De nit, a Sant Gacià

Va arribar l’avís que devien ser dos quarts de quatre que, segons com es miri, ja és tocar els collons, nen! No sé què en penseu, jo, a aquestes hores, soc en plena fase REM i em costa un ou posar-me a to. L'incident no era massa lluny de la comissaria i això ens va fer dubtar entre agafar el cotxe o acostar-nos a peu. Era una nit freda i a més a més, feia molta humitat. A Sant Gacià sempre fa humitat, d'altres coses no n'hi ha, però d’humitat anem ben servits. La humitat a Sant Gacià a més de picar fort és una desgraciada. I pensareu que exagero, gens ni mica! A l'estiu la passes magra, remullat de cap a peus, gotes caient pel front, pel clatell, per les aixelles, esquena i panxa amarades, engonals xops regalimant cap a les cames. I a l'hivern, i estàvem a l'hivern, cagat de fred, la humitat et penetra per tots els porus del cos en forma de fiblades glaçades que et deixen la pell com un pollastre i, al menys a mi, m’encongeix tant la titola, que amb prou feines sé on s'amaga, nen. En aquestes condicions, tot i que el trajecte era curt, vam decidir agafar un cotxe, però abans ens vam assegurar que funcionés la calefacció, tampoc anem massa bé de manteniment per aquí. Hi vam arribar sense adornar-nos, a aquelles hores no hi havia trànsit, de fet, a aquelles hores de la matinada, no hi havia ningú al carrer.
El cadàver l'havia trobat una patrulla de la urbana que amb els llums del furgó il·luminava l'escena, mentre els municipals, recolzats en el vehicle, fumaven i xerraven indiferents. Era a l'entrada d’un carreró una mica tenebrós, un racó embrutit, com tants, d’aquell suburbi ruïnós. El paviment malmès, com el de tots els carrers del barri, era ple de llambordes soltes i el ferm presentava un estat desigual amb sots i esquerdes repartides per tota la seva extensió. L’embornal de la cloaca ens enviava bafarades pestilents per tal de completar l’atrezzo de l’escena. Però clar, vosaltres no sabeu res de Sant Gacià, us falta una mica de mon. Sant Gacià és un polígon d'habitatges socials sense serveis ni comerços, amb carrers farcits de brutícia, descampats plens de brossa, fàbriques llòbregues i magatzems abandonats, on només hi viuen pàries, escorrialles humanes, immigrants i delinqüents, així de clar. De bon matí, és ple d’itinerants, fidels visitants que acudeixen puntualment pels seus negocis: cavall, neu, fentanil, amfetes, GHB... Alguns, un cop col·locats, deambulen erràticament pels carrers, altres, més discrets, es reparteixen pels múltiples entaforalls que ofereix aquest entorn degradat. Però d'un gran mal surt un gran bé, nen, aquest destí em permet tenir el sarró ple de provisions i treure faves de l'olla. A més a més, tampoc hi ha massa control i he pogut fer aliances valuoses. Som més enllà del cul del món, un barri esguerrat, fallit. Per això, segur que us ho esteu imaginant, en aquesta comissaria només hi treballen desgraciats, sotsinspectors novells sense padrins o d’altres, ja veterans, a qui persegueixen assumptes obscurs, què m'han de dir a mi! Amb tots els respectes pels presents, no hi venen a petar primeres espases.
