Visca Espanya!

Un relat de: deulonder

1.FELIP V
Avui dia, tenim com a Diada Nacional de Catalunya l'Onze de Setembre, aniversari de la conquesta de Barcelona per les tropes borbòniques el 1714. Com tots sabem, la victòria de Felip de Borbó contra Carles d'Àustria va dur a l'abolició de les institucions de govern catalanes (Corts, Generalitat, Consell de Cent) pel Decret de Nova Planta promulgat per Felip V el 1716.
Però, i si Felip V hagués permés la continuïtat de les institucions dels regnes de la Corona d'Aragó? En realitat, Felip V hauria pogut limitar-se a reprimir els austracistes sense suprimir les institucions dels regnes; bé hi havia hagut aragonesos, valencians, catalans i mallorquins fidels a Felip V durant la Guerra de Successió. Alguns nobles valencians argumentaren, i amb tota la raó del món, que l'abolició dels furs del Regne de València era injusta perquè la noblesa valenciana s'havia mantingut fidel a Felip V; en la seva majoria, els austracistes valencians havien estat maulets, és a dir, gent de classes populars enemiga dels privilegis de l'aristocràcia.
Des dels seus orígens a la Baixa Edat Mitjana (segles XIII al XV), les institucions d'autogovern d'Aragó, Catalunya, València i Mallorca havien estat un contrapès a l'autoritat del Rei; fa de mal imaginar, doncs, que Felip V hagués acceptat deixar passar l'oportunitat d'abolir uns furs que no servien per res més que per limitar el seu poder, donada per la revolta de 1705: la proclamació de l'arxiduc Carles d'Àustria com a rei d'Aragó havia estat un delicte de lesa majestat contra Felip V, a qui el 1700 s'havia jurat fidelitat, que calia expiar; a més, els catalans tenien una molt ben guanyada fama de rebels i indòcils amb els seus sobirans legítims; el record de la insurrecció de 1640 (la Guerra dels Segadors) i la revolta austracista de 1705 deia molt poc a favor de la lleialtat dels catalans envers els seus reis.
Malgrat tot, però, ací admetrem la hipòtesi que Felip V respecta les institucions catalano-aragoneses.
La primera conseqüència de la no promulgació del Decret de Nova Planta és que avui dia, l'Onze de Setembre no seria pas Diada de Catalunya, ni el 25 d'abril es commemoraria la batalla d'Almansa al País Valencià. Sense el fet de l'abolició de les institucions, quina importància tindria avui dia el record de la Guerra de la Successió i el seu desenllaç?, a qui li importaria que el 1714 el rei hagués estat Felip de Borbó o Carles d'Àustria? A més, segurament, en el cas de Catalunya, l'Onze de Setembre no seria cap aniversari de res; el 9 de juliol de 1713, les forces de Felip V convidaren els catalans a rendir-se; militarment, la resistència no semblava tenir cap futur perquè ja totes les potències europees reconeixien Felip V com a nou rei d'Espanya; si, tot i així, es va optar per la resistència, gairebé desesperada, era perquè l'abolició dels furs a València (1707) i a Aragó (1710) va fer comprendre que rendir-se a Felip V significava renunciar als furs de Catalunya, i així la guerra va allargar-se un any més fins a la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714; de no haver estat per la qüestió dels furs, possiblement el 9 de juliol de 1713 els dirigents polítics catalans haurien acceptat retre's a Felip V i posar fi a la guerra.

