COMENTARIS I VEREDICTE REPTE 451 - Diàleg amb la mort

Moltes gràcies per la vostra participació, que ha fet d'aquest un repte amb un gran nivell literari.
Poso els vostres reptes i a sota el comentari.
Som-hi.


1.El dia de morir-se – allan lee

Vist el panorama, em vaig ficar a dins. Home, el patám no te’l treu ningú, ni la por, però una mica ja saps de què va. Sobretot quan para el sorollet. Glú-glú-glú, deia tota l’estona, i de cop, silenci. Per les venes. L’estómac i derivats, com que naveguen a la seva vela, encara grugrúen una estona. Les arrels dels cabells reben una espècie de senyal, una cosa com, s’ha acabat la queratina, guapos. Així com de broma. A mi no me’n feia gaire, clar. Llavors van començar les cançonetes: “ Tu ets tot el què em queda”, o “ Els estels brillen només per tu”. Em vaig plantar. Home, tanta cursileria, el dia de morir-se. Res, res, em va dir la veueta, és que s’està desactivant, però ja no ho escoltaràs més. Llavors van prosseguir frenèticament tots els episodis, un sobre l’altre, les coses que havia oblidat feia temps, però que encara eren a l’escorça, tota la vida, així de patacada. Em va envair una mena de malenconia. Corpresa, m’anava entaforant a l’estèrnum, a dins les parets sucoses del cor, em disgregava entre les arrels neurals, a veure si passava la marejamenta i podia sortir un altre cop, més o menys sencera. La mort em va anar buidant els contenidors de records, i aviat vaig trobar-me extraviada, no podia precisar per on havia passat després de travessar un contingent de cèl•lules inflades i blanques, plenes de mantega, que donaven a una esplanada obscura, il•luminada cada cop menys per flamarades llunyanes, uns darrers esclats perifèrics...maco ho era, eh. La veu de la mort, aquella desconnexió, rebotava pels blancs tendons entre ós i muscle i pel cartílag del nas, i de costella en costella saltava per dir-me tals coses. Ella havia estat amb mi sempre, com jo bé sabia, però fins ara no s’havia activat. Has de sortir, em va dir. Ni parlar-ne, vaig dir jo, amb una veueta inaudible entre els plecs del dit i l’ungla, un lloc una mica brut, on els bacteris de les deixalles començaven la seva expansió, entusiasmats. Només tinc aquest cos, potser si esperem una mica anirà un altre cop, avui dia fan meravelles, als hospitals. Però venia fred de tot arreu i les arrels dels pèls feien una mica de basarda, allà clavats com en torretes plenes d’oli, i quan el cervell va desprendre’s dels meus records d’olors, els que més m’havia estimat, vaig caure en una desesperació inenarrable. Em vaig deixar anar i vaig relliscar avall, avall...ja no volia viure. Tampoc podia viure, clar. Vaig tancar els ulls- metàfora- i vaig xarbotejar: aneu a fer punyetes tots plegats...


Ah, que voleu saber com acaba. Bé, us puc dir que la mort em va desenganxar de la carn, i mal que bé em va treure d’allà. A fora, hi havia tot de gent que vagament vaig reconèixer. El meu cos, plàcid, estès entre màquines lluentes, em va semblar ben bonic, per bé que molt pàl•lid. Morir-se és el que té. Vaig vagarejar per l’edifici una bona estona, abans de decidir d’anar a la teulada.
La mort tenia un aspecte semblant a jo, i em va dir, o em vaig dir, que era l’hora de marxar. Em sentia tota càlida, com si una llumeta m’anés creixent a dins.

I llavors vaig obrir els braços, i em vaig llançar, i l’aire em va passar per tot dins meu, com una gran onada, i no hi va haver res, enlloc del món, ni de l’espai, ni de l’univers, que fos més gran que la meva joia.

*****
Un diàleg esplèndid entre la persona que és a punt de morir i la mort. La descripció del procés és una meravella, la mort penetrant tots els intersticis del cos biològic – mai més ben dit – de la seva víctima. La dona primer es resisteix a abandonar el seu cos, té l’esperança que encara pugui seguir funcionant, doncs als hospitals fan veritables meravelles. Hi ha un toc d’humor en tot el relat que li treu dramatisme al moment transcendent de morir. Finalment la dona sucumbeix quan la mort li arrabassa els records de les olors. M’agrada moltíssim el final. La mort sempre havia estat amb la protagonista i quan tot s’acaba, les dues són el mateix ens. Un relat escrit des de l’originalitat i la bona literatura. Sempre hi ha un espai per a la sorpresa, per quelcom inesperat que mai se’ns hauria acudit a nosaltres, en la perspectiva i la forma. Gràcies per aportar-nos aquesta mirada tan teva que ens enriqueix sempre.


2. Insomni – Fada del bosc

Quan ens van anunciar la teva arribada, nosaltres incrèduls, varem cremar aquell primer avís dins el foc de les bones intencions, tan mateix, dia rere dia la teva presencia es feia més propera, finalment dos mesos desprès vas complir amb la teva promesa, un matí de Gener mentre el meu pare dormia vas penetrar sigil•losament per les escletxes de llum, ningú et va sentir, ningú et va poder aturar, a l’habitació tan sols hi vas deixar un rastre de fredor i malenconia.

Com un ésser insaciable, no en vas tenir prou al cap de vuit mesos vas tornar. Aquest cop no vas avisar senzillament et vas presentar, dins una habitació d’hospital, corpresos et varem pregar, implorar que te n’anessis, que allà no hi havia res per tu, no vares escoltar a ningú de fet, tu mai escoltes, actues per instint, un instint dominat per l’ambició de tenir més i més. No et va ser fàcil, érem allà lluitant contra una força superior a nosaltres, tot va ser envà, en un instant vas arrabassar dels braços de la seva mare a la nostra estimada Eva, tan sòls tenia divuit anys.

Ara, en mig de la foscor, les hores passen amb feixuguesa, la por al teu retorn, el no saber on ets, ni quina serà la teva pròxima víctima m’ha tret la son.

Seré clara, i et diré el que no t’agrada escoltar:
- Et sents important, veritat? de fet penses que domines el món, quina ingenuïtat la teva, desprès de tants anys no veus que no pots fer desaparèixer les persones per sempre? ....
Els nostres amics, pares, fills, germans... formen part de nosaltres com un element indeleble del nostre cor. Aquesta és la teva gran frustració, per això en un acte de desesperació per aconseguir el que per tu és inabastable, actues sens compassió, t’agrada fer patir, tens una ment diabòlica que imagina, crea les pitjors afliccions per dur-les a terme utilitzant sinistres, catàstrofes, desgràcies.

-Haig de reconèixer que m’has fet mal, m’has ferit però a mi ja no m’enganyes, ara ja sé qui ets......ets un fracàs.

El so del despertador em retorna a la realitat un dia més, sento els ulls entumits com s’hi no hagués dormit gaire, noto l’habitació freda i una esgarrifança em recorda hores d’insomni barrejades amb un diàleg amb la mort.

