Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Aquell 23 de febrer de 1455
Intervenció de: manila | 16-02-2006
223 paraules + 1 asterisc
------------------------------------------------------------------------------------------------
L'olor picant de la tinta omple tot el taller. Després de la intensa activitat del dia, per fi s'ha fet el silenci. La impressora ha aturat el seu brunzeig i reposa amb el mecanisme encara calent.
És un vint-i-tres de febrer i, a aquella hora del crepuscle, Johannes Gutenberg agafa el darrer full imprès de la Bíblia.
Satisfet, amb els ulls espurnejants de llàgrimes, s'acosta al llum d'oli. Acaricia el tacte suau del paper i pensa en totes les experimentacions que li han calgut per arribar a aquell resultat. Té ja 56 anys, i veu aquell dia com la data d'aniversari de l'assoliment del seu somni.
Un núvol, però, li enterboleix l'alegria. Els costos del perfeccionament de la impremta li han fet augmentar els deutes amb el seu soci, Johann Fust.
Ben aviat, però, el goig torna a envair-lo.
*
Entretant, els seus ajudants xiuxiegen alabances a la perfecció d'aquella obra.
Una mica apartat del grup hi ha Peter Schöffer, estret col·laborador de Gutenberg, que es felicita del tracte que aquell mateix matí ha fet amb Johann Fust: basant-se en els seus deutes, portaran Gutenberg a judici a fi de quedar-se amb el seu negoci.
Així, aquell mateix dia que Gutenberg celebra l'èxit, s'ha conxorxat contra ell la pitjor traïció per part dels seus col·laboradors més propers, que just l'any següent aconseguiran prendre-li tot.
Respostes
-
"Aquell 23Fde l'any 2000"
Helicoide | 14/02/2006 a les 14:22
Edulcoro el cafè amb llet del matí amb un parell de pastilles d'aquelles sense calories. La llet descremada i el cafè que no és cafè sinó un producte semblant a base de cereals solubles. L'efecte placebo em fa sentir amb energia i ganes de treballar, o això és el què em penso. Sé que visc enganyant-me. És dur i cruel haver de reconèixer que jo m'ho provoco. Ara tot m'és igual, m'ha abandonat però jo encara em penso que estic en un altre lloc temporal, en un altre moment de la meva vida, quan em pensava que era feliç.
Recordo, aquell meu 23-F de l'any dos mil. El meu particular terrabastall, la meva creu. La data no la oblidaré mai i ella tampoc ho farà. Els records suaus d'un esmorzar ben calòric, el meu cafè amb llet autèntic en una tassa gran on abocar els cereals que xiuxiuejaven entre ells abans de remollir-se al fons. Tanco els ulls i m'entra un estat de melangia profunda. Enyoro aquells dies però no deixo que les llàgrimes m'emboirin la vista.
Aviat vindrà l'aniversari del dia funest i em permetré el luxe d'engolir poc a poc un bon pastís de xocolata jo sol. Per un dia tornaré al passat i oblidaré per uns instants la meva malaltia. I em diré a mi mateix: adéu-siau diabetis!
-
Aquell 23-F de 1995
Joanra | 15/02/2006 a les 17:39
Aquella data es va clavar al meu cor, i s'ha enquistat dins el meu ésser. És un quist, però, que m'ajuda una mica cada dia, que no em demana res, que no intenta fer-me mal, que marxaria si jo, convençut, li ho demanés.
Vas aparèixer am el sigil d'un floc de neu, amb la normalitat d'un raig de sol, amb la intensitat d'una llàgrima, tremolant sobre la parpella inferior, a punt de lliscar galta avall.
Vas compartir tan poc temps amb mi que no puc explicar per què la teva petjada no s'esborra de la meva ànima. Van ser només dues estones, però encara et sento parlar, i tot el que creia saber torna a quedar-se enlaire, suspès: em tornes a contagiar la teva il·lusió, em dones els teus ulls, em convides de nou a somiar-te. Em mostres, sense dir-ho, que tu ets la vida, tot el que podria lluitar. Em sacseges un cop i un altre. Em neteges per dins i te m'ofereixes, decoradora d'interiors, del meu interior.
D'aquí a poc en serà l'aniversari: vas venir un 23 de febrer, fa onze anys. El meu particular 23-F.
Quan vas marxar, et vaig dir bon viatge, ben alt, així em podia sentir tothom; el que volia, tanmateix, era xiuxiuejar-te et vull, suau, a cau d'orella.
Però la felicitat em crema a les mans.
