We are the champions

I finalment, mentre de fons el Fredy Mercury entona We are the champions i des d'un canó de confeti surten propulsats centenars de paperets multicolors, encreua la línia d'arribada en primera posició. Tot i el casament acumulat, no és capaç de reprimir una mirada un xic lasciva cap a les dues hostesses que, lluint un somriure forçat i un top més que menut, esquifit, subjecten la cinta de plàstic que marca el final de la carrera. Encara està alacaigut i sense alè, que l’organització del trail de Biasagra ja anuncia, per la megafonia, el guanyador de la prova.
- Per tercer any consecutiu celebrem la victòria d’en Joaquim Rodríguez, a qui tots nosaltres coneixem i estimem. Felicitats, mossèn Quimet!
El mossèn Quimet, un home menut, no musculós però tampoc feble, d'uns quaranta anys, a qui comença a esclarissar el cabell. Està fet pols, carrega una barreja de cansament físic producte del seu esforç i de dolor profund de l'ànima, que també s'ha guanyat a pols. El primer que ha fet, només creuar la meta ha estat donar gràcies a Deu i tot seguit demanar a nostrusenyor que perdoni els seus pecats, que, a primera vista, es podria pensar que tenen a veure amb la carn, però no, ni amb la carn ni amb el peix, que la cosa discorre per altres camins. Totes les culpes tenen uns història i les del mossèn Quimet no en són una excepció.
Ha arribat a la cursa amb molts dubtes, curt de preparació, no s'ha pogut entrenar tant com ell hagués volgut. No deixa de donar-li voltes. A què ve aquella dèria? Que algú ha profetitzat la fi de la humanitat? Ara resulta que a tothom li ha donat per confessar-se, no un, no, dos cops per setmana! És que no dona l'abast! I mira que ell ja fa via, "no, no cal que entris en detall", "al gra, ves al gra", "no pateixis, no pateixis, és tot?" I apa, despatxa la clientela amb un in nomine patris et filii et spiritus sancti, un parenostre i dues avemaries. Bé, a la Rosita no, a aquesta la va fer resar un rosari que aquesta és el que no hi ha, però ara no hi entrarem per allò del secret de confessió. Però ni anant per feina se’n surt, no falla, cada tarda se li acumula més cua que a la castanyera per tots sants. Ell només vol tenir una hora, una trista horeta per la tarda, per fer el seu entrenament, que ja surt preparat de casa, que només li cal treure's la sotana, que ja du, al dessota, l'equipament del running. Els devots reciten els seus pecats, coses com un engany a la veïna, un canvi mal retornat, aquell cop d'ull al tanga de la Neus..., però ell no els escolta, és en un altre mon. Es veu sortint per la sagristia, corrent pels corriols boscans. Som-hi! Un, dos, tres, fffu, fffu. Un, dos, tres, fffu, fffu. Però aquest any no ha hagut manera de complir amb la seva planificació.
Abans d'iniciar la cursa, els atletes estan tots concentrats al pla de la Miqueleta. 34 corredors que ell ha estudiat, un a un. N'hi ha tres que li fan por, els altres són de fer pets poc pudents. Altres anys no hagués patit per la victòria però enguany, renoi, l'ego te absolvo l'ha ben fotut. Per qui més pateix és per en Manel Puncià, el farmacèutic de Campàs. Serà el primer. És un tipus atlètic, d'esquenes amples i cames fines. Llueix una carrera subtil, cos ben dret, genolls alts i passes llargues, més que gambades sembla fer saltironets, però quins saltironets, redeu! Intenta acostar-s'hi mentre escalfen, però noi, com es mou l'apotecari, quin ritme, quina energia! Desisteix i s'espera a la sortida, ja trobarà el moment. I el troba. Acumulats en una munió ansiosa pel tret d'inici, els atletes s'aglomeren i el mossèn aprofita per col·locar-e al seu costat. De la manera més dissimulada que ha pogut imaginar, aprofitant que la marabunta es mou sense control a un costat i a un altre, li planta una trepitjada que el pobre home portarà el guix tres setmanes. Perdona'm senyor perquè he pecat, però l'instint em pot més que la fe.