He de confessar-vos que, aquella matinada, tenia una certa expectació, però més que per la víctima, una dona de mitjana edat, que havia estat degollada, per qui m’acompanyava en aquesta inspecció. El detectiu Crusells s’havia incorporat a la comissaria aquella mateixa tarda, havia arribat havent dinat quan, tancat al meu despatx, havia apurat el cigaló i era a punt descalçar-me per iniciar una becaina. Cago'n l'ou, em va rebentar la migdiada. El paio venia d’un bon destí, al barri de Sants, la qual cosa alimentava les sospites: o era un incompetent o un insubordinat, o tenia la ma llarga o tocava l’arpa... Què havia fet per acabar a Sant Gacià? Allò sens dubte era un càstig, aquest tipus l’havia cagat i, encara pitjor, l’havien enxampat. Crusells, què has fet? Benvingut al club, nen! Jo també havia treballat a Sants, sé de què parlo. Però a banda del motiu del seu confinament, aquell personatge era molt peculiar. Era un home molt baixet, es deuria haver posat de puntetes per entrar a l'acadèmia, amb un caminar característic, a base de passes curtes i ràpides, però què vols, amb aquelles cametes el tipus feia el que podia. També era notori que malgrat la seva edat, no li posava més de trenta anys, era pràcticament calb, tot i que ho intentés dissimular folrant la calba amb el poc cabell que li creixia al lateral i amb una mena de boina amb visera que es treia en comptades ocasions. I per rematar-ho, aquella bosseta de ma, de pell desgastada, que es posava a la aixella i oprimia fort amb el braç i aquelles Rayban passades de moda, de vidres verds i varetes daurades, que li donaven una indubtable imatge de putero, bé, de putero petit.
—Què hi veu, Crusells? – li vaig preguntar.
Va dirigir-me una mirada displicent i va parar atenció en l’escena del crim. Em va semblar que s’havia adonat que el posava a prova. Però el paio, a la seva, acostant-se a la víctima, es va ajustar els guants, es va treure les ulleres, es va ajupir i s'hi va posar. Amb una petita llanterna, que va treure de la seva bosseta, i que encenia i apagava intermitentment, va recórrer tot el cos. La dona duia una brusa de gasa de cotó, tancada amb botons i amb coll de bec, que estava totalment amarada de sang. Una faldilla de quadres grisos i marrons, tota esvalotada, deixava al descobert les calces de la morta, que estava escampada, boca amunt. Les cames semi flexionades, els braços estesos i separats del cos, el cap inclinat lleugerament vers a un costat, amb la boca oberta i els ulls, silenciosos, enfocats en un punt indefinit del fosc horitzó. En Crusells va parar atenció a la cara i al coll, va palpar el ventre, va aixecar les cuixes, va estudiar les cames, les hi va flexionar, va pessigar un braç. Va il·luminar les parets del carreró, el terra de la vorera al voltant d’on jeia el cos de la dona. Cony, l’home era minuciós!
—Què hi veu, Crusells? – vaig insistir.
—Deixeu-m'hi treballar! – em va tallar secament. I va continuar la seva inspecció. Malparit! Ja te la tornaré...
Va seguir a la seva, remenant amb cura la bossa de la dona. Van transcórrer uns minuts fins que se’m va acostar i va iniciar la seva exposició.
—Haureu observat la pell de la part posterior de les cuixes. No s’ha enfosquit, no han aparegut els primers signes d’hipòstasi. Això ens diu que la mort és molt recent, no fa ni una hora que ha estat assassinada.
—Això, ja ho confirmarà la científica—vaig replicar, una mica sec.
—Si ho voleu comprovar, no hi ha cap mena de rigidesa cadavèrica i el cos no s’ha refredat. L’excitació mecànica dels músculs del braç obté resposta. L’assassí, ben mirat, encara no ha arribat a casa seva.
No vaig copsar si aquesta darrera frase era una conclusió o un mal acudit, el seu semblant no mostrava cap signe d’emoció, nen! Mentre parlava, l'home no ens veia, la seva mirada ens travessava per representar en la seva ment allò que estava cavil·lant.
—No hi ha més signes de violència que la ferida que li ha causat la mort. Tot ha estat molt ràpid. Descarto el mòbil sexual, té les calces ben ajustades, no hi ha cap peça de roba estripada, l’autòpsia ho demostrarà.