-
RE: Repte XCVI ----> “Aquell 23F, 1955
La Riera del Fluvià | 15/02/2006 a les 20:53
AQUELL 23F, 1955
Aquesta és una història senzilla, extreta del racó més amagat de la meva memòria, encara que real com la vida mateixa.
Sentia que havia arribat l’hora de sortir d’aquell cau que em mantenia allunyada del món exterior. Tot i que estava ben protegida, sense patir ni fred ni calor, ni set ni gana, desitjava veure la llum del sol, notar la pluja damunt la cara, sentir clarament aquelles veus que fins aleshores només xiuxiuejaven, sentir-me acaronada per les mans suaus de la mare.
Però, el desig era una cosa i la realitat una altra: jo sí que havia decidit sortir de la panxa de la mare aquell 23 de febrer de 1955, però no va poder ser. Prou que intentava trobar el camí de sortida, prou que hi posava totes les meves forces, prou que...Tot esforç va resultar inútil.
Finalment, el 25 de febrer vaig sortir al món exterior. Bé, més que sortir en varen fer sortir, amb una cesària. Recordo moltes llàgrimes: de la mare, del pare i, és clar, les meves. Per sort, cada 25 de febrer puc celebrar el meu aniversari, encara que a punt vaig estar de no poder-ho explicar.
-
"Aquell 23F, 1984"
Sol_ixent | 15/02/2006 a les 21:02
Et vaig conèixer una d'aquelles nits que resten importants perquè algun succés rellevant té lloc, però que, paradògicament, l'alcohol confon alguns detalls, que semblen estar tenyits de color negre i s'esborren de la nostra ment. No obstant, recordo perfectament els teus ulls blau intens, la teva veu tendra i la suavitat dels teus moviments, tot amanit per la teva imponent aparença física.
Poc a poc, i després d'aquell primer encontre, ens vam anar coneixent, en llarguíssimes -però alhora interessantíssimes- converses a la vora del mar, al sortir del cinema o fent un cafè. Poc a poc, ja no tan sols es tractava d'atracció física, sinó que començava a néixer allò que hom anomenava però que jo mai havia experimentat de debò: amor. I encara recordo com em xiuxiuejaves a cau d'orella paraules boniques que tant m'agradava escoltar...
I encara ara no sé què va passar exactament. Un dia, va aparèixer ella, i tot va canviar. Ja no eres aquell que havia conegut, ara havies passat a ser un estrany amb qui compartia alguna cosa més que amistat. O això és el que semblava. Perquè, si sabessis les llàgrimes que vaig arribar a vessar quan em vas deixar, et quedaries blanc de l'ensurt.
Avui seria el nostre aniversari. Ho recordes?
-
RE: Repte XCVI ----> "Aquell 23F, 1455"
ninona | 15/02/2006 a les 22:28
23 de febrer de 1455
Avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. És com si avui fos el meu naixement, els meus aniversaris... Avui, fins i tot podria morir i seria feliç.
Tants anys d'esforços han donat el seu fruit.
Avui dono per bo tot el que he fet: sense l'experiència com ferrer i orfebre, sense tants anys d'esforços, proves i fracassos, no ho hauria aconseguit. Avui ni tan sols em molesta el Sr. Fust, sempre xiuxiuejant al meu darrera, sempre queixant-se de la falta de resultats.
Al taller, la premsa em recordava els cellers de la zona, però de les seves entranyes ha nascut una joia ben diferent.
Els tipus impresos semblaven ballar sobre el pergamí. No m'he pogut estar d'acaronar-lo gairebé amb reverència, el tacte aspre, l'olor àcid de la tinta ...
De reüll he vist en Peter que s'ho mirava i l'he sentit recitar, molt fluix, la primera de les 42 línies:
In principio creavit Deus caelum et terram.
Una suau escalfor m'ha omplert el cor i no he pogut reprimir les llàgrimes.
(Fragment del diari personal d'en Johannes Gensfleisch zur Laden zum Gutenberg)
-
Aquell 23 de febrer de 1455
manila | 16/02/2006 a les 11:49
223 paraules + 1 asterisc
------------------------------------------------------------------------------------------------
L'olor picant de la tinta omple tot el taller. Després de la intensa activitat del dia, per fi s'ha fet el silenci. La impressora ha aturat el seu brunzeig i reposa amb el mecanisme encara calent.
És un vint-i-tres de febrer i, a aquella hora del crepuscle, Johannes Gutenberg agafa el darrer full imprès de la Bíblia.