*****
El relat és un retret despietat a la mort. Se’ns mostra com varies vegades apareix a la vida d’una persona i s’emporta els seus éssers estimats. Ens la presentes com una mort sàdica, com si gaudís amb aquest poder que té sobre la vida i sempre tingués la darrera paraula. A la mort no se li poden fer precs ni suborns. Hi ha una part molt positiva i fonda, quan ens mostres que amb la desaparició física de les persones mortes no n’hi ha prou per esborrar-les de les nostres vides. És a dir, continuen vivint en el nostre record. Això, la mort no pot evitar-ho. Només mata físicament. No deixa de ser un consol, almenys per a moltes persones. Hi ha un gir en el final del relat. Sembla que tot el diàleg mantingut amb la mort ha estat un somni, però deixa un final obert: l’habitació freda i l’esgarrifança. Potser la mort ha visitat a la protagonista mentre dormia. No se sap si algun altre ésser estimat morirà en breu.
Gràcies Fada per aquesta aportació i per l’esforç en arribar al mínim de mots demanats. Disculpa el malentès entre caràcters i paraules en fer la proposta de repte.


3. La mort i la modista – Dolça Parvati

Arriba abillat amb un vestit gris amb armilla i americana de tres botons i solapes curtes. La tela és de llana lleugera, molt adient per a l'entretemps. Sembla bona, filada amb molts fils, més pròpia de les teles mudadores que de les que se solen utilitzar a diari. I tant el tall equilibrat com la costura són impecables. Quan ha sonat el timbre, jo m'estava asseguda a la màquina de cosir, repuntant randes en uns mocadors d'aixovar. He sabut de seguida que era ell perquè la melodia, els primers compassos de Für Elise, dringava amb més malenconia que d'habitud. No em sorprèn que siga un home.

- Bona vesprada. Amèlia Mortés?

- Jo mateixa, en què puc ajudar-lo?

- M'haurà d'acompanyar, supose que ja ho sap. Tots em solen reconèixer.

- Sí, sí... És clar. El cas és que no l'esperava tan d'hora, sinó d'ací a uns dies. Ni tan sols he passat per la perruqueria...

Encara que un raig del capvespre cau esbiaixat pel llindar de la porta i el veig a contrallum, li endevine un esguard condescendent, com si estiguera acostumat a escoltar les excuses d'aquells a qui visita.

- Tant és, dona. Fins i tot és millor que no hi haja anat. Avui dia hi ha grans professionals que després de... -De sobte sembla adonar-se de la falta de tacte dels seus mots i calla, tot intentant somriure forçadament.

- Però açò... És obligatori?

- Com obligatori? - Em demana amb posat sorprès.

- Sí, vull dir... Mire, és una pregunta que m'he fet des que tinc ús de raó. Per què aquestes coses són com són? Són així perquè no poden ser d'altra manera, o perquè donem per fet que són així i no les capgirem?

- Dispense, no sé on vol anar a parar amb aquest joc de paraules...

- Li posaré un exemple: vostè ha vingut i jo li he obert la porta. És obvi que hi ha portes pertot arreu. I això per què? I si algú es plantara i diguera: “No vull portes a ma casa!” Potser el canvi li reportaria més riscos i també experiències més gratificants... Però no. Ningú pren la decisió d'eliminar la porta de casa. El que em demane és si això, com el cas que ara ens ocupa, és perquè ha de ser o perquè ningú es pren la molèstia que siga de cap altra manera.

- Interessant... Per si li val d'orientació, li diré que fa un segle i escaig vaig visitar més d'un filòsof que havia dedicat la seua vida a trobar respostes a aquesta qüestió, gens trivial, al meu parer. Però jo no estic capacitat per a resoldre-la, senyora. Jo només he vingut...

- Sí, ja ho sé. Ara bé, -i ací és on vull anar a parar-: i si em negue? Tothom li diu a vostè que sí perquè accepten que així és com ha d'anar. I si sóc jo la primera que diu que no?

- Ah, bé, ara l'entenc... Com ja deu suposar, també he visitat més d'un escriptor que va crear grans obres de ficció al respecte, ja siga mitjançant pactes amb éssers malignes o a través de beuratges miraculosos o aliatges màgics. Però en la realitat no conec ningú que se n'haja sortit, em sap greu... Sap què? Primer li explicaré els efectes en vostè de la meua visita i després, si vol dur-me la contra...

- Em sembla raonable. L'escolte.

- El procés és senzill: vostè experimentarà la sensació de viure detalladament tot el conjunt de la seua vida en uns pocs segons. I quan dic viure, m'estic referint a sentir plenament.... Després, triarà un moment viscut com a especial, que s'allargarà durant molt temps -no puc assegurar-li si tota l'eternitat, ja que això ultrapassa les meues atribucions-, i el gaudirà i gaudirà, no tant com a repetició, sinó com un instant absolut.

- Quina mena de moment especial?

- Ah, això ja depèn de vostè. Em consta que escollir-lo amb antelació sol ajudar. Normalment hom tria moments gratificants, però he visitat dones que han escollit reviure un part... Serà molt vívid, crega'm.

- Puc reviure un somni? Vull somiar de nou amb ell.

- Doncs ... Resulta una mica irregular. Alguns somnis són evitacions de viure experiències i del que es tracta és del contrari...

- Un somni o la insubmissió absoluta.

- D'acord. Qui és ell?

- Això és cosa meua.

Les mates de gessamí han envaït el que adés eren les portes de les cases del barri del Carme. Quan arribe a l'Edifici, n'aparte una amb la mà i m'adone que les tiges són flonges i sedoses. A dintre, una estància amb llum tènue acull un centenar de persones en una mena d'aplec o reunió política. Conversen en grups i alhora comparteixen un discurs silenciós... I de sobte et veig, reclinat en un divan, esperant-me... Fa vint anys que no ens hem vist. M'acoste cap a tu i em recline a la teua vora. Gitats l'un de cara a l'altre, ens mirem corpresos. Les distàncies dels cossos s'acurten sense esforç perquè l'acostament ja no depèn de les nostres voluntats. I la proximitat du el desig i el desig el plaer absolut. Prou de mots. Ací em quede. En aquesta petita mort.

*****
Aquí la mort es presenta dins la forma d’home. Es presenta a casa d’una modista per fer-li saber que li ha arribat l’hora. Ens trobem una dona rebel, gens submisa que es revolta i pregunta per què no pot negar-se a morir, per què no poden canviar les regles del joc. Tothom es conforma quan la mort els visita, però la modista no. Hi ha molt d’humor en el diàleg, ens imaginem a la mort més que sorpresa en ser rebuda amb aquest coratge i manca de por. L’originalitat comença quan la mort li explica què sentirà en el moment del traspàs. I li diu que ha de triar algun record plaent per aquest moment final. Ella vol triar un somni, en comptes d’una experiència viscuda. La mort accedeix tot i que triar un somni no és habitual. La dona tria el seu somni i hi va de cap: Vint anys enrere es retroba amb l’home que desitjava amb deler, s’acosten i el desig porta al plaer absolut. L’autora del relat ens deixa bocabadats quan decideix morir en el moment just de “la petita mort”, en el joc de paraules que remet a l’estat de consciència posterior a l’orgasme sexual. Algú sap una manera millor de morir? Chapeau Dolça, pel teu mestratge en conduir les històries, per la forma com les escrius i per la rebel•lia que solen mostrar els teus personatges femenins.