Va fer una pausa, que em va semblar escènica, com si ens donés temps als altres per pair el seu discurs. Cagon l’ou, semblava ben bé que havia tornat a l’acadèmia.
—La dona fugia del seu assassí, l’ha perseguit un centenar de metres, des de la fàbrica on treballava, la Invesit. Porta el logotip de l’empresa brodat a la brusa. Hi hem passat pel davant quan veníem cap aquí, aquell edifici d’obra vista amb les lletres il·luminades de color blau al frontal, la meitat eren foses. Us n’heu adonat, oi Massaguer?
—Sí, sí, clar – vaig mentir.
—La deu haver enxampat pel darrera i l’ha mort dempeus. Observeu l’alçada de les taques de sang en aquella paret. Noteu que l’assassí és esquerrà, l’emplaçament, la trajectòria de la ferida… —Em va tornar a semblar que em mirava, però no em veia. Havia agafat carrereta i va continuar amb la seva dissertació.
—A aquesta dona han vingut a matar-la. Fixeu-vos en la bossa, és oberta, però la bitlletera és tancada. Segur que hi trobarem totes les seves pertinences. Quan ha vist l’agressor, s’ha adonat de la situació i ha volgut escapar, segurament el coneixia. En la seva fugida ha perdut una sabata que trobarem si desfem el camí. Molt probablement serà prop de la fàbrica, l’assassí l’estava esperant.
Una altra pausa escènica, cony semblava el Perry Mason fent l’al·legat final en un dels seus casos difícils, a mi m’agradava el Perry Mason. Llavors, se’m va acostar pausadament i em va dirigir una mirada felina, que vist de prop, més que de gat, semblava de lleopard, nen!
—Perquè, si descartem el mòbil sexual i també el robatori, què ens queda Massaguer? —Hòstia, el fill de puta volia jugar amb mi. Us confesso que em vaig encendre, més que pel que va dir, per com ho va dir, aquell Què ens queda Massaguer? pronunciant com una cantilena, amb una mica de sorna, No em busquis, que em trobaràs...
—Violència de gènere? —vaig deixar caure. Em va semblar veure un breu espurneig als seus ulls. Ja que hi érem, li vaig tornar la pilota. —Però per què fugia cap aquí i no ha mirat de tornar a la fàbrica, allà potser hauria pogut trobar alguna ajuda? —vaig preguntar amb malícia.
—Li haurà sortit pel darrere, tallant-li el camí, Massaguer. Haureu vist que al costat del cadàver hi ha les claus d’un cotxe. Gairebé segur que haurà volgut arribar-hi per refugiar-se.
Va avançar, es va ajupir i va recollir les claus que havien lliscat un parell de metres més endavant d’on es trobava el cos. Va prémer un botó del comandament i una intermitència lluminosa va respondre en la foscor des d’una vintena de metres.
—Voilà! – em va semblar que deia mentre es treia els guants, es posava les ulleres i guardava la llanterna a la seva bossa. Era imaginació meva? No us ho creureu, aquell home semblava més gran!
Però aquell llum fugaç, que havia brillat just uns instants, havia il·luminat un altre cos recolzat sobre el para xocs frontal del vehicle que, entre la foscor, la llunyania i l’atenció al primer cadàver, no havíem encertat a veure. Ens hi vam acostar. Era un home assegut enmig un toll immens de sang, quin desastre! Sostenia un ganivet a la ma esquerra i mostrava unes profundes ferides a l’avantbraç dret. Havia sagnat fins a morir, nen!
—Certament, l’assassí, no ha arribat a casa seva —vaig murmurar per a mi mateix, adonant-me de la reflexió encertada dels Crusells. El tenia al costat, observant el mullader i, de sobte, sense mirar-me va deixar anar:
—He superat la prova, Massaguer?
Cony, aquell home menut podia semblar el que fos, però tenia ofici, el cabró! Us haureu adonat del perill que podia representar pels meus interessos.