Satisfet, amb els ulls espurnejants de llàgrimes, s'acosta al llum d'oli. Acaricia el tacte suau del paper i pensa en totes les experimentacions que li han calgut per arribar a aquell resultat. Té ja 56 anys, i veu aquell dia com la data d'aniversari de l'assoliment del seu somni.
Un núvol, però, li enterboleix l'alegria. Els costos del perfeccionament de la impremta li han fet augmentar els deutes amb el seu soci, Johann Fust.
Ben aviat, però, el goig torna a envair-lo.
*
Entretant, els seus ajudants xiuxiegen alabances a la perfecció d'aquella obra.
Una mica apartat del grup hi ha Peter Schöffer, estret col·laborador de Gutenberg, que es felicita del tracte que aquell mateix matí ha fet amb Johann Fust: basant-se en els seus deutes, portaran Gutenberg a judici a fi de quedar-se amb el seu negoci.
Així, aquell mateix dia que Gutenberg celebra l'èxit, s'ha conxorxat contra ell la pitjor traïció per part dels seus col·laboradors més propers, que just l'any següent aconseguiran prendre-li tot.
-
Aquell 23F, 2455
Filalici | 16/02/2006 a les 13:53
S'acosta el migdia. Fa sol i la temperatura és suau. Uns quants milers de persones s'acosten a la plaça, esperant l'hora de l'execució. La última de totes. La que farà fora, definitivament, als fantasmes del passat. La Gran Revolució Cultural Mundial, impulsada pel Timoner Màxim, és un veritable èxit.
La hora cada vegada és més propera. La gent espera amb expectació, no s'atreveix ni a xiuxiuejar. La víctima reposa, també silenciosa, al centre de la plaça. Un home d'uns trenta anys s'ho mira des de darrere de la seva cortina semitransparent, amagant el seu rostre als vianants.
Apareix el botxí, amb les eines a punt. El procediment serà lent, però destruir l'última impremta és una gran fita històrica de la humanitat, una ocasió que val la pena. La multitud ho celebrarà amb entusiasme, real o fingit: no celebrar les decisions del Timoner Màxim es castiga amb la presó.
L'èxtasi general comença amb l'aperitiu del ritual: la cremada del darrer llibre, una bíblia, igual que el primer: la multitud celebra efusivament el crepitar de les flames.
La data no és casual. Avui fa mil anys que en Gütenberg va imprimir el primer llibre, i aquest serà el darrer aniversari del seu invent. A l'home de la finestra se li escapa una llàgrima, tenia vocació d'escriptor.
-
Aquell 23F de 1525
Biel Martí | 16/02/2006 a les 14:51
Cuauhtémoc va veure allunyar-se la petita embarcació mentre notava les botes dels soldats espanyols trepitjar la sorra blanca i suau de la platja. Abans que Hernán Cortés el fes pres per la força, va allargar el seu ganivet de guerra al conqueridor i li demanà que el fes servir per matar-lo. Cortés però, el va fer pres.
L’últim dels caps asteques queia després de 75 dies de resistència a la ciutat blanca, estava dèbil, trist, no volia seguir lluitant. Cortés va ordenar que “Àguila que cau” fos torturat fins desvetllar on s’ubicava el tresor de Moctezuma, aplicant-li un bany d’aigua bullint amb sal als peus. Ni Cuauhtémoc i els seus homes, a qui ell xiuxiuejava paraules d’ànim constantment, no van cedir. Aviat seria l’aniversari del seu fill, anomenat també Moctezuma, i allò l’alenava a continuar, encara que la seva vida s’escolava.
-Tots els senyors de les teves terres s’han aliat amb nosaltres – va dir el 21 de febrer de 1525 en Cortés al torturat – Ja no hi ha esperança. Així que parla!
-Estic a cas en un delit o un bany? – respongué l’asteca mentre una llàgrima lliscava per la cara marcada pel dolor.
Veient que no tenia solució, el 23 de febrer de 1525 Hernán Cortés ordenà que se’l pengés, a ell, i a tots els asteques resistents.
-
23 de Febrer de 1821 "Testament poètic de John Keats"
Jere Soler G | 16/02/2006 a les 15:23
El foc encès del meu pit m'abassega, se m'enduu lluny, allà on la mort governa.