2.EL COMERÇ AMB AMÈRICA

Durant el segle XVIII, la prosperitat econòmica dels Països Catalans va basar-se en el comerç amb l'Amèrica espanyola, on Catalunya hi exportava aiguardent i indianes (un tipus de teixit). Sovint, això es presenta com el costat positiu de la pèrdua dels furs; el comerç català amb Amèrica va ser possible gràcies a la unificació política que va dur el Decret de Nova Planta.
En realitat, al segle XVIII, Catalunya va comerciar amb l'Amèrica espanyola però també amb la Mediterrània occidental i amb l'Europa atlàntica; òbviament, en aquests dos darrers àmbits la continuïtat o no de les institucions catalanes no hi tenia res a veure amb el comerç català. I, en el cas d'Amèrica?
Ja des de finals del segle XVII, estant encara vigents les institucions catalanes, a Catalunya es desitjava incrementar el comerç amb Amèrica. Durant la Guerra de Successió, Narcís Feliu de la Penya, un dels prohoms de Catalunya, principal defensor d'obrir-se al comerç amb Amèrica, fou austracista; de fet, tant en les corts catalanes celebrades per Felip de Borbó (1701) com en les de Carles d'Àustria (1705) es van demanar facilitats per poder comerciar amb Amèrica.
Haurien estat els furs catalans un obstacle per al comerç amb Amèrica? El comerç català amb Amèrica es féu amb escala obligatòria a Cadis fins que, el 1778, Carles III concedí la llibertat de comerç directe amb Amèrica. No hauria estat lògic que la Corona hagués volgut obstaculitzar el comerç americà dels seus súbdits catalano-aragonesos; no pel fet de conservar els seus seus furs, deixaven els aragonesos, catalans, valencians i mallorquins de ser súbdits de la Corona; si la Monarquia hagués seguit una política d'exclusivisme castellà, segurament el Consell d'Aragó -òrgan de govern establert a Madrid que representava els regnes catalano-aragonesos, existent fins a la seva abolició arran dels decrets de Nova Planta- hauria protestat i molts dels ministres de la Corona haurien trobat justa la protesta.

3.LA LLIBERTAT

A l'Estat espanyol, la Monarquia Absoluta va entrar en crisi arran de la Guerra del Francès (1808-1814); el 1810, les corts reunides a Cadis van elaborar la primera constitució espanyola: la de 1812. La fi de la Guerra del Francès i el retorn de Ferran VII van significar la restauració de l'absolutisme, fins a la seva derogació per la revolució liberal de 1820; tanmateix, la intervenció del cos expedicionari dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823) va possibilitar a Ferran VII restablir de nou l'absolutisme. Al final, la mort de Ferran VII (1833) permeté obrir el procés que, a l'Estat espanyol, duria a la liquidació definitiva de l'absolutisme i al triomf del liberalisme, materialitzat en la nova constitució liberal, aprovada el 1837.
L'absolutisme monàrquic, imposat per Felip V després dels Decrets de Nova Planta, establia un poder unitari, seguint el patró de la monarquia francesa; per això, els models d'estat dissenyats pels liberals espanyols a principis del segle XIX es limitaven a substituir el poder del Rei pel poder de l'Estat, el qual continuava amb l'unitarisme centralista i l'assimilisme castellanitzador, heretats de l'antiga monarquia absoluta borbònica, igual com va passar a França on la república centralista i intolerant amb les identitats culturals i lingüístiques dels pobles que hi estan inclosos és un continuació de l'absolutisme repressiu practicat per Lluís XIV.
