M´ha agradat el teu relat. He trobat la idea molt original i ben desenvolupada. M'agraden els textos curts amb contingut i ben estructurats. Per això, m´he decidit a escriure't un comentari.
Encara que tothom s'entesti a donar-nos consells les persones no estem preparades per rebre'ls; hem d'experimentar per nosaltres mateixos i aprendre. Però, com a mare i educadora, penso que és molt important el paper d'aquells que estan al nostre costat, que et deixen marge, t'ensenyen el camí i t'ajuden a obrir els ulls, però respecten el teu dret de prendre decisions i equivocar-te.
Estic d'acord amb tu que el primer pas per saber el que es vol és tenir clar el que no es vol. Però, tant allò que volem com allò que tenir clar que no voldríem de cap de les maneres es va definint a mesura que fem camí i esdevé la brúixola que ens marca el rumb a seguir.

Ara, en el nostre món "globalitzat" les distàncies són molt curtes. Venir de Sudamèrica, de l'Àsia o del Marroc és comparable al fet d'arribar a Barcelona des d'Eivissa en l'època en què va emigrar la teva àvia. El que no ha canviat, desgraciadament, és el fet de ser immigrant. Les circumstàncies són diferents però els que arriben troben les mateixes dificultats, senten la mateixa enyorança i troben el mateix menyspreu per part del qui "som d'aquí". Hauríem de tenir present que és només qüestió d'atzar que no siguem nosaltres els qui hagin d'emigrar.
M´ha agradat el teu relat: el que ens has explicat i com ens ho has explicat.