4. Una icona ancestral – Sangifetge

La Mort no era una nena d'ulls blaus. Ni tampoc un encaputxat armat amb una dalla rovellada. No. La veritat era que la mort semblava un paio molt normal; mitjana edat, ni alt ni baix, ni gras ni prim. Vulgar. Sí, aquesta era, sens dubte, la descripció més escaient: vulgar i gris.
—Has de parlar amb ella, et troba a faltar —em va dir la mort.
—No vull saber-ne res, prefereixo quedar-me amb els meus records —vaig argumentar, corprès, per enèsim cop. No em va fer ni cas; com si sentís ploure. S'ha de dir una cosa de la mort: és molt tossuda.
—I tampoc vull anar enlloc amb tu, —vaig afegir, —estic prou bé aquí, no m’enredaràs pas; ja ens coneixem .
—Que estàs bé? Com pots dir això! Estàs sol, deprimit i ple de malenconia. Parlar amb la teva dona et farà feliç un altre cop, encara que només sigui per uns instants. No pots continuar així, has d'acceptar-ho, les coses no canviaran, la teva dona i tu, almenys de moment, esteu separats per una barrera gairebé impenetrable. Però encara pots parlar-hi, no és gaire però és millor que res.
Ho deia seriosament, la mort estava preocupada. I jo em preguntava el perquè.
—A més, no t'he ofert d'anar enlloc jo —va afegir la parca, visiblement contrariada just abans de desaparèixer. S'ha de dir una cosa de la mort: apareix i desapareix com el Guadiana.

*
—No hi ha res a fer, no ens vol escoltar.
—Què vol dir?
—No vol parlar, ni amb vostè ni amb ningú.
—Són uns ineptes! Els demandaré. El meu marit estava en condicions òptimes per la semi-vida quan va morir, i nosaltres fa més de trenta anys que paguen la quota! Vull parlar amb ell, almenys un parell de cops per setmana!
—Ineptes? Senyora el nostre software de comunicació amb els dorments és el millor del mercat.
—A sí? I digui'm doncs, com s'estableix aquesta comunicació?
—De la manera standard, senyora. El semi-viu percep el nostre sofware com si fos la mort. Ell creu que està viu i que la morta és vostè. El nostre software és amistós, el consola i li ofereix la possibilitat de comunicar-se.
—Com pot creure el meu marit que està viu?
—No oblidi que el seu marit va morir, estar semi-viu no és pas com estar viu. La ment dels dorments no és com la nostra; és una ombra.
—No es pot canviar l'aspecte d'aquest software?
—El nostre software és totalment adaptable, naturalment que es pot canviar. Però els psicòlegs especialistes en semi-vida diuen què la figura de la mort és una icona ancestral que ...
—Els psicòlegs poden anar a pastar fang! jo conec bé al meu marit; tinc una idea.

*
Quan la Nicol Kidman, semi-nua tal com m'agradaven a mi les dones, se m'acostà i m'oferí parlar amb la meva difunta esposa, encara vaig dubtar. Però quan em va prometre que es quedaria per jugar amb mi desprès de la conversa, es van esvair tots el dubtes.

*****
La mort es presenta davant un home per intentar que aquest parli amb la seva dona morta doncs ella sent enyor envers el marit. El relat s’encabeix en el gènere de la ciència ficció, doncs com se’ns explica l’home en realitat va morir però mitjançant una empresa amb un software especial, les famílies tenen dret a parlar amb els difunts si paguen una quota regularment. L’esposa es queixa que ha pagat la quota i no pot parlar amb el seu marit perquè ell s’hi nega. Realment, un escenari que a mi personalment em fa esborronar. Tot i que també fa riure la situació en sí. La dona per aconseguir parlar amb el seu marit semi-viu (mort) té una idea que proposa a l’empresa que fa de mitjancera en els diàlegs entre els morts i els vius. Proposa canviar la imatge de la mort clàssica per la de la Nicole Kidman –icona sexual del marit mentre vivia – per aconseguir parlar amb el seu marit. No cal dir que ho aconsegueix.
Un relat divertit i una mica terrorífic si es pensa que això algun dia podria esdevenir. També trobem aquest toc d’humor que fa que la mort no resulti en absolut tètrica. Moltes gràcies Sangifetge per aquest relat construït des d’una perspectiva original que fa pensar i reflexionar, més enllà del que pot semblar trivial o impossible.


5. Com cada dia... – josep fornells

Com cada dia, l’Ordi, després de fer un rigorós recompte de les ovelles i donar el premi corresponent al gos, es canvia la roba i se’n va cap a retiro. El camí que separa la granja del mas a on viu és llarg, i cada dia, si no plou, com que el metge li ha recomanat fer exercici, el fa caminant.
És temporada d’espàrrecs i l’Ordi, al qui li tornen boig, es despenja per un barranc a buscar aquelles esparregueres que coneix tan i tan bé.
El barranc, però, avui és diferent. Fa més de mitja hora que està embarrancat i encara no ha localitzat aquell ametller bord que hi ha abans d’un rierol, de fet no s’escolta ni l’aigua. Mira al seu voltant i no reconeix el paisatge. Alguna cosa no rutlla i no queda massa temps per que es faci de nit i entri la boira.
Decideix tornar enrere, però al girar el cap....

- Collons! Quin susto m’has fotut! Cagumdéu! La mare que ho va parir! Deixa’m passar!

Quieta, davant seu, li barra el pas ni més ni menys que la Mort. Sí sí, la mateixa Mort en persona.
L’Ordi, a causa del seu cor delicat, recorda les sis vegades que ha vist a la Mort i de seguida pensa, que si és com un gat, potser és la definitiva. Però hi ha quelcom que no quadra.
No es troba malament, els últims anàlisis mèdics han sortit bé, no està en cap lloc perillós ni sembla que hi hagi perill de patir cap accident i , a més, està tranquil. No ha de tenir por.