Si Felip V no hagués suprimit els furs catalano-aragonesos, durant el segle XVIII Espanya hauria conservat la forma d'unió federal -o confederal- de diferents regnes, cadascun dels quals amb les seves lleis i institucions, que havia tingut als segles XVI i XVII en temps dels Àustria. Llavors, possiblement, tots els espanyols de tot arreu d'Espanya haurien trobat natural aquesta mena d'organització i, per tant, els liberals de principis del segle XIX no l'haurien qüestionada; llavors, l'Espanya contemporània s'hauria organitzat no pas segons un esquema centralista de tall francès, sinó en un de federal seguint els models dels Estats Units, Alemanya, Suïssa o, per posar un exemple del segle XIX, l'Imperi Austro-Hongarès.
El 1810, durant la guerra contra Napoleó, es reuniren corts espanyoles a Cadis; si a principis del segle XIX hagués continuat vigent l'estructura confederal d'unió dels diferents regnes hispànics, abolida pels decrets de Nova Planta de Felip V, hauria pogut donar-se el cas que a Cadis s'haguessin fet unes corts castellanes mentre que, simultàniament, a Mallorca, lliure, igual com Cadis, de la dominació napoleònica gràcies a la protecció de la flota britànica, s'hi haurien reunit corts d'Aragó, Catalunya i València. Aleshores, els liberals haurien redactat no pas una constitució unitària d'Espanya sinó constitucions per a cadascun dels estats que haurien de compondre Espanya.
Tothom acceptaria com una obvietat que Espanya està formada per unes entitats territorials que són Castella, Navarra i la Corona d'Aragó, constituïda al seu torn per Aragó, Catalunya, València i Mallorca; totes les constitucions espanyoles dels segles XIX i XX haurien partit d'aquesta realitat.
A Suïssa, hi ha cantons on parlen alemany, d'altres francès, d'altres italià i d'altres reto-romànic; igualment, a Espanya hi ha regions on es parla castellà i d'altres on es parla català; la qüestió del gallec i de l'euskera dependria de si en territoris tradicionalment inclosos dins de la Corona de Castella com ho són Galícia i Euskadi s'hi hagués imposat o no el castellà, com també de l'actitud de l'estat navarrès envers les comarques bascòfones del nord de Navarra. En aquest esquema, parlar en castellà a Barcelona seria igual com parlar en català a Madrid. Als castellans que vinguin a Catalunya se'ls ha de fer parlar en català? Doncs sí, exactament igual com es fa parlar en castellà als catalans, valencians o mallorquins que vagin a Castella.
La principal diferència entre aquesta situació i la del nostre món real és que no hi ha hagut mai un estat que s'hagi dedicat a imposar el castellà als Països Catalans; per tant, si, a mitjans del segle XX, Catalunya, València i Mallorca haguessi rebut una allau immigratòria castellana, els nou vinguts s'haurien trobat que la població autòctona desconeixeria totalment el castellà; per altra banda, no haurien tingut cap argument per exigir que hom se'ls adrecés en castellà, perquè aquesta seria la llengua de Castella però no pas d'Espanya, la qual seria plurilingüe tal com ho és Suïssa.