No tinc por. Por fa viure eixelebrat pels dies, rere dèries mundanes útils, buides, i honorables... Por fa caminar sense trobar bellesa a la mitja llum dels dies rúfols, a la flaire de la pluja, a la terra humida o a la ventada noble... Por fa enquadrar la vida en ambicions assenyades, terns elegants, títols honorables, i clissar de lluny el cèrvol, el rossinyol, el bosc i l'aigua blavissa d'un llac, on mai no ens acostem per manca d'hores.
Escolto xiuxiuejar la dama negra vora el meu llit, no vessaré ni una llàgrima; l'alè tranquil de la senyora em guiarà amb un estol de fades a les boscúries del nord, m'alegrarà el cor cansat, i el meu panteix descansarà.
I no m'angoixa saber on és ara l'eufòria de la vida; morir-se és viure, i cal cercar els matisos de la bellesa de l'instant, la suau bellesa de l'adéu. Si gaudim de l'hivern, perquè freturar la primavera. Si aquest món no entén la força del que és bell, on ens podem refugiar millor que enllà de la mort on la corrent de l'eficàcia no ofega la bellesa.
En l'aniversari zero de la meva mort, saludo la vida; i des del cor de l'antic imperi, me'n volo envers la venustat.
-
23 de Febrer de 1821 "Testament poètic de John Keats" (Versió que val)
Jere Soler G | 16/02/2006 a les 18:00
El foc encès del meu pit m'abassega, se m'enduu lluny, allà on la mort governa.
No tinc por. Por... fa viure eixelebrat pels dies, rere dèries mundanes útils, buides, i honorables... Por... fa caminar sense trobar bellesa a la mitja llum dels dies rúfols, a la flaire de la pluja, a la terra humida o a la ventada noble... Por... fa enquadrar la vida en ambicions assenyades, terns elegants, títols honorables... i clissar de lluny el cèrvol, el rossinyol, el bosc i l'aigua blavissa d'un llac, on mai no ens acostem per manca d'hores.
Escolto xiuxiuejar la dama negra vora el llit, no vessaré ni una llàgrima; l'alè tranquil de la senyora em guiarà amb un estol de fades a les boscúries del nord, m'alegrarà el cor cansat, i el meu panteix descansarà.
I no m'angoixa saber on és ara l'eufòria de la vida; morir-se és viure, i cal cercar els matisos de la bellesa de l'instant, la suau bellesa de l'adéu. Si gaudim de l'hivern... per què freturar la primavera? Si aquest món no entén la força del que és bell... ¿on ens podem refugiar millor que enllà de la mort, on la corrent de l'eficàcia no ofega la bellesa?
En l'aniversari zero de la meva mort, saludo la vida; i des del cor de l'antic imperi, me'n volo envers la venustat.
-
Aquell 23 febrer, 2006
c | 16/02/2006 a les 22:40
-No deixen temps d'engreixar el porc, el maten al cap de tres mesos, i al pernil l'hi posen sal, el posen a un lloc especial que al cap de uns quants mesos ja el venen. El pernil necessita molt de temps per ser bo! Ara ja no saben com fer-lo.
-A casa meva teníem un tros de fusta penjat a dalt, amb uns claus, i quan feiem les llonganisses, les penjàvem. I allí en fila hi passaven molt de temps...I quan teníem gana.. nyac, n'agafàvem un i apa! Però es tenien que assecar-se com és degut amb temps.
[...]
-Ai, nena... abans, quan matàvem el porc, escalfàvem la grassa i la posàvem allà dins aquella cassola de ceràmica del jardí, amb les costelles i la cansalada dins. Així es conservava, quan es refredava. Mai sabràs el que n'era, de bo, agafar una costella d'allà, calentar-la, i afegir-hi al costat mongetes, que són suaus i suavitzaven el gust fort de lo altre.
Podria haver escrit sobre algun aniversari de fets importants, sobre llàgrimes que vaig vessar un dia fa temps, desprès d'una cosa que va passar... Però he recordat això. No sé com col·locar la paraula xiuxiuejar...però igualment el presento.
Al saber que aquest repte era dedicat a una àvia, i lo del Dijous gras, he recordat això, i ho he volgut escriure. Una conversa dels meus avis.
-
RE: Aquell 23 febrer, 2006 (llegeix aquest, siusplau)
c | 16/02/2006 a les 23:18
-No deixen temps d'engreixar el porc, el maten al cap de tres mesos, i al pernil l'hi posen sal, el posen a un lloc especial que al cap de uns quants mesos ja el venen. El pernil necessita molt de temps per ser bo! Ara ja no saben com fer-lo.