El pecat ha coincidit amb el tret de sortida, vint-i-sis quilòmetres per davant, i un rival menys al darrere, però el mossèn no està en forma, i tem que allò es faci més llarg que la col·lecció d'epístoles Paulines. Deixa que els aficionats marquin ritme, no li importa que s’escapin aquells passerells. Ell coneix la duresa del trail, que corrin, pensa, superada la meitat del trajecte ja es trobaran la costa de la Torreta, sap que és un pont d'ases. Efectivament, aquella pujada pedregosa que s'allarga prop dos quilòmetres, pesa tant a les cames dels xitxarel·los que, tot i estar fora de forma, sense gairebé adonar-se es troba entre els primers de la cursa. I llavors, just al seu davant, corrent amb un bon el ritme i controlant la carrera, veu en Pere de can Llarg, un altre dels seus rivals. En Pere fa honor al nom de casa seva, és prim i alt com un sant Pau. És un home molt de missa, fidel complidor de les obligacions cristianes. Li sap greu fer-lo ensopegar, però està decidit i amb una hàbil traveta el feligrès acaba redolant pel terraplè. Dispensa Pere, ens estem jugant el trail de Biasagra, ho entens, oi? Senyor, perdona la meva crueltat, però és que ja vaig segon!
Si, va segon, perquè uns cinquanta metres al seu davant un corredor cepat, herculi, vigorós ha deixat enrere tots els competidors. Mossèn Quim veu perillar seriosament la victòria. Ningú fins ara, ha aconseguit guanyar tres anys consecutius aquesta prestigiosa cursa i ell, que ho tenia a tocar, atrapat per culpa del confessionari, castigat com si fos culpable del pecat original, no ha pogut preparar-se a consciència. En Josep Cacau un altre feligrès, que, en realitat no es diu cacau, que el nom li ve de les cleques que fum quan juga a futbol, se li escapa, no el pot seguir. Ho ha intentat, ha tret forces d'on no en té, però el fetge és a punt de sortir-li per la boca. Ha valorat iniciar una pregària, però ha desistit ràpidament, pensa que avui, tal com han anat les coses, no tindrà el suport de la casa gran, necessitarà d'altres ajuts. Troba una alternativa, un cop dins la bosquina, enlloc de seguir el camí que discorre sinuós pel mig de l'arbreda, es desvia, pren una drecera que li estalvia bona part del tram final. Però quan s'incorpora novament al trajecte oficial, a 500 metres mal comptats de l'arribada, en Josep Cacau n'hi porta encara una vintena. Desesperat pel fracàs de la seva argúcia, intuint la derrota, és a punt d'abandonar quan, per inspiració divina, o potser no, se li ocorre una darrera idea, una taula de salvació. Comença a escampar uns crits de dolor i a fer uns escarafalls del tot convincents mentre amb les dues mans s'agafa un turmell. És tal la categoria de l'espectacle que aconsegueix captar l'atenció del líder de la prova que s'atura, cavil·la i decideix assistir a aquell pobre mossèn que, a fer de bon cristià, sembla haver pres mal, però mal de debò, no pas de per riure. Se li apropa, s'acosten a un arbre on poder-se recolzar, el mossèn s'aferra al Cacau, ja quasi hi són quan s'ho fa venir per fer veure que rellisca i aconsegueix que en Cacau es fumi una trompada contra l'arbre que si no es trenca el nas, creu que no podrà ensenyar mai més les dents. Ho sento, ho sento Josep, gràcies, ja em trobo millor, veus? i, amb un córrer esvalotat, pensant en les ànimes del purgatori, fot el camp sense mirar enrere. Fa els dos giravolts finals, ja veu la línia de meta, s'hi acosta, avui faré història, ja hi és, renoi quines hostesses! We are the champions, my friends.