4.LA RENAIXENÇA

El 1779, l'historiador i economista Antoni de Capmany (1742-1813) va sentenciar que el català era una llengua muerta hoy para la república de las letras, reservada para el trato familiar de las gentes y el uso doméstico del pueblo; per ai
xò, Capmany va escriure tota la seva obra en castellà, tot i que, en molts casos, hi tractés qüestions d'història de Catalunya.
Aquesta actitud de Capmany no es pot atribuir de cap manera a la repressió que seguí al Decret de Nova Planta; ningú no hauria empresonat ni censurat Capmany si hagués escrit en català. Ja des del segle XVI, s'havia estès entre les èlits intel·lectuals catalanes, vinculades, òbviament, a les classes privilegiades (noblesa, patriciat urbà, altes jerarquies eclesiàstiques), el costum d'usar el castellà com a llengua de creació literària, tal com ho va fer el poeta barceloní Joan Boscà (1492-1542).
El prejudici, expressat per Capmany, sobre la ineptitud del català com a llengua culta va mantenir-se fins que, a partir de la Renaixença, es va tornar a fer literatura en català, projecte que va acabar de triomfar amb l'aparició de les grans figures del segle XIX: Jacint Verdaguer, Narcís Oller i Àngel Guimerà.
Ara bé, malgrat tot, a Catalunya, València i Mallorca, el català va ser-hi l'única llengua oficial fins a la promulgació dels Decrets de Nova Planta; a més, el 1717, va ser enviada als corregidors de Catalunya una Instrucción secreta on se'ls manava de procurar introduir l'ús del castellà en tots els àmbits del seu corregiment a cuyo fin dará las providencias más templadas y dissimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado. Què hauria pogut passar sense el Decret de Nova Planta?
Als Països Catalans, l'ús del castellà com a llengua culta mentre que la pràctica totalitat de la població no coneixia cap altra llengua a part del català era possible perquè tota producció erudita era, forçosament, minoritària; fins ben entrat el segle XX, a tot arreu d'Europa molta gent no sabia llegir perquè no havia anat mai a l'escola. La barrera entre les èlits cultes i les masses ignorants -desapareguda gràcies a l'escolarització obligatòria del segle XX- resultava infranquejable; si Capmany hagués escrit en català, les seves obres igualment no haurien pogut arribar al conjunt de la població, analfabeta en la seva gran majoria.
Les primeres lleis sobre ensenyament obligatori als Països Catalans foren la llei espanyola de Moyano (1857) i la llei francesa de Jules Ferry (1885); aquestes lleis duien a la imposició del castellà o del francès com a llengua de l'escola en detriment del català. Si al segle XIX, hi hagués hagut un estats català, valencià i mallorquí autònoms dins d'Espanya, segurament, a Catalunya, el País Valencià i les Illes la llengua de l'ensenyament obligatori hauria estat el català, tal com hauria resultat lògic; aleshores, al segle XX, l'eradicació de l'analfabetisme per l'escola obligatòria hauria significat l'aparició d'un gran públic capaç d'accedir a la literatura escrita, però que només sabria llegir en català; per tant, durant el segle XX algú que als Països Catalans hagués volgut escriure en castellà no s'hauria trobat, naturalment, amb cap mena de prohibició ni de repressió, sinó amb el problema que, ací, la llengua per arribar al gran públic no hauria estat pas el castellà; per tant, a Barcelona o a València, escriure en castellà seria igual com fer-ho en anglès, francès o italià.
En conseqüència, als Països Catalans, el català seria una llengua normalitzada en tots els àmbits, i l'ús del castellà com a llengua de creació literària hauria estat un fet episòdic dels segles XVI, XVII i XVIII, igual com l'ús de l'occità (provençal) en la poesia va ser un fenòmen circumscrit als segles XII, XIII i XIV.

5.ESPANYOLS

Espanya és una societat plural on hi caben tota mena d'ideologies i d'opinions; ara bé, tothom accepta que Espanya resulta de la unió federal de Navarra, Castella i la Corona d'Aragó, formada aquesta per Aragó, Catalunya, València i Mallorca; cadascun d'aquests territoris disposa de la sobirania i autogovern que tenen els lands de la República Federal Alemanya, els cantons de Suïssa, els estats dels Estats Units o les províncies del Canadà. Una Espanya unitària i centralista ni tan sols Franco va intentar imposar-la . A Espanya es parlen llengües diferents: gallec, euskera, castellà i català; per tant, no hi ha cap llengua que rebi el nom d'espanyol; a cadascun dels territoris d'Espanya hi ha una única llengua oficial.
En aquesta situació, segurament no hauria aparegut cap sentiment nacionalista català contrari a Espanya. L'existència de Catalunya com a entitat sobirana amb personalitat pròpia seria reconeguda explícitament per la Constitució espanyola i aplicada a la pràctica per totes les instàncies de govern; ser espanyols no implicaria pas haver de renunciar a la pròpia llengua en favor del castellà; que a Barcelona es parla català i no pas castellà seria una cosa tan sabuda com que a Ginebra parlen francès i no pas alemany.
Naturalment, ser espanyols implicaria acceptar l'àmbit d'Espanya com a marc de pertinença i de situació al món. Ningú no consideraria Catalunya una nació; per això, el nostre país seria Espanya i el que es fes en d'altres territoris d'Espanya també seria nostre; per altra banda, no hi hauria cap pretensió de participar al món al marge d'Espanya; en conseqüència, no es proposaria mai la creació d'un Comitè Olímpic Català ni intentar aconseguir el reconeixement internacional de les federacions esportives catalanes; els esportistes catalans, valencians i mallorquins serien coneguts com a espanyols igual com ho serien els castellans i els navarresos; òbviament, els èxits de la selecció espanyola de futbol serien celebrats efusivament a Barcelona, València i Mallorca amb l'exhibició de banderes espanyoles.
Catalunya acceptaria Espanya igual com Baviera no qüestiona Alemanya ni Texas els EUA; aquesta és la situació normal en els sistemes federals; l'independentisme del Quebec mostra que, al Canadà, el règim federal no rutlla bé.

