Rere la porta

—Què hi ha rere la porta?
—Què vols que hi hagi? Va, menja!
El nen, sense retirar la mirada de la porta, es fica la cullera a la boca i mastega lentament un tros de patata i uns quants pèsols que l'han acompanyat en aquell viatge. Per la cara que posa, no sembla el seu plat preferit.
—Iaia, què hi ha rere la porta? —insisteix
—Que no hem quedat que no es parla amb la boca plena? Au, va! Mastega!
I el nen, que és molt obedient, això ho té, mastega la patata i els pèsols i empassa el que ara és una pasta amb grumolls que oscil·la entre el blanc i el verd. Mentre, agafa la forquilla i punxa un tros de llom. Abans de posar-se’l a la boca, torna a preguntar.
—Per què sempre tens tancada la porta, iaia?
—Que m’hi poso jo amb el que fa la teva mare a casa vostra? Oi que no? Doncs va, el llom.
—No hi haurà un monstre esperant un descuit per atacar-nos? Per què no mirem què hi ha, iaia?
—Mira que ets pesat!
—Iaia, explica-m’ho, va!
—Ets pitjor que un corcó!
—Iaia...
—Ja em tens farta! —es mira fixament al seu net— Si tan interessat estàs, t’ho explicaré.
El nen deixa la forquilla, que encara té enfilat el tros de llom, a sobre el plat i s’eixuga la boca amb el pitet.
—Hi ha un monstre, sí —comença a explicar l’àvia— De la pitjor espècie que pot existir, de la que et destrossa l’ànima, corromp els somnis i arruïna les il·lusions. Tu te’l mires i no ho sembla, aquí comença la seva maldat.
L’àvia fa una pausa. La seva explicació ha despertat encara més interès en el seu net que ja s’ha oblidat de la verdura i del llom a la planxa.
—És un monstre que et devora sense que te n’adonis, a poc a poc, que t’enganya oferint-te plaer, satisfacció, felicitat. Però acaba omplint-te de neguit, d’angúnia i d’amargor.
El nen està molt atent, s’esforça en entendre aquell devessall de paraules que la seva àvia ha pronunciat amb una veu severa i un cert to de desencís. No les entén totes, però ha intuït la dimensió de les desgràcies que la porta amaga.
—Et fa pensar que el domines, que el pots vèncer —continua l’àvia—, però ell t’ enreda captivant-te amb mil promeses que ja sap que incomplirà, despertant una esperança que mai s’acontentarà. I al final, t’amara el buit.
L’àvia respira fons, canvia el to.
—Apa, ja saps que hi ha darrere la porta. I ara, vols que l’obri?
—No iaia, no. És que..., crec que no vull fer-me gran.