- Vinga! Em deixes passar o què?
La Mort se’l mira, si és que se li pot dir mirar quan enlloc d’ulls hi ha dos forats negres, i mig tremolant li diu:
- Bo-bo-bo bona tarda, Ordi.
- Bona tarda, Mort. -Contesta l’Ordi amb veu ferma -Què et passa? Perquè tremoles?
- Es que....és el primer cop que.... m’he equivocat! No hauria d’estar aquí. Veuràs, m’he adormit i amb les presses no m’he emportat l’agenda i com que últimament ens hem vist sovint he pensat que et tocava a tu, però ja veig que no.
- I doncs? Quin problema hi ha? Em deixes passar, i fins a la pròxima!
- No és tan fàcil. Aquest cop he parlat.
- És veritat, no t’havia sentit mai la veu. Però, és tan greu?
- Sí. Les altres vegades no hi havia testimonis, només m’havies vist de passada però avui m’has sentit la veu, és un fet físic innegable, i ara saps que sí, que existeixo, i això només ho saben els que van a morir. T’hauré de matar, ho sento, sinó em quedaré sense feina.
- Tu, sense feina? Au, va! Que tots ens hem de morir.
- Mira Ordi, som moltes les Morts que treballem, és evident que no podria fer-ho tota sola. Ara mateix, que jo sàpiga, s’estan morint més de dues mil persones.
- Més de dues mil Morts treballant? Ostres!
- La meva cap, la que em dóna feina, no en deixa passar ni una. Si una de les Morts s’equivoca, immediatament és destituïda. Només hi ha una manera de corregir l’error...
- Quina?
- Provocant un accident.
- Un moment, un moment. M’estàs dient que cada vegada que hi ha una mort accidental és perquè una de vosaltres l’heu cagat?
- Sí.
- I tot, per conservar la feina?
- Sí, però de totes maneres la meva cap provocaria l’accident igualment. Ningú que hagi parlat amb la Mort pot seguir viu, són les normes.
- A sí? I qui és la teva cap?
- La coneixes molt bé, es diu Vida.
- La Vida? La Vida mata? La Vida i tu treballeu juntes?
- És lògic, no creus? Vinga, em sap greu però ja ha arribat l’hora.

L’Ordi es queda pensatiu un moment, què pot fer? Com a últim recurs se li acut una animalada de les seves.

- Ho sento, però m’hauràs de deixar marxar! He gravat tota la conversa amb el mòbil i quan el trobin tothom ho sabrà! Au! Ara què! Eh?

Aquest gest tan innocent de l’Ordi fa entendrir la Mort i gairebé se li escapa el riure. Tan la Vida com la Mort saben que no té mòbil. No pot matar amb un somriure a la cara, i decideix no actuar de moment.

- D’acord, marxa abans no me’n penedeixi.

I sense dir res, com si li haguessin ficat un coet al cul, l’Ordi apreta a córrer com quan tenia vint anys.
Barranc amunt comença a reconèixer l’indret, l’ametller i el rierol i..... les esparregueres!
Ràpid i corrent cull tots els espàrrecs que li caben a la mà, cames ajudeu-me i cap a casa.
Quin sopar d’espàrrecs que l’espera!

El que no sap l’Ordi és que la Vida, com fa sovint, ha creat una espècie vegetal nova: l’asparagus venenum. Una espècie d’espàrrecs amb un grau molt alt de toxicitat que només amb la ingestió d’un exemplar pot provocar...
la Mort.

*****
Em penso que has oblidat de posar les paraules clau. Si ho hagués vist abans, t’hauria deixat un missatge al fòrum. Un relat escrit amb mestratge, amb precisió. Tot un goig mastegar les frases escrites. El protagonista és un home de camp, que porta a pasturar les ovelles i fa la seva vida en aquest entorn. Es troba amb la mort i el diàleg amb ella és hilarant, potser per la manera directa de parlar que pot tenir un pagès, amb la dona o amb la mort. Tan és! La situació exposada és que la mort s’ha equivocat de persona en anar a visitar-lo a ell. Encara no li toca morir. El fet d’haver parlat amb ella, fa que malgrat l’error l’hagi de matar, doncs la mort té un Cap que quan detecta errors d’algun dels seus treballadors – com és el cas - provoquen un accident perquè no hi hagi testimonis. És a dir no hi ha escapatòria. El camperol es rebel•la, una mica com la protagonista del relat de la Dolça Parvati. El diàleg fa riure de debò, fins al punt que com la Mort també riu, el deixa escapar, doncs no es pot matar “amb un somriure a la cara”. L’home marxa corrents pensant que ha esquivat per un temps el moment de morir. No vull desvetllar el final, és absolutament rodó, com tot el conte.
Gràcies Josep, m’ha encantat el to com has enfocat el repte. No cal que et digui que escrius molt bé.


6. Ara – Antonio S

És estrany. Vull dir això, tot d'una tenir consciència. És estrany tot d'una saber-se.



Vull dir que fa molt que hi soc, ans tinc un munt d'imatges lligades amb temps. Quina ànsia tinc ara de perbocar-les. Deu ser com crear de bell nou una vida, a corre-cuita, i acabar-la tot just comença.

També soc conscient ara de les converses. Bé, els monòlegs. Les preguntes sobre destinacions, o sobre la meva natura. Quants cops m'hauràs cridat, i quants n'he estat rebutjada de ta vida. Ara tinc les respostes.

Suposo que sempre les he tingudes, però és ara que puc respondre-les. Ara que podríem parlar, establir un diàleg, una intimitat bella. Ara. Ara! Ara haig d'obrir les ales. Amagar l'altra meitat de mi, aquella que fins avui ha estat conscient, viva, si ho puc dir així sense ironia.




Et veig que em preguntes. Potser em demanes, i jo t'escolto com si només jo sabés entendre't.

Però jo acabo de néixer, i tu minves. Ets amb la ranera dels desitjos. Ara, per un instant, ens veiem. Vols parlar-me, demanar-me. No pas cridar-me, ans demanar-me. I no tenim temps per a parlar-ne.

Seria bell seure, descobrir-nos, i veure que jo he viscut tota la teva vida. Que he plorat quan tu ploraves, que les teves llàgrimes es duien una mica de mi. I hem rigut tantes coses tu i jo. I hem estimat tan poc, però amb quina intensitat ens ha corprès unes altres vides, tan fràgils de vegades.
Seria bell, i trist. Tu comences a oblidar, i jo a recordar de cop, com si em llencessin un mar. Tanta sentor de sal.

El mar sempre ens ha esquitxat, ara ho sé. Ens ha omplert de malenconia des de la pell als poemes.
I ara, en la teva mort. Des dels meus records acabats d'aprendre.




Però no tinguis por, no et preocupis. Ara la vida callarà dins teu, no se pas on anirà. Com no sé on he estat jo fins aquest moment, malgrat totes aquestes imatges que sé de tu, que duc a sobre, i que et llenço maldestre al teu esguard.

Potser la vida vindrà amb nosaltres, i prendrà el meu nom.




Calma, jo seré ara qui estigui conscient. Pren-me. Fes cau de la meva ombra. La teva ànima i jo comencem ara.

No sé pas què comencem, tu ara em dius mort. Però veus, així com sempre has cregut que tots vosaltres teniu una vida particular, íntima, i una mort comuna. Ara, aprenem tots dos, que la mort també es particular, i íntima.

Fins i tot plena d'amor.



Ara, anem-hi.