6.CATALUNYA-NORD

El 7 de novembre de 1659, la Pau dels Pirineus acordada per Felip IV d'Espanya i Lluís XIV de França posà les comarques catalanes de Capcir, Cerdanya, Conflent, Rosselló i Vallespir sota domini francès.
Les institucions catalanes mai no van acceptar aquesta mutilació territorial; per tant, si no hi hagués hagut Decret de Nova Planta, Catalunya hauria pogut mantenir aquesta reivindicació, que hauria estat assumida per Espanya, la qual també manté el contenciós de Gibraltar amb el Regne Unit.
La Generalitat podria reconèixer com a ciutadans de Catalunya els nord-catalans els quals, doncs, tindrien la possibilitat d'aconseguir la nacionalitat espanyola simplemtnt sol·licitant-la; la relació de Catalunya -i d'Espanya- amb la Catalunya-Nord seria comparable a la de la República Federal Alemanya envers els alemanys orientals en temps del Mur de Berlín; segons la RFA, els ciutadans de la República Democràtica Alemanya (RDA) eren alemanys de ple dret i se'ls donava la nacionalitat només demanar-la.
Per altra banda, els serveis de difusió exterior de la cultura espanyola serien molt actius en la promoció del català a la Catalunya-Nord; per això, la llengua catalana haruia pogut resistir-hi amb força la pressió de l'assimilisme francès.


7.L'ALTRA POSSIBILITAT

Ací hem presentat la possibilitat d'una Espanya federal respectuosa amb les identitats de les seves regions, és a dir, no centralista ni castellanista, en què Catalunya, València i Mallorca s'hi sentirien del tot integrades, com a resultat de la no promulgació dels Decrets de Nova Planta per Felip V.
Hi ha una altra possibilitat d'arribar a aquesta mateixa situació: admetre els Decrets de Nova Planta, que donen lloc a l'absolutisme borbònic, i la formació del liberalisme centralista espanyol definit a les constitucions de 1812, 1837, 1845, 1856 i 1869.
La Revolució de Setembre de 1868 destronà Isabel II i va posar fi al regnat dels Borbó a Espanya; els dirigents moderats de la revolució, per evitar el caos social, van decidir mantenir la Monarquia però sense els Borbó; per això, la constitució de 1869 és monàrquica i, el 1871, el príncep Amadeu de Savoia fou proclamat rei d'Espanya. Ara bé, el nou règim fracassà, i Amadeu I acabà abdicant el 1873; aleshores, es proclamà la I República Espanyola.
Les Corts Constituents de la República, dominades pels republicans federals, presentaren un projecte de constitució segons el qual Componen la Nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas. Los Estados podrán conservar las actuales provincias o modificarlas, según sus necesidades territoriales.
Aquest projecte federalista va fracassar a causa, sobretot, de la manca de suport al federalisme fora dels Països Catalans, com també del seu rebuig per les classes dominants, que hi veien un moviment revolucionari popular, de la radicalització que dugué a les revoltes cantonalistes de 1873, i de la feblesa de la República per posar fi a la tercera guerra carlina (1872-1876) i de lluitar contra la revolta independentista de Cuba (1868-1878). Davant d'aquesta situació, Emilio Castelar, president de la República des de setembre de 1873 fins el gener de 1874, va optar per un model republicà centralista; el cop d'Estat de Pavía (gener de 1874) va instaurar el règim autoritari del general Serrano i, el desembre de 1874, el pronunciamiento del general Martínez Campos a Sagunt va dur a la restauració de la Monarquia amb Alfons XII, fill d'Isabel II.
En aquestes circumstàncies, el projecte de constitució federalista de 1873 va quedar avortat; però i si la República Federal de 1873 s'hagués consolidat? Doncs, ara, Espanya seria un país de tradició federal tal com ho són Alemanya, els EUA, Suïssa i Canadà; el centralisme seria una cosa aliena al temperament nacional espanyol, imposada pels Borbó, una dinastia estrangera instaurada per la força de les armes el 1713 i enderrocada per la revolució nacional de 1868.

