Allò no passava cada dia.

Allò no passava cada dia. Sí, és cert que, de quan en quan, apareixia, penjada de qualsevol manera, entre la roba estesa dels meus estenalls, una peça de roba que s'havia despenjat d'algun estenedor dels pisos superiors. Tovalloles i mitjons encapçalaven el rànquing, samarretes i tovallons perseguien de prop el lideratge. Potser per això, tampoc ho sabria dir, em va sorprendre aquella minúscula peça de roba que havia quedat enganxada miraculosament a un dels caps d’una agulla d'estendre que subjectava un drap de cuina. Gairebé se'm cau en intentar recollir-la.
En un primer moment, no vaig identificar què era el que havia despenjat de l'estenedor però la seva mida petita i el seu tacte suau em van despertar alguna esperança. Amb la il·lusió d'estar en el cert, vaig estirar la peça pels dos costats, o això em va semblar que feia perquè jo, allà, no identificava cap simetria, la vaig regirar per posar-la del dret, però de seguida em va semblar que la tornava del revés. Va ser llavors, quan sense voler la vaig destensar, que vaig confirmar les sospites, a les meves mans tenia unes calcetes, unes magnífiques calcetes.
Tant se val si les calces eren de la Núria o de l'Ofèlia, perquè de la Sra. Neus, no eren. Era una peça elegant, lleugera, flonja, feta d'un teixit sintètic amb disseny d’encaix, elegant i sensual. Vaig identificar la cintura, vaporosa, elàstica i suau, la part frontal amb detalls d’encaix de fantasia, l'entrecuix opac i el minúscul fil de teixit, tan prim que semblava un fil dental, de la part del darrera. Costures ben acabades, cap fil solt, bona elaboració..., aquelles calcetes eren de marca, aquelles calcetes eren un tresor.
Vaig repassar delicadament el contorn de les flor brodades, els fins entrecreuats, aquells subtils adomassats.
Vaig apropar les calcetes a la meva cara acaronant-les suaument amb les meves galtes i, llavors, les vaig olorar profundament mirant de copsar si havien retingut alguna essència, malauradament feien olor de suavitzant. Això els hi restava valor, però sabia el que havia de fer. Vaig anar al lavabo, cremallera avall, cigala fora i una bona ruixada. Ara només faltava que el temps fes la seva feina per adquirir alguns efluvis.
Ràpidament, vaig fer unes fotos amb el mòbil i em vaig connectar al portal. Usuari i contrasenya i dins! Vaig penjar les fotos, diferents perspectives i hi vaig escriure un comentari.
"Les he dut quatre dies per tu. Notaràs la meva essència, t'endinsaràs en la meva persona, et fondràs amb el meu cos. Letícia."
No les pensava vendre per menys de 50 euros.