*****
Un diàleg de caire íntim amb la mort, com si fos una amiga. No té rostre ni perfil, però té una consciència que parla, s’expressa de tu a tu. L’atmosfera se’m revela com la de dos amics o companys que van a fer una cervesa, com si fossin vells coneguts. Una prosa gens mancada de poesia. Bella, com les imatges que es desgranen durant el diàleg. Hi ha una angoixa perquè manca temps per poder dialogar el temps necessari. Quant temps caldria per poder parlar amb la mort? Potser tota una vida.
“Que he plorat quan tu ploraves, que les teves llàgrimes es duien una mica de mi.” Un exemple de la immensa melangia que plana per tot el relat. I amor, i acceptació serena. No podia faltar una referència al mar que metafòricament es pot associar a la vida i a la mort com a part del mateix cercle indestructible. A mi em trasbalsa llegir-te, em deixa tremolant com una fulla, per allò que dius i per allò que calles. Gràcies Antoni per aquesta joia en forma de mots.


7. Auto-stop de La Companya – Marga

Joan, un jove de 35anys, anava tan content amb el seu Mercedes a 160 k. per hora quan en la recta de la carretera veu enllà una dona que fa auto-stop . Amb una forta frenada para el cotxe i obrint la porta l’invita a pujar. La dona que va vestida de negre i amb un vel tapant-li la cara el fa pensar que es tracta d’una noia musulmana.
-Em dic Joan. A on vas guapa?
-Jo no vaig, jo hi soc i tu vindràs amb mi. Només et queden tres segons de vida, els que fan falta per arribar a la corba i jo faré la meva feina.
-Estàs de conya noia. Què t’has pres reina? Un xute d’alcohol i pastilles o has fumat unes quantes cigarretes de marihuana o potser has ensumat unes ratlles de cocaïna?
-Pobre Joan mai has pensat amb mi . Jo soc la mort que estic amb tu des del teu primer sospir de vida i deixant-se caure el vel li diu : Mira’m bé!
Corprès i tremolós domina amb dificultat el volant. Ai el pobre Joan!, ell tan pinxo i ara està escagarrinat
-Atenció..., només et queden dos segons...
-Calla bruixa, no et vull escoltar...

En una asèptica habitació de l’hospital de Sant Pau un noi de 20 anys, en Joan, jau en un llit. Des de fa tres anys està en coma. El mantenen en vida els diferents aparells en els quals està connectat.
Una dona, la mare, presa d’una forta malenconia, no l’ha deixat mai, l’acarona, el besa, el pentina, li prem fortament la mà i li explica moltes coses.
Avui la mare plora, els metges li han dit que el seu fill mai sortirà del coma i recomanen de desconnectar-lo.
-Mare no ploris s’equivoquen els doctors, jo et sento i estic viu, no em fa mal res, estic com a dins del teu úter.
-Mama, sento la teva veu dolça, el teu respir, el teu plor, les teves pregàries i el teu desconsol però no et puc respondre ni tan sols com aleshores amb una puntada de peu ni puc fer cap moviment però soc aquí mare no et creguis als metges.
Davant els sorpresos doctor i infermers, en Joan obre els ulls, somriu a la mare i fa botifarra a la Mort que posant-se el vel marxa mentre li diu “ T’espero a la corba”.
El noi, com tots els mortals, es va oblidar de La Companya i va viure feliç fins el dia de la cita.

*****
La mort es presenta sota la llegenda de la noia que espera a un conductor en una corba de la carretera i el conductor la recull per ajudar-la. Un cop dins, ella li revela la seva autèntica identitat: que és la mort. Ell, no se la creu – impagable el diàleg de si s’ha xutat pastilles, drogues varies o begut alcohol – La situació acaba amb el conductor en coma en un hospital. La mort vagareja pel seu voltant, però l’autora ens serveix un final amb sorpresa molt ben escrit i absolutament versemblant. Sembla que la mort en aquest cas se’n va amb la cua entre cames, això sí s’acomiada del noi amb una frase apoteòsica. Haurà d’esperar una mica més per endur-se al jove protagonista. Cal ressaltar el to irònic i burleta emprat entre la mort i el noi.
Gràcies Marga per aquest relat divertit i directe i gràcies per aquest final, per un cop la mort se’n va sense el seu botí!
PD: t’he posat unes correccions en cursiva, res important, uns apòstrofs i alguna errada de teclejar.


8. Bel•ligerància pacífica – deomises

Escrius, com sempre has fet, amb bolígraf i paper. No hi ha ordinadors ni màquines d'escriure per plasmar les teves idees. És una qüestió de principis, igual que triar amb cura els quaderns (sempre llisos, sense línies ni quadrícules). Immers en un relat que et treu les hores de son. Fumes més del compte, i el cafè no falta mai a l'escriptori.

-Prometi'm que tot sortirà bé -suplica al doctor instants abans de ser anestesiat-. No vull deixar...
-Es tracta d'una operació senzilla, sense riscos.

Confiat, permet que li posin la mascareta mentre Paolo Conte surt a l'escenari. És allà perquè el record es barreja amb la realitat? És allà perquè la seva filla l'ha sorprès amb les entrades per al concert que se celebra el dia del seu aniversari. Potser serà la darrera vegada que el pugui veure. Un pensament que no diu però que li ronda pel cap. Després d'anys sentint admiració pel cantautor italià, ha arribat el dia de veure'l en directe.

Tots els seus discs a la lleixa del menjador, a l'abast de totes les visites. Sap totes les lletres, i la taral•lareja enmig dels primers efectes de l'anestèsia. Escolta, de fons, la veu del cirurgià; s'endormisca mica en mica, sense pensar si serà la darrera vegada que vegi el seu entorn, potser gaudint dels darrer minuts de la seva vida...

Massa dramàtic. Et deu semblar l'inici d'un melodrama perquè deixes d'escriure. Fulleges el quadern, endarrere. Fulls escrits amb lletra minúscula, només intel•ligible per a tu, però amb esforços. T'atures. En un full on hi ha uns versos esparsos. Sense data. Això indica que encara hi estàs treballant. Capficat, llegeixes les dues estrofes que hi ha escrites...

La llavor de la Mort que ha florit dintre meu
em lliga amb els seus brulls eternament a l'ombra.
M'acosta tant al cel que veig en la penombra
la malenconia d'un déu.

Pel Paradís promès preservo l'esperança,
que la broma s'enduu; mes resta son record.
He sembrat la foscor ínfima de la sort
al lloc on la vida descansa


T'has preguntat per què tanta reiteració en el final de la vida? O per què darrerament l'esmentes tant en allò que escrius? La Dama Negra, la Dalla que balla una dansa macabra i mil•lenària, el xiprer que indica el camí cap al Cel? Símbols desgastats, que esmenten ombres en la vida humana. Has vist tot allò que deixes en els teus escrits, en els sonets que publiques periòdicament en la revista comarcal? Rimes d'un vell xaruc, deuen dir, que es lamenta perquè la vida se li escola més ràpid del que és conscient. Versos d'un ancià que ha quedat corprès per les constants pèrdues d'éssers estimats, d'amics o de familiars, fins i tot de l'esposa, fidel durant tot el seu matrimoni.