-A casa meva teníem un tros de fusta penjat a dalt, amb uns claus, i quan feiem les llonganisses, les penjàvem. I allí en fila hi passaven molt de temps...I quan teníem gana.. nyac, n'agafàvem un i apa! Però es tenien que assecar-se com és degut amb temps.
[...]
-Ai, nena... abans, quan matàvem el porc, escalfàvem la grassa i la posàvem allà dins aquella cassola de ceràmica del jardí, amb les costelles i la cansalada dins. Així es conservava, quan es refredava. Mai sabràs el que n'era, de bo, agafar una costella d'allà, calentar-la, i afegir-hi al costat mongetes, que són suaus i suavitzaven el gust fort de lo altre.
Podria haver escrit sobre algun aniversari de fets importants, sobre llàgrimes que vaig vessar un dia fa temps, desprès d'una cosa que va passar... Però he recordat això. No sé com col·locar la paraula xiuxiuejar...però igualment el presento.
Al saber que aquest repte era dedicat a una àvia, i lo del Dijous gras, he volgut escriure això, una conversa dels meus avis.
-
RE: Repte XCVI ----> "Aquell 23F de 2003
mjesus | 16/02/2006 a les 22:59
No era la primera vegada que veia la seva habitació, vaig intentant captar la seva personalitat. M'atreia. Era senzilla, amb pocs objectes: uns quadres penjats a la paret, un llit de fusta clara, dues cadires de boga i una tauleta amb objectes personals, una tovallola, roba penjada; no hi era la seva pipa, l'havia deixat en un altre cadira. La llum que entrava pel finestró, recreava un ambient suau i càlid; l'estança incitava al repòs i al somni.
En aquell llit, segurament va navegar a través de les llàgrimes del patiment, per a crear. Havia viscut torturat en aquella habitació. Tots aquells atuells xiuxiuejaven claustrofòbia, malaltia i genialitat: el boig pel-roig, li deien.
M'havia captivat la seva atmosfera, més enllà del traç, del color, del moviment en que dibuixava l'habitació. La seva mirada em va fer feliç.
Ara podia llegir el títol, devant meu hi tenia
"L'habitació de Vincent van Gogh" Arlès,1889. Oli sobre tela.
«Senyoreta! , aviat tancarem el museu!»
No podria oblidar mai aquell 23 febrer de 2003, l'any en que es celebrava el cent cinquantè aniversari del naixement d'en Vincent.
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- EL NÚVOL NEGRE, JO I L’ALTRE (1 comentaris)
- QUI DIU...? (10 comentaris)
- La vertadera llegenda de Sant Jordi (3 comentaris)
- ULLS DE NINA (2 comentaris)
- QUEDA-TE'L (15 comentaris)
- El conte de la lluna creixent (10 comentaris)
- Nocturn Op. 15, núm. 2 en Fa-Sostingut Major (1 comentaris)
- que recordo durant la nit (4 comentaris)
- l' amor esta dins el nostre cor (3 comentaris)
- els records tornen (2 comentaris)
Nous més llegits
- FRICANDÓ (23080 lectures)
- Ànimes I coses (22294 lectures)
- La vertadera llegenda de Sant Jordi (4018 lectures)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (631 lectures)
- CARLES 33. SEGONA CITA: SET MINUTS. (558 lectures)
- ASCENSORS PER A GENT GRAN (530 lectures)
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (332 lectures)
- EFECTES SECUNDARIS (301 lectures)
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts] (231 lectures)
- El retorn de Bulldog (205 lectures)
Nous més comentats
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (10 comentaris)
- QUI DIU...? (10 comentaris)
- EFECTES SECUNDARIS (9 comentaris)
- Passeig (8 comentaris)
- NOTÍCIES D'ÚLTIMA HORA (8 comentaris)
- Ànimes I coses (8 comentaris)
- Monstres (8 comentaris)
- Una cicatriu ben profunda (8 comentaris)
- FRICANDÓ (7 comentaris)
- Crim i càstig. (6 comentaris)
Nous més votats
- La dels sobrenoms (Agrada a 4 relataires)
- Eureka (Agrada a 4 relataires)
- Som miratges (Agrada a 3 relataires)
- Gavardina i pijama de cotó (Agrada a 3 relataires)
- FRICANDÓ (Agrada a 3 relataires)
- Àngels (Agrada a 3 relataires)
- QUI DIU...? (Agrada a 3 relataires)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (Agrada a 2 relataires)
- Ells (Agrada a 2 relataires)
- Jocs de nenes (Agrada a 2 relataires)