8.UN SOMNI IMPOSSIBLE

La
situació ací descrita pot resultar engrescadora per a molts catalans; s'hauria trobat la manera de resoldre el problema de l'encaix de Catalunya dins d'Espanya, de reconèixer el fet diferencial. Ara bé, per tal de no perdre el temps en una qüestió que s'ha plantejat en infinitat d'ocasions durant els segles XIX i XX, ací avisem que aquesta Espanya és un somni impossible.
La idea d'una Espanya federal, és a dir, no centralista i no castellanista, pot trobar adeptes dins dels Països Catalans, d'Euskadi o de Galícia; ara bé, a les altres regions, aquesta idea és rebutjada a l'uníson; qüestionar l'estat centralista significa ser separatista encara no es vulgui pas la independència de cap territori.
Porque [Espanya] no se trata de una versión mediterrània del Imperio austrohúngaro, un Estado multinacional sinó una nación multicultural que ha amontonado quinientos años de derribar murallas y suscitar encuentros.
No fem cap comentari d'aquest paràgraf escrit per Fernando García de Cortázar i José Manuel González Vesga a la introducció de Breve historia de España, publicada a Madrid per Alianza Editorial el 1994. Simplement, deixem aquesta idea formulada per dos teòrics de l'espanyolisme com a advertència dels qui vulguin intentar aconseguir una Espanya federal.

Comentaris

  • hi estic d'acord[Ofensiu]
    josepsalatermens | 07-04-2008 | Valoració: 10

    has fet una hipotisi molt acurada i molt possible. Difícilment podem encaixar amb la resta de l'estat espanyol,si no ens anorreem i passem a ser culturalment castellans, em pregunto si l'esforç contrari no és estéril, sense sentit, no hem de perdre l'esperança, però no seria millor invertir la nostra paciència i voluntat en un ideal més realitzable. Soc català, em sento d'un país de mentalitat perdedora i em cal que algú m'animi una mica. Et recomano que llegeixis l'article d'opinió d'en Bofill que avui ha sortit a L'AVUI.

  • Alliçonadora visió de la història del país[Ofensiu]
    Karles | 29-01-2008 | Valoració: 10

    M'ha encantat aquest original exercici d'anàlisi históric. Felicitats!
    Disculpa la immodèstia, però et convido a llegir la fàbula en dues parts que vaig escriure, on uns lleons exerceixen la seva funció reial mentre els tigres (catalans) viuen com poden...

  • I si ...[Ofensiu]
    Ilió | 04-03-2007 | Valoració: 10

    Molt bona hipòtesis. Vaig llegir a la revista sapiens un article semblant al teu escrit. Treballava amb la idea de que Felip V hagués mort a la batalla d'Almansa. La conclusió que en treia finalment era que ara existiria a la península quatre regnes o estats: Castella i Lleó, Aragó (Aragó,Catalunya, València, Mallorca), Navarra (Navarra i País Vasc) i Portugal.

  • Excel·lent visió[Ofensiu]
    Yurral Salocín | 12-03-2006

    Això mateix, és una excel·lent visió del què ha passat i que hagués passat si ... Una mica de històriaficció. El cas és, que el que ens toca viure és la realitat i els I si... doncs són tan sols hipòtesis, i a la realitat d'ara i la dels nostres avantpassats, els polítics de torn fan figa.

