Josep, em penso que ja et vaig escriure una vegada comunicant.te que el llibre "OBRA SELECTA, TAGORE" em va canviar la vida. Vaig descobrir quina era la meva espiritualita i vaig procurar fer-me amb tot el que hagués de publicat de'n Tagore, primer en català i després en castellà..
Quan llegeixo les teves poesies, inspirades en OCELLS PERDUTS, em faig creus que existeixi algú que tingui la mateixa sensibilitat envers l'escritor indi i em pregunto quina mena de persona deus de ser, quines són les teves aficions, la professió i fer-te les mateixes preguntes que li feien els vilatans al protagonista del llibre "el profeta" de l'autor egipci
. El que és jo, a part del que tinc esposat al perfil d'autor em tinc per un no res i m'agrada de pensar així, ho vaig apendre justament de'n Tagore, això em fa sentir més lliure de la meva vanitat, del meu ego.

Aquesta frase d'en Tagore la tinc gravada amb foc, penso que respon a tot el sentit que pugui tenir el viure en aquest món. Si no som prou capaços de dir-la en el moment anterior a l'acomiadament aleshores això significa que no hem fet res en aquesta vida, que més valdria no haver nascut.
Estimar és la unica raó d'existència, de ser. Tots els tractats de teologia del critianisme, el budisme i altres es reduexen només a això, a estimar, res més.

Observo que encara tens fe en el Déu que ens varen ensenyar els creients anteriors a nosaltres, enhorabona. En el meu cas també vaig gaudir d'aquesta mena de fe, però amb Tagore em va trasbalsar el cor, vaig descobrir una nova espiritualitat, més enllà de la cristiana, en realitat no era una nova espiritualitat, era la meva espiritualitat i vaig aprendre a respectar-la i estimar-la.
Ara estic en un moment que ja no em qüestiono si l'home és bo o és dolent, penso que som allò que som, uns ens fan mal i altres ens afavoreixen.
Josep, també amb Salvador Espriu vaig coneixer quin era el meu moment espiritual. Puc entendre molt bé la teva poesia, en canvi el que és jo quan em refereixo a Déu, no sé pas de que estic parlant, és cert que en situacions extemes m'ajupo i li prego, però em sento més proper d'ell quan estic en silenci, sense cap pensament i només em dedico a sentir, alguns d'això en diuen fer meditació trascedental, per a mi és contemplar-me, a mi i a la sensació que tinc de Déu o espiritual.

Veig, pel titol, que t'agrada en Tagore i aquesta poesia intentes condensar tota la filosofia dels ocells perduts que en tu evoca. Agreixo trobar gent com tu que els hi agradi en Tagore i tinguin la suficient sensibilitat per plasmar-ho en una poesia.
Si et serveixen d'alguna cosa les meves paraules, continua per ser això que ja ets i que et motiva a escriure aquesta poesia.

M'he quedat amb un pam de nas. La història prometia i de cop i volta s'acaba en un no res, què et passa? és que ens vols castigar? Si la volguessis continuar t'ho agrairia molt. Em sap greu que per culpa d'una possible timidesa la protagonista no pugui gaudir d'una relació de la que n'estava tan il.lusionada. Ànim i continua , si us plau.

has fet una hipotisi molt acurada i molt possible. Difícilment podem encaixar amb la resta de l'estat espanyol,si no ens anorreem i passem a ser culturalment castellans, em pregunto si l'esforç contrari no és estéril, sense sentit, no hem de perdre l'esperança, però no seria millor invertir la nostra paciència i voluntat en un ideal més realitzable. Soc català, em sento d'un país de mentalitat perdedora i em cal que algú m'animi una mica. Et recomano que llegeixis l'article d'opinió d'en Bofill que avui ha sortit a L'AVUI.