de dia.
El més terrible per enamorar-te.
Medusa, dona, estima'm
i jo et faré un món nou
amb les meves mans.

Si hem de morir demà, sobre l'escenari,
deixeu-me que vagi,
cinc minuts abans d'abaixar el teló,
a buscar
rere bastidors el meu fidel amant,
el fracàs.

El cercaré silent, sense aplaudiments.
Deixeu-me que us digui,
que a ell li agrada el silenci de la llotja,
quan tots ja callen,
i ningú ens dóna copets a l'espatlla;
l'enhorabona.

També li agrada anar alleugerit d'attrezzo,
pocs espectadors,
que no sentin amargor quan ell els mira,
amb aquells ulls...
i que no abaixin la mirada entristida
ni tinguin por.

Quan l'amfiteatre és a les fosques, surt.
El llum de guàrdia,
en el teló de boca, fita el seu rostre,
tan bell i pur,
en la nit fosca on tots se senten perduts,
i afligits ploren.

Si hem de morir demà, sobre l'escenari,
deixeu-lo que em besi,
sota el cel de bambolina i flors de plàstic.
Un calfred sec
em cobreix els llavis tan pàl·lids i freds...
s'atura el cor.

Jocós dibuix tintat,
Ets una estampa classicista i barroca
Del joc de ser parella en braços.

Abraçada estampada i recargolada
De fenòmens amorosos que germinen,
Ets preludi d'una primavera veraç.

Roman en tu una espècie de sentiment purità
De sentir-te en les meves entranyes
Després d'hivernar a la caverna.

Els torsos nuus en un marc de floritures,
El perfil translúcid, musculat i apaivagador
De l'home que et protegeix.

La mirada serena, altiva i atenta
Que veig en les teves ninetes de marbre negre,
Un pit nuu, no el mugró, amagat endebades.

Mans felines que traspuen vivaces
Creen una atmosfera lila entre frenètica estimació.
Barroca impressió i clàssica sensació em dones,
Tinta de la puritana i natural estampació.
________________________________________
llamp!

la meva petita aportació. Però no seré aquí fins l'1 de maig!

insípid

Tímid reposa esmunyint
els cabells sota la seva ombra.
Coberta queda la musa
rere trist rostre pàl·lid.

L'abraça en silenci
entre decidits braços
que busquen amb fúria
adquirir els seus desigs.

Selva cohibida
dilueix salvatges mans
que regiren dos cossos
mancats de luxúries.

Cansades reposen
sobre les urpes
d'uns rostres de marbre
que perderen els somnis.

Les rels de blau es claven en la mà
i de la mà en sorgirà la claveguera.
Cada batec de pedra ocre, cada espera
no correrà la meva sort. Demà

o d'aquí uns anys algú ens escriurà
més no hi haurà missatge i tot serà quimera.
Les rels de blau m'arrencaran la pell baldera
de l'os de l'esquena, i més ençà.

I qui en dubti, i miri enrere, potser
ens veurà l'ànsia abassegadora
i res serà el que no va poder ser.

I en la mirada, el blau d'arrel se'ns enyora
i cada sang que ens omple i ens devora
és el gong que ens marca el temps que ja ve.


Onofre de Dip

Allà on es confon l'aigua i el vent,
al cim més alt de la muntanya sacra,
allà on la llum banya com un torrent
l'íntim del bosc fluent i l'oneig de capçanes,

allà on s'agita l'energia rugent
i l'arc iris estén la corona encantada,
allà on les arrels desafien el temps
i les fulles són joies com misteris a l'alba,

allà on la nit llança el seu cant potent
i neix la lluna lluent en la immensor embruixada,
allà els cossos s'entrellacen, turgents,
home i dona silents, alenant vida humana.

Bardissa violàcia s'expressa
en aquesta presó d'amor, mentre
servo les engrunes que resten
del teu cor gastat, vençut per sempre.

Ja no em pots sentir malgrat
el cos encara et respira somort,
només en tinc l'aparença i
el miratge que et conté.

D'aquí a poc enterraré els teus ulls
allà on la lluna sigui blanca i diàfana,
on la sorra encara espurnegi somnis
extrets de baguls forrellats a recer.