Realment, no ho has fet? No has preguntat per què tanta càrrega de malenconia en els teus relats i en els teus poemes, tant de dolor en les paraules que tries per bastir els teus textos? Et defraudaries si et digués que totes aquestes imatges són simples arquetips? Que no hi ha dalles ni dames negres. Només el final i res més. Desesperançat? Potser sí, però no hi ha cap tracte signat per parlar de condicions ni de quina manera he d'arribar. I t'ensodudeixes a creure en símbols improvables i intangibles i no escoltes els símptomes amb què intento avisar-te.

No és tristesa allò que t'abat, ni les punxades al cor són nervis. Sóc jo. Però no vols creure que sigui tan terrenal; he de ser simbòlica com les teves metàfores? Alça la vista, esguarda el mirall que tens davant per davant. No hi ha res darrere teu que puguis veure a simple vista. Però hi sóc jo. Sóc això, un final i prou. Esbatana els ulls, intenta bleixar un cop més o trobar-me. S'acaba la vida. No hi ha lluita ni bel•ligerància possible. Una artèria que es trenca o un càncer que s'ha escampat en silenci. Això ets tu, un simple mortal que arriba al final del camí. Jo només observo com t'enfrontes a aquest final, sense més imatges que les que puguis veure. T'adones que no hi ha parracs foscos ni fulles lluents que tallen el fil de la vida? Inspira i expira per darrera vegada. Observa al teu voltant, no sabràs on però hi sóc. Sempre hi he estat, per permetre't imaginar-me i ajudar-te a valorar la vida... Fins i tot els moments tristos són necessaris.

*****
L’escena: un escriptor escrivint una història sobre un home que és en un hospital i tem que potser no se’n surti. Una prosa acurada i precisa. L’escriptor no està satisfet i cerca entre el que ha escrit dies enrere. Hi troba un poema, també parla sobre la mort. El tema el domina, tot el porta cap a ella sense fer cap esforç, i li escriu sonets, versos, històries. Sembla com si li fa un homenatge amb cada mot que escriu. Insistint en trobar el per què de la causa que el porta sempre a escriure sobre la mort s’obre el diàleg. És la mort la que el fa escriure i li diu que només hi ha un final darrera de cada vida. Res més. Bellíssim de tan simple i auster. Fa plorar i tot. El que més m’ha agradat a part de la profunditat del text és el to magnífic en la forma, sense floritures. Has anat directe al cor. Es pot rellegir el poema aïlladament i això sol ja és un ensurt emocional. Felicitar-te per fer-ho tan diferent i alhora fer que sembli tan senzill. Una gran aportació, sens dubte.


9. Penjat – SenyorTu

• —Sí?
—Hola, bona tarda. ¿Què s’hi pot posar l’Ester?
—No, no hi és
—Quan hi serà?
—Mai. La mama va morir abans d’ahir...
...

La nit de l'últim divendres de novembre és lleument plujosa i bastant freda. Durant el trajecte, amb l’aire calent dirigit als vidres del cotxe, ha estat suficient la posició intermitent de l’eixugaparabrises per obtenir una bona visibilitat. La radio emetia una música que no escoltava, però que li ha servit per aïllar-se. En arribar a casa, ha encès el foc de la llar i després s’ha abrigat i ha sortit.
Camina a poc a poc sota la pluja prima mentre travessa la plaça en diagonal, renunciant a l’abric dels porxos. El poble sembla inhabitat. Tan sols el fum que escampen les xemeneies i la llum esmorteïda que es filtra a través d’alguns vidres entelats indiquen que hi ha vida. Tampoc no troba ningú pel camí de llambordes que voreja la muralla. Un escenari perfecte per passejar-hi la malenconia, pensa.

A mitja tarda havia marcat el número de telèfon de l’Ester. Feia quasi dos mesos que havien parlat que ja era hora de veure’s –feia anys que no ho feien, ¿vint?– però la feina i la prudència li havien impedit concretar. I avui que havia decidit que ja tocava resulta que ha fet tard. Massa tard. La Xènia –és la filla petita de l’Ester, la qui ha contestat al telèfon– li ha preguntat si no sabia que la seva mare estava molt malalta, que tenia càncer. Ara troba el sentit d’algunes de les últimes frases que recorda de l’Ester. Ara s’adona que li volia dir que s'estava morint.
Ha viscut la mort de diverses persones. Algunes estimades, altres apreciades, conegudes... La mort de l’Ester és un nou tipus de mort. És la mort d'un cos amb que va fer l'amor, però, sobretot, és l’absència definitiva d'una ment en la qual havia ocupat un lloc de privilegi.
No sap pas concretar quina empremta li va deixar l’Ester després que abandonessin la relació. Però sempre ha persistit la necessitat de saber d'ella, de tenir-la localitzable, a l’abast. Després de casar-se, l’Ester va viure sempre a llocs de l’estranger: Anglaterra, Estats Units, Espanya, Alemanya, França... Passaven uns anys que ignorava on parava, fins que sorgia la necessitat de saber d'ella i la localitzava. L'última vegada va ser a París i des de llavors no havien perdut el contacte. Durant els últims tres anys parlaven per telèfon un cop cada dos o tres mesos. Parlaven de quan van ser amants i dels per què, dels fills de l’un i de l’altre, alguna vegada de les parelles, d’inquietuds... Ara queda corprès quan recorda que, fa dos mesos, en el decurs de l’última trucada, va ser ella qui va dir: «ens hem de veure, el mes que ve com a molt tard».

La impressió en conèixer la mort de l’Ester ha estat forta i trista, però sembla suportable. Intenta imaginar com li hauria afectat si hagués estat puntual a la cita, si s’haguessin retrobat, si els seus ulls... és inútil, el realisme s'imposa. El passat ha quedat segellat. Algunes imatges de vells moments es dibuixen fugisseres i difuminades. Abans podia somiar retrobar-la encara que ignorés on era. Ara sap on és i no pot ni somiar. Es pregunta, sabent que no hi haurà resposta, si l’Ester va pensar en ell quan moria. I que, en certa manera, era ella, per fi, qui el deixava penjat.

Torna cap a casa pel mateix camí, amb el mateix pas pausat malgrat el fred i els cabells mullats. Encara escolta la veu de nena gran de la Xènia explicant-li els detalls dels últims moments. L’inquieta la possibilitat de no haver quedat prou corprès, de no estar sentint allò que hauria de sentir.

Són les tres de la matinada. S’asseu a la vora del foc cercant la visió narcòtica de les brases i les flames. La gata rossa li refrega el cap i el llom a les cames, li puja a la falda i s’enrosca. L’acarona. Ella ronqueja suau i seguit, mansa i complaguda. La ment es va buidant, incapaç d’entrelligar més pensaments. La tristor s’asserena i el cos s’adorm.