    I per veure la figa que fan, podeu llegir el relat, paròdia de la negociació de l'Estatut L'aigua al vi (Virgensita Virgensita que me quede como estoy). On els catalans acabem com sempre, ballant amb la més lletja.

  • Una interessant reflexió sobre la realitat catalana.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 12-03-2006 | Valoració: 10

    He trobat molt interessant aquest article sobre la realitat catalana i el centralisme espanyol.

    Ara, també podria haver-se donat el cas que, d'haver respectat Felip V les llibertats catalanes, avui en dia podríem haver obtingut la independència i tot.

    La falta de respecte d'Espanya ha fet que mai ens atregui el seu centralisme de les autonomies. Potser sí que l'Espanya federal ens atrauria avui. Ara, dubto que realment el sr. Zapatero hi cregui, en el federalisme.

  • Gràcies a Déu hi qui té el cap clar[Ofensiu]
    Cavaller de Moncaira | 23-08-2005 | Valoració: 10

    El cap clar i les idees clares.

  • UN DEU[Ofensiu]
    Rabiafortta | 23-08-2005 | Valoració: 10

    Sí l'aqrticler aquest mereix un 10.

    Visca la terra!

  • Tens raó[Ofensiu]
    deulonder | 29-03-2005

    Sí, que a Catalunya hi hagi un bar anomenat Felip V és un autèntic mal rotllo

  • Mal rotllo[Ofensiu]

    Ahir mateix, anava per la carretera amb la dona, i tot cercant un lloc per prendre quelcom calent, vam acabar entrant a Cervera.
    Aparquem darrera l'Universitat, veiem un bar obert, ens hi apropem i aleshores ho veiem: el bar es deia Felipe V, igual que el vàter de casa.
    Vam haver de donar la volta a la Universitat fins que vam trobar el Cafè Central…

  • És una opinió[Ofensiu]
    deulonder | 08-02-2005

    A mí sí que m'importa el tema de Catalunya o Espanya; fins i tot suposant que els dirigents d'un estat català independent fossin els Maragall, Clos, Mas, Carod etc que tots coneixem les coses no serien tan dolentes com ara.
    Per altra banda, la indiferència sempre afavoreix l'ordre de coses establert, que, en aquest cas, és Espanya.

  • que mes dona [Ofensiu]
    Caustic | 31-01-2005

    que mes dona espanya catalunya o bielorusia.

    vulguis o no et seguirant manan una colla d'imbecils, desde el meu punt de vista crec que la politica i tot aixo es una gran falacia, el millor es conformar-se curra tot el que puguis guanyar panoja, i descobrir els petits detalls de la vida, com viatjar , llegir o escoltar bona musica, i siguis d'espanya o de catallunya mai t'ho podran treure aixo.

    es una opinio

  • Tens raó[Ofensiu]
    deulonder | 05-11-2004

    Sí, he vist la història d'una manera curiosa. Si vols et convido a llegir els meus tres relats que també he publicat ací i a veure què te'n sembla.

  • curiosa manera de veure la historia[Ofensiu]
    FRAN's | 04-11-2004

    es possible, i suposo que probable, que dintre de les possibilitats plantejades en el teu relat, el moviment independentista català serià escàs (o poder inexistent). cal tenir en compte però que la realitat que ens ha tocat ha sigut la més p**a (que dimonis, sense pels a la llengua!: puta) que ens ha pogut passsar, doncs totes les opcions que hem tingut de ser ajudats per potències extrangeres han acabat amb una punyalada a l'esquena.

    cosa que només em deixa una cosa a dir: VISCA LA REPÚBLICA INDEPENDENT CATALANA!!!!

    FRAN's

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

deulonder

8 Relats

54 Comentaris

24294 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
M'agrada crear webs; les meves webs són:

www.arcade.ya.com/escacs2002
www.deulonder.angelcities.com
www.geocities.com/deulonder2000