Serraller d'urgències

Quan el Sr. Feliu va veure que havien forçat la porta de casa seva, el primer que va témer va ser que haguessin pogut entrar al seu pis de l'Eixample. Va empènyer la porta i va poder constatar que no cedia, la porta havia aguantat però el pany estava trencat i la destrossa era monumental. Tot i això no es va acabar de tranquil·litzar, era
- Ara què collons faig? Diumenge, dos quarts de vuit del vespre, a qui aviso?.
Superat el desconcert inicial, però fet un sac de nervis, va decidir trucar a un servei de serralleria d'urgència. Havia vist un cartell enganxat a la paret, davant la porta de l'ascensor, amb el número de telèfon d'un manyà enmig del d'altres serveis. Es van entendre ràpidament, tot i que l'operari el va advertir que l'espera podia ser una mica llarga doncs, segons li va explicar, estava acabant un altre servei. Finalment, després d'una estona, que al senyor Feliu li va semblar eterna, el serraller va arribar.
Era un home petit, actiu, una mica intens, que s'hi va posar només arribar.
- Això està fet un desastre -va xiular per sota el nas, després d'observar l'estat de la porta - No serà fàcil, han fet saltar el bombí, però veig que han afectat tot el mecanisme intern i això implica que hauré de desmuntar gairebé tota la peça. Ens en sortirem.
El senyor Feliu, alleujat perquè aquella profecia augurava que podria dormir a casa seva, es va quedar mirant com el serraller treballava amb precisió. De quan en quan, li feia alguna pregunta, més per tenir una mica de conversa que altra cosa. Mentre, el manyà, molt professional, feia anar tornavisos, martells, tenalles, punxons i altres estris del tot desconeguts pel Sr. Feliu.
Després d’una bona estona de feina, el serraller va tornar a parlar.
- Aquesta placa està realment fotuda. No hi ha manera de recuperar el pestell antic. L’hauré de substituir per un model nou, i aquests mecanismes solen ser cars. A més, caldrà reforçar el marc per si tornen a venir.
El senyor Feliu, sense entendre gaire de què parlava, només volia que la seva porta estigués en condicions.
De sobte, va sonar un telèfon.
- Disculpi. L'he d'agafar- li va dir al Sr. Feliu.
- Sí, soc jo.
- (...)
- Sí, sí, ara estic fent un servei, però tant bon punt acabi m'hi puc acostar, calculo entre mitja hora i tres quarts.
- (..)
- D'acord, digui'm l'adreça.
- (...)
- Bé, quedem així, fins ara!.
I dirigint-se al Sr- Feliu
- Ja ho veu, això és un no parar!
- He tingut sort de trobar el seu número, sap? Vaig veure el cartell penjat a la paret, just davant de l’ascensor.
- Bé, aquests cartells sempre són útils per a situacions com aquesta- va respondre el manyà amb un to distret.
Prop d'una hora més tard, el pany va quedar arreglat. El serraller va deixar les seves eines i, amb cara de feina ben feta, li va demostrar al Sr. Feliu que tot estava en ordre. El pany nou funcionava perfectament.
-Doncs moltes gràcies. Què li dec?
L'home va treure un bloc de la seva bossa i va començar a escriure. Escrivia i escrivia mentre el Sr Feliu observava amb una certa impaciència com si estigués al jutjat esperant la lectura de la seva sentència.
- Això ja està. Són 300 euros de la mà d'obra i les peces són 125. I 150 del desplaçament.
El senyor Feliu va obrir els ulls com taronges.
- 575 euros? Això és una barbaritat!- va pensar sense atrevir-se a expressar la seva opinió.
El serraller, veient la seva expressió, es va encongir les espatlles.
- Les urgències es cobren, ja sap com va això. A part, ara té un pany de primera i compti que la substitució del mecanisme ha estat complicada.
El senyor Feliu, cap cot per la despesa desorbitada, va pagar el servei i va accedir a casa seva amb sentiments contraposats. El serraller va entrar a l'ascensor, va prémer el botó de la planta baixa i, quan va sortir de l'artefacte, es va topar amb al cartell que ell mateix havia enganxat feia dues setmanes.
- No falla! Demà farà una setmana que vaig penjar el cartell a Nou Barris, ja toca rebentar una porta- va pensar mentre el seu rostre dibuixava un somriure maliciós.