Estimada Laia:

T'escric aquesta carta perquè és un treball que m'han demanat a l'escola. Encara que et soni estrany sóc tu als 17 anys. El treball consisteix en fer una valoració de la meva vida actual advertint-te de tot tipus de circumstàncies que patiràs des d'ara, que tens sis anys, fins el dia d'avui. Sincerament és el tercer cop que faig l'esforç d'escriure't, però no trobo gens just que jo t'hagi de dir quines decisions hauràs de prendre ja que, tot i que siguem la mateixa persona, no tindries l'honor d'aprendre dels errors, que és de la millor manera que s'aprèn. Quin sentit tindria que jo ara et digués que durant l'etapa de primària només t'has de preocupar per divertir-te? O que a l'inici de l'e.s.o. notaràs canvis físics que segur que t'explicaran centenars de vegades? O que en aquesta mateixa època descobriràs qui serà de veritat els teus amics? O que a tercer d'e.s.o. coneixeràs el teu primer amor de qui no te n'oblidaràs almenys per ara? O que encara que el teu, nostre, pare es deixi de parlar amb la teva, nostre, germana tu no l'has d'oblidar per res del món? O que durant l'estiu aprofitis per fer tot el que no fas durant el curs perquè no tens temps? O que per difícil que et presentin el batxillerat ets capaça de fer-lo? O que hi haurà gent sense escrúpols que et farà mal? O que coneixeràs el sexe, les drogues, l'alcohol? O que la música t'ajudarà a entendre una mica millor la vida? O que hi haurà moments que et semblarà que et desesperaràs amb els pares, però amb uns quants cops de puny al coixí ja haurà passat i fins i tot començaràs a pensar que una mica de raó tenen? O que no siguis tossuda i que si t'enfades amb algú no descartis la possibilitat de tenir la culpa... Tants consells et podria anar dient però que em callaré perquè a mi la Laia dels onze anys més que jo no m'ha escrit mai cap carta advertint-me del que vindrà en el futur, així ho prefereixo, i sóc feliç, amb els meus alts i baixos però ho sóc. I com sé que tu ets jo, sé que seràs feliç.
També m'han demanat que t'expliqui qui sóc i qui vull ser. Estic estudiant per ser economista i tinc clar que no vull ser economista, de fet, només tinc clar què no vull ser: no vull ser una més. No vull endeutar-me per vida pagant l'hipoteca d'una casa i formar una família que de cares a la societat és perfecte i interiorment està que peta per tots costats. No vull una vida rutinària, fent cada dia el mateix a la mateixa hora. Tampoc vull una vida de desgavell, però si que em vull sentir útil. És un dels sentiments que més et pujaran l'autoestima. Saber que algú o alguna cosa necessita de tu per funcionar en alguns moments i poguer donar-li l'ajuda és del tot gratificant.
Bé, espero que les meves paraules no canviïn el teu futur, perquè tot i sabent que hi ha mil i un errors, aquests mil i un són els que m'han ajudar a ser la persona que sóc ara. Encara que hi hagi moments que et sembli anar a contra corrent no t'aturis si de debò creus que és el camí, per molt que els altres diguin que no. Sigues tu mateixa.