Miratge

Estan asseguts a la barra. Per un moment, sense buscar-se, creuen les mirades. Però no és el que pot semblar, cap dels dos té interès en l'altre. S'han saludat, amablement.
—La festa… magnífica, oi? —diu ella, amb un somriure fred que no li arriba als ulls.
—Sí, és una d’aquelles nits que et fan sentir… especial —diu ell, fent un gest lleu amb la copa.
Ella se'l mira amb una mica més d'atenció, l'home vesteix amb una elegància extrema. Du un esmòquing impecable, fet a mida. La solapa i les butxaques de setí negre combinen perfectament amb el gris del vestit que és de llana. Ella no sap que va aprendre de petit a conjuntar les peces, jugant amb la seva germana, a vestir-se i desvestir-se. Per això, el mocador de seda, que treu el cap de la butxaca del pit, fa joc amb la camisa prisada de cotó i contrasta, estudiadament, amb el clavell vermell que du al trau de la solapa i el petit corbatí negre ajustat al coll. El veu pensarós, sembla distant. Recolzat a la barra, s'entreté fent girar amb els seus dits una copa de xampany. De la copa vessen unes gotes que el cambrer, sol·lícit, recull amb un drap immaculat.
No li ha costat gens identificar en ell la gentilesa, irradia distinció, també delicadesa. Per un moment, sent enveja d'aquell home de l’esmòquing car. Personifica l’èxit a la vida, és un triomfador, una peça més d’aquella festa plena de rialles i converses, de bullici i alegria, que impregnen l’atmosfera d’una sala que llueix glamur pels quatre pols. La gran aranya de cristall s'uneix a la festa aportant brillants reflexos que centenars de llàgrimes disseminen sobre els sofàs de pell i les taules de vidre amb incrustacions daurades. La música suau del quartet de corda dirigeix, de forma compassada, el ball d’una munió de parelles que es mouen al ritme del vals i, a l'hora, promet felicitat surfejant entre el brogit de les converses i el tintineig de les copes de cristall.
— Sentir-nos especials. És el que tots desitgem, suposo,—replica amb indiferència, aixecant la seva copa per respondre al brindis d’ell.

La dona ha demanat un combinat, se l’acosta a la boca i en fa un glop, amb molt d'estil. Du un vestit estampat, llarg, d'un teixit fluid que s'adapta perfectament al seu cos i suggereix les formes de manera delicada. L'escot, obert a l’esquena, li aporta un toc de sensualitat, sense excessos. Tot i així, quan s’ha acostat a la barra, ha despertat tot tipus de mirades: voluptuoses, descarades, envejoses... Ha deixat al seu camí un regueró d’admiració, un estol de xiuxiuejos.
Ell també s'hi ha fixat, ha captat la subtilitat, la brillantor que desprèn. L’ha captivat la fascinació que emana. Tot, en ella, es sofisticació, elegància, l'estudiada sensualitat dels gestos, la suggeridora fragància del seu perfum. Aquesta dona ho té tot!, es diu a si mateix. Mentre, ella es mira la festa des de la distància, percep l’encant que desprenen la llum, els decorats, les olors, la melodia..., però no pot evitar sentir-se buida, erma, sola. No l’importa l’admiració que pugui despertar perquè l'acompanya la pesadesa de les esperances frustrades, se sent abandonada. La passió que l'havia fet vibrar ha estat substituïda per un sentiment de resignació, somnis perduts, expectatives fracassades, tot ben dissimulat per un meticulós maquillatge.
—Tens raó. Què més pots esperar de la vida, no? —ell la saluda educadament, s’encamina cap a la terrassa amb una certa indolència i treu una cigarreta d’una petaca d’or. La festa, la música, l'ambient, l’opulència… en altres tempos tot allò li encativava l´ànima. El que sent ara és una opressió silenciosa que el corrou per dins. Èxit? Què és l’èxit? Després d'anys de rutines i concessions s'ha esborrat el seu somni, no queda rastre de les seves il·lusions. Aquella ambició desbordant, aquella empenta decidida, avui no són més que brases remullades disfressades d’esplendor. Encén la cigarreta i aspira profundament el fum, mentre el quartet ataca els primers acords del vals del miratge.