Carretera secundària

Condueix amb una certa inquietud, està preocupat, potser per aquesta raó, tot i que li agrada córrer, circula a poca velocitat. Ell creu que controla la situació, que no s'ha perdut, però s'equivoca. És un home d'una certa edat, d'aquella edat a la que un demana a la vida que les coses ja siguin al seu lloc. Però només cal fer una mirada a l'interior del vehicle en què es troba per obtenir una prova contundent que ell no compleix amb aquest aforisme. Va amb compte, la conducció no és fàcil, circula per una carretera estreta, plena de revolts i mal senyalitzada. Cau una pluja fina i una boira lleugera li entela tènuement la visibilitat. Tampoc l'hi ajuden la llum crepuscular, ni la humitat del terra, ni el mal estat del ferm. Potser per això està molt alerta, té por de perdre el control. Està rodejat per un bosc jove d'alzines i sureres, però la bardissa que el circumda és tan densa, que ell és incapaç de veure què hi ha més enllà de les vores del camí.
Fa estona que no divisa cap casa, cap signe de presència humana. Amoïnat com està, no és capaç d'adonar-se que l'entorn que l'envolta, una contrada feréstega, és una selva del mediterrani, un paratge espectacular. Qualsevol explorador voldria perdre's en aquella boscúria, travessar el sotabosc, descobrir-hi racons verges, entaforalls misteriosos. Però ell no té les virtuts dels exploradors, li falta la paciència d'aquell que planifica i ordena i la disciplina de qui ha de seguir una instrucció. La mostra és que, ara mateix, es pregunta perquè ha escollit aquella carretera i s'adona que no ho sap, que s'ha deixat portar pel moment, que ha estat un impuls, com si fugís precipitadament. Si hagués sabut que la ruta era tan sinuosa potser l’hauria evitat. O potser no, sent com és, qui ho sap?
No coneix el camí i el trajecte és ple de trencalls als dos cantons que s'endinsen en el bosc envers destins que ell ja mai visitarà. Des de fa trenta minuts segueix amb una certa tensió les instruccions del navegador. No hi ha bona cobertura, per això, l'aparell es desconnecta intermitentment. Quan estableix connexió, li sembla que va en el bon camí, però, en realitat, només li sembla. Ara ja no estar segur de res.
Creu que no falta massa pel desviament, un d’aquells trencalls, que creu que el conduirà fins a l'autovia, un territori que intueix segur. Però després de recórrer prop de cinc quilòmetres, no ha estat capaç de localitzar la cruïlla. Frena, s'atura. Decideix tornar enrere i així ho fa. Recorre un, dos, tres quilòmetres, res. Tampoc ningú. Gairebé és fosc. No treu la vista del navegador que no para de fer intermitències. Cony d’aparell! pensa.
Necessito parar, es diu en veu alta. Divisa un petit clar, s'hi acosta, s'aparta del camí i s'hi atura. El navegador sembla que vol unir-se a la festa i deixa de fer pampallugues, es connecta. Ell se'l mira esperançat, intentant esbrinar on es troba. No entén el mapa, està desconcertat, mira al voltant buscant alguna referència, però no en troba cap. No se'n surt, no té on agafar-se, pensa que el món li és hostil. S'adona que els ulls li espurnegen i finalment reconeix que està absolutament perdut.