*****
La història ens narra com un home s’assabenta per telèfon de la mort d’una amiga que fa anys que no veu, de fet, d’una antiga amant amb la que ha anat parlant per telèfon en els darrers anys. Sent com una traïció, com si ella l’hagués abandonat. Molt interessant quan ens explica que no només és el cos el que mor, també la ment, la manera de pensar de la persona estimada mor. La forma és impecable, com aquest autor ja porta de copiright. Veure el seu nom en algun repte ja es garantia de qualitat. El moment tractat és el de pair la mort d’ algú estimat durant les primeres hores o dies: les coses que es pensen, les que es fan, les que es creuen que s’han de sentir i no sentim. És impossible no veure’ns reflectits en aquestes reflexions, almenys algun cop de les nostres vides. Fa la sensació que el protagonista mira endavant, doncs ens diu que el passat és segellat. Un missatge entre línies del que podem aprendre. Moltes gràcies Senyor Tu per fer-nos sempre propers i versemblants els relats coherents i plens d’humanitat que ens ofereixes.


10. Absoluta i definitiva vencedora – dracmagic

Té el rostre fred, com de marbre, i els ulls estàtics, transparents i salvatges. Sense cabellera, duu una caputxa folgada, enganxada a un hàbit que cobreix la seva figura magre. Entre l’escot malgirbat que s’obre al coll es pot endevinar la clavícula descarnada.
Jo just he sentit una presència i, sense cap neguit, he encès el llum de la tauleta, que deixa clarobscurs a l’habitació. Ella és entre les ombres. Amb una mà ossosa i llarga s’agafa un plec del vestit.
Em quedo uns instants mirant-la, sense cap temor, i després giro lentament el cap cap al rellotge, només per saber per curiositat quina és la meva hora, de quin dia, de quin mes, de quin any.
―Ja véns a buscar-me? –li pregunto.
―Em coneixes? –em respon amb una veu d’un altre món, com si parlés dins d’un avenc.
―Sí –dic tranquil•lament.
I com que veig que no me n’aniré tan de pressa com he pensat en un començament, m’assec al llit i poso dret el coixí Així estic més lúcid, més desvetllat i còmode, per rebre la mort.
―I no em tems? –em demana, immòbil.
―Sempre he sabut que havies de venir. No esperava ara que se’m vinguessis a endur, però aquesta és una altra de les sorpreses, i de les savieses, que ens ofereix el món –dic.
I aleshores sento el meu cos confortable i càlid, que he deixar, i sento el plaer la meva capacitat de mesura, de criteri, d’equilibri, que s’ha d’enfonsar en el no-res. Eternament. I per un instant aquesta sensació d’eternitat em fa tenir l’inici d’un mareig, però ràpidament es dissipa.
―I per què no em tems? –pregunta, secament.
Jo respiro profundament.
―Em dol molt deixar aquest món, amb allò que tinc entre mans i per a lo qual em sento indispensable. Però ja sé que no ho sóc.
―I quines són aquestes coses que no vols deixar? –em demana ara, amb veu altiva.
―Bé, les meves filles encara no han crescut del tot, no podré conèixer els països on volia viatjar... tampoc en els darrers anys no he trobat l’amor que esperava.
―Per què dius que no ets indispensable? –pregunta amb una curiositat pregona però dissimulada.
―Perquè el món és com una calidoscopi immens. La seva figura es fa i es refà constantment. Ara jo en sóc un petit vidret, i formo part del seu ordre, però sense mi l’ordre es recompondrà de nou, i el vidret que sóc, en no ser-hi, ja no caldrà.
―I no els faràs falta, a les teves filles? –diu ara, expectant.
Ara sí que esclata en mi un llampec d’espant, però després de respirar fondo, desapareix.
―Sí, però a elles la força de la vida les arrossegarà. Espero que també, passi el que passi, sàpiguen triar aquesta força, en comptes de a tu.
―Què vols dir, amb això? -pregunta, eixordadora.
―Vull dir que tu també ets una elecció.
―Com, una elecció! –trona, despòtica-. Jo sóc inevitable!
Jo ara somric. Ella mateixa m’ha donat els arguments de per què no la temo. Allò inevitable, no es tem. Com a molt, un pot preparar-se davant el fet.
―Ets inevitable en sentit absolut, però no ets definitiva. Molt abans que et presentessis, jo ja t’he freqüentat a bastament. I t’he sabut reconèixer, i no t’he triat mai.
―No he entès res! –diu amb veu tremolosa per la ràbia-. Ho pots explicar millor?
―Sí. T’he freqüentat molt sovint, tant en grans actes com en petits. Eres present en el malestar, en el dolor, en la malaltia, en la violència, en el desequilibri, en la buidor. Però has estat una elecció perquè jo no he deixat que t’hi instal•lessis. Sempre he lluitat contra la teva malvestat, i he caminat cap a la vida.
―I te n’has sortit, oi? -pregunta amb una veu gèlida.
―Això ho has de dir tu –li responc tranquil•lament- Però ara és el moment del teu absolut. Avui seràs vencedora, perquè se m’enduràs per sempre. I amb tota la meva vivència personal, i la de la meva època, que deso viva en mi.
―No em preguntes on anirem? –demana, satisfeta.
―Sí. Davallaré a la nit perpètua, callada, immòbil, marmòria com tu.
Ella m’ha escoltat amb fruïció.
―I no em vols demanar més temps? –fa amb un to incitador.
Jo la miro directament, seduïda.
―Doncs sí! Et demano més temps! -li dic ara amb fervor.
Ella s’espera a contestar. Jo temo que esclati amb una riallada terrible, ara que em té indefens a les seves mans. Després, es disposa a respondre.
―Doncs sí, et donaré més temps abans de l’hora absoluta. Però abans m’instal•laré a la teva vida de manera definitiva, sense que tu, de cap manera, tinguis la possibilitat de triar.
I dit això, comença a fer-se fonedissa fins que desapareix del tot, sense provocar cap olor, cap sensació, cap estímul.
Aleshores és quan jo em desperto d’un sotrac a l’habitació fosca, neguitós, suat, corprès. Encenc el llum i miro el rellotge. Són altes hores de la matinada i mai he estat més desvetllat. He tingut un somni vague, que no puc recordar. Aleshores, comprenent les vores del meu món, és quan torna a guanyar-me la malenconia, aquesta tristor que no puc foragitar a causa de la vida que no tinc, de les obligacions que em pesen, de la manca d’alegria dels meus dies, i d’aquesta por constant, com si el món s’hagués d’ensorrar, que no puc comprendre d’on prové.

