L'accident (o la veritable història d'Adam i Eva)

—Ja ets aquí? —pregunta l'Adam, sense mirar-la, mentre recull uns carbassons.— Avui arribes més d'hora, no?
L'Eva, que ve de fer un vol pel jardí de l'Edèn, amb el seu aire lleuger, assenteix.
L'Eva ocupa el temps, el molt temps lliure que té, passejant pel paradís. Mentre volta pel jardí, trepitjant amb suavitat la fina capa de fullaraca que cobreix tots els camins, acarona amb dolçor les fulles dels baladres, dels marfulls, de totes les plantes que troba al seu pas. Però ha de vigilar, que hi ha arbustos espinosos, i ja es va fer alguna esgarrapada. Aquell dia es va sorprendre, ja em diràs tu, què hi fan aquests cardots al paradís.
És una dona de bon veure, de bona figura, amb una melena rossa i ondulada que li rellisca per les espatlles. Nua com va, seria capaç de captar la mirada furtiva de l'home més prudent, de despertar els instints més amagats de l'home més temperat. Però en aquest verger on viuen, no hi ha cap altre home que l'Adam, a qui fa temps que ja no semblen importar els encants que ella desplega. Aquella fogositat, aquell ànim encès, aquells arravataments sobtats…, avui no són més que un record mig oblidat. Ni passió, ni desenfrè, ara tot és serenor i concòrdia. Entre tanta monotonia, no acaba d'entendre què faran amb la promesa del Senyor que, a banda de regalar-los un mon meravellós, els assegurà que serien els pares de la humanitat. "Fructifiqueu i multipliqueu-vos". O no va dir això? Potser ho va entendre malament. Ara bé, pel camí que anem... Per a mostra, aquest matí. Com cada matí, s'han banyat, l'Adam i ella, a les càlides aigües del riu Guihon. Després, ignorant les seves subtils insinuacions, que és un dir doncs més d’un espectador neutral diria que li han semblat provocacions agosarades, el seu company s'ha centrat en el manteniment de la feixa on conrea hortalisses i llegums. Carbassons, avui recollia carbassons! Ella, reconeixent el fracàs, maleint les inclinacions de l'Adam per l'horticultura, ha iniciat aquest passeig que no acaba de distraure-la com ella voldria. I això que el jardí s'ho val, ple de racons que irradien pau i plenitud. És un espectacle d'un encant exuberant, on la natura floreix i cada arbre, cada arbust es troba al lloc que li pertoca, en un exercici d'harmonia perfecta. És un lloc on la bellesa esclata, en estat pur, evocant un sentiment de felicitat eterna.
Però a ella, l’Edèn ja no li desperta emocions, només fomenta el neguit de sentir-se atrapada en un món ple d'una felicitat que és buida. Ja en té prou de tanta pau, de tanta plenitud i de tanta harmonia. I si això ha de durar eternament, pensa, ja et dic jo que n'estic ben bé fins el monyo, que és una forma de parlar que té, perquè de monyo, encara no se n'ha fet mai cap. Ella voldria que la vida li oferís alguna cosa més. Sí, una vida diferent, espavilar l'Adam, estar l'un per l'altre, gaudir conjuntament dels plaers terrenals, que per això viuen en el paradís, al paradís terrenal. O no? Potser perquè la persegueix aquest neguit, els passeigs solitaris matinals li serveixen per fer volar la seva ment. Així, mentre camina, al seu cap es desperten somnis, hi apareixen il·lusions, hi afloren fantasies. Que tot sigui dit, algun d'aquests pensaments, avui diríem que és un pecat, però en el seu descàrrec hem de tenir present que, al dia en el que som, els pecats encara no s'han inventat.
Ha deixat enrere l'arbre de la vida, el punt central i l'eix del mon. L'Eva no sap ben bé què significa això, Deu ho va explicar molt de pressa i ella, la veritat sigui dita, tampoc hi va parar massa atenció. Li passa el mateix que a tants mortals que tampoc ho entenen, tot i que hem de considerar que ella avui, estrictament parlant, encara no ho és de mortal. Però bé, el que volem dir és que li passa mateix que als seus futurs descendents, que ja veurem si arribaran.
De sobte, l'Eva la veu. Per un moment ha dubtat, ha hagut de fixar-s’hi bé. Fa aquest trajecte cada dia i fins avui no s'havia adonat que allà, al bell mig del paradís, penjant de l'arbre del coneixement del bé i el mal, que un dia dona figues i un altre fa codonys, hi ha una altra mena de fruit. S'hi acosta i veu que és una poma, però no qualsevol poma com les que neixen en els arbres ordinaris, no, és una poma com mai n’ha vist cap. Aquesta és d'un vermell tan intens, tan profund, que seria incapaç de descriure'l. La llum que la il·lumina es dissemina en brillants reflexos omplint l’espai en totes direccions, és tan intensa que gairebé l'enlluerna. En percep l'aroma, barreja de mel i frescor, n'imagina el sabor dolç, estimulant. Tot convida a assaborir-la amb un delit irresistible.
Però..., aquesta poma?
No és aquest l'arbre? L'arbre prohibit? Podem menjar fruits de tots els arbres menys d'aquest. Llavors, aquesta poma sublim, aquesta poma entre les pomes, aquest menjar més que exquisit, superb, és un fruit prohibit. Menjar el fruit prohibit significa l'expulsió del paradís, endinsar-se en l'ombra, la vilesa i la fragilitat, encara recorda detalls del discurs de Déu, en aquest punt semblava una mica enfadat. O potser sobreactuava? Per un moment, l'Eva té por, però no sap de què. Després dubta, mira la poma, cavil·la. I finalment, torna a tenir por, però ara ja sap de què. O millor, de qui. D’ella mateixa.

—El passeig, bé? —la pregunta sona més a una formalitat que a un veritable interès.
—Sí, bé. O bé com cada dia. Però veuràs..., avui hi ha hagut un contratemps.
—Un contratemps? No hauràs pres mal? —l'Adam aixeca el cap per primera vegada des de que ha arribat la seva companya. Se la mira. No mostra cap signe d'estar ferida, cap blau, cap rascada.
— Quin contratemps? —repeteix.
L'Eva, que tenia els braços amagats rere l'esquena, en una posició innocent, li mostra el que porta en una mà. L'Adam s'hi fixa i veu una poma. Una esplèndida poma a la que li han clavat una bona queixalada.

— Ha estat un accident …, veuràs hi havia un arbre…, de sobte una serp…, la poma… — li diu l'Eva, entretallant-se, amb un tímid somriure que oscil·la entre la vergonya i la culpabilitat, però que amaga una inquietant satisfacció. Té les galtes enceses, més vermelles que la pròpia poma, i el seu esguard fugisser demana comprensió, mentre un tremolor lleu li recorre l'espinada.
— És bona, eh! No et pensis! — estenent la mà amb la poma cap a ell.
L'Adam la mira desconcertat, encara sosté un carbassó, no acaba d'entendre-la. I en aquell mateix instant, el món comença a canviar.