*****
Un home rep la visita de la mort durant la nit mentre dorm. I es allà on conversen. El relat és escrit amb un lèxic i mestratge envejables. A més és un text profund que reflexiona sobre el fet que la mort ens ha de sobrevenir a tots. L’home pensa en el que deixa per fer, en com tiraran endavant les seves filles i en que ha viscut plenament la seva vida sense deixar que la mort hi entrés en els seus pensaments quotidians. L’ha foragitat sempre quan algú altre ha mort. Ha triat viure amb tots els sentits, sense perdre temps en pensar com serà la no vida, sense afligir-se abans d’hora. El protagonista és un guanyador nat, un supervivent amb una fortalesa mental increïble. La manera de ser del protagonista és el més impressionant del relat, és un exemple de força i coratge. Emociona el seu esperit de lluita. La mort li dona més temps però l’amenaça que ja no podrà viure sense la seva presència. Després del diàleg amb la mort, l’home es desperta entresuat, ha estat un somni? O realment ha rebut la visita de la dama de la dalla? De la manera com se sent, apaivagat i sense forces, sembla que més que un somni ha estat una realitat. Gràcies dracmàgic per aquest relat colpidor, que ens parla de la mort sense por, amb un coratge implacable i amb una forma i llenguatge superbs.


FORA DE CONCURS

- La Visita – Joan Gausachs i Marí

—Pam, pam, pam…
—Maria, vés a obrir la porta. Sembla ser que truquen.
—Ja va, ja va! Però també podries anar a obrir-la tu.
—No puc; estic ocupat fent el sudoku
—Pam, pam, pam…
—Maria, que no ho sents...?
—Ja hi vaig, ja hi vaig... —contesta la Maria, i dirigint-se a la porta, continua:
— Un moment, un moment...

Així que la Maria obre la porta es troba davant d’una figura negra i cadavèrica amb una dalla a la mà.

—I ara! Qui és vostè? Aquestes no són hores d’anar per les cases a oferir dalles. No en necessitem pas, nosaltres...
—Calmi’s, calmi’s, senyora Maria...
—Oh! I sap el meu nom. Qui és vostè?
—Miri, li ho diré sense embuts; sóc la Mort.
—Escolti que el carnestoltes ja ha passat. Una mica més de serietat!
—No estic pas parlant de broma, jo...
—Doncs miri... sap què? o em diu qui és, o li tanco la porta.

—Maria amb qui parles? Fes-lo passar; no atenguis les visites a l’escala. Es pensarà que no tens educació.
—Com vulguis, jo ja l’havia fet fora de casa... tu manes... Passi, passi senyora Mort.
—Moltes gràcies.
—Miri, en Josep, el meu marit. Josep, la senyora ... Mort.
—Tant de gust. Però no creu que per estar per casa es podria treure la disfressa?
—No en vaig pas de disfressada jo. És el meu uniforme habitual.
—Caram, de quatre parracs se’n diu un uniforme —Exclama sorprès en Josep.
—Escolti senyor Josep —respon malenconiosament la Mort—, el meu uniforme, de cos present, possiblement sigui l’uniforme més antic ...
—Escolti’m vostè a mi —replica un xic alterat en Josep—, aquestes no són hores d’anar per les cases. Acabem de sopar i anàvem a veure la pel•lícula que fan per la tele...
—Perdoni , perdoni... quina pel•lícula fan, avui?
—Em sembla que es diu: La nit dels morts vivents.
—Caram! N’he sentit a parlar molt, d’aquest film i no l’he vist mai... Que els sabria greu que em quedés i... la veiés amb vostès?
—I ara, no faltaria més. Segui,segui , posi’s còmode. Vol prendre alguna cosa?
—No gràcies. Sóc de secà... jo —respon corpresa la Mort—. No acostumo a beure res de res...
———oOo———


—Riiing, riiing, riiing...
—Maria, sembla que sona el telèfon.
—Doncs, si l’has sentit et podries llevar tu i contestar.
—És que són les quatre de la matinada.
—Caram, Josep, per a mi també, també són les quatre de la matinada.
—Està bé, està bé —contesta en Josep sorprès de l’amabilitat de la seva senyora.

—Digui’m?
—Ja era hora! Creia que em moriria esperant que contestessin.
—No s’esveri. Qui és vostè?
—Sóc, la Mort...
—Una altra vegada! Què vol ara... comentar la pel•lícula?
—No! Voldria que em fes un favor, però si és un mal moment...
—Què vol que li digui. Ara ja ens ha despertat . Digui, digui...
—Que podria mirar si m’he deixat la dalla per algun racó? És que no la trobo i sense ella no puc fer la feina...
—Cling!

*****
Un relat divertit, on la mort visita a un matrimoni. La fan passar perquè és tard i s’asseu al sofà amb ells a veure la pel•lícula que el matrimoni tenia previst veure. És una mort empàtica que entén la situació de les persones a les que visita. És una situació còmica i fa riure molt. Primer creuen que és algun boig disfressat de mort i no se la prenen seriosament. La pobra mort ha de fer un esforç per fer-se respectar. S’acaba fent amiga del matrimoni i marxa sense endur-se a ningú. Es veu que de vegades, la mort fa excepcions i dóna més temps als seus futurs hostatges. El final, també divertit fa sonar el telèfon a la casa de la parella i la mort els pregunta per la seva dalla, doncs l’ha oblidat i sense ella no pot seguir fent la seva feina. Moltes gràcies per aquest relat, Joan. No hi ha com tenir sentit de l’humor i escriure de meravella.


=====


Bé, ara s’ha de triar. Com ja s’ha dit moltes vegades, aquesta és la pitjor part, almenys per a mi. Perquè de tots els reptes hi ha coses que m’agraden, mirades diferents que m’aporten coses que no sabia o que no sabia mirar-les des de la perspectiva que ens ofereixen tots els escriptors amb els seus relats.
Descarto el relat 5. Com cada dia... de josep fornells, doncs hi manquen les paraules clau. He de dir que era un dels que m’agradava més.
Dels que són a concurs trio cinc finalistes:

El dia de morir-se d'allan lee

La mort i la modista de Dolça Parvati

Ara d'Antonio S

Bel•ligerància pacífica de deomises

Absoluta i definitiva vencedora de dracmagic



Trio com a relat guanyador del repte 451 - Diàleg amb la mort, el relat:
.
.
.
.
.
.
.
.
.
que dur que és això
.
.
.
.
.
.
.
.
Bel•ligerància pacífica de deomises, perquè m’ha tocat molt endins, potser per un tema personal. M’ha emocionat i m’ha deixat sense alè i penso que és un dels reptes més reeixits que mai li he llegit.

Felicitats deomises, et passo la torxa del repte 452!

Gràcies a tots pels vostres relats magnífics, espero els pengeu a les vostres pàgines i disculpeu d’antuvi els meus comentaris si no he encertat en copsar el que volíeu transmetre. Si ha estat així, penseu que sempre es llegeix des de la subjectivitat i que cada persona és un món. Jo, només us he transcrit el que m’ha arribat dels vostres relats i he gaudit moltíssim llegint-vos. Crec que el nivell d’exigència és alt i això es reflecteix en els vostres escrits fent d'aquest un repte de nivell.



gypsy