Una idea

La seva ment està centrada en una idea, una sola idea que ha anat madurant durant setmanes i que l'ha dut fins aquí. Està totalment decidit. Mira el panell. "Un minut". Bé, ja és aquí, es diu a si mateix, m'hi hauré d'acostar. Ha hagut de travessar tota l'estació per arribar a la boca del túnel per on entrarà el metro. Ho ha fet avançant amb un pas ferm, caminant amb resolució, amb total determinació. Sap a on va, sap què ha de fer. És hora punta i hi ha una certa aglomeració de gent, un fort bullici, però ell, immers en la més absoluta de les soledats, ni se n'ha adonat. Només dona voltes a la idea.
Fa dies que ha deixat de sospesar el seu plantejament, ha apaivagat els dubtes concentrant-se en reunir forces i bandejar les darreres resistències. Està del tot convençut, té clar que és l'únic camí. És estrany, pensa, que només aquesta idea hagi estat capaç d'esmorteir la imatge de l'accident que està gravada al seu cervell. Des de llavors boira, solitud, angoixa i ràbia, ni una espurna de pau.
"Trenta segons". Repassa mentalment tots els passos que ha tramat. No vol cridar l'atenció, no vol que res esguerri el seu pla. Està totalment dissimulat entre la munió de gent que espera a l'andana. Fa un pas lateral i es posa just a l’esquena d'un home que està a la primera fila. L’home fa un pas enrere, segurament per precaució, donada la immediatesa de l'arribada del comboi. Ja es percep el corrent d'aire que impulsa endavant la màquina del tren en acostar-se a l'estació.
Ha deixat escrita una breu nota. Res, quatre ratlles per la seva filla, tot el que li queda en aquest mon, demanant-li comprensió pel que és a punt de fer i que creu que posarà fi al turment que el persegueix. Demanant-li perdó pel mal, pel patiment, que li pugui causar.
No és capaç de recordar qui li va dir que la vida és com un conte que sempre acaba malament. Ell mai hi ha estat d'acord. Creu que les coses acaben com acaben, simplement, perquè si al final t'alliberes del pes de l’angúnia, de l'absència, de la soledat, benvingut sigui el final. Quin seria el seu futur si només el buit omple la seva existència, si el silenci és l’únic so que l’acompanya? Què fer quan el destí t’arrabassa allò que més estimes? Què fer quan la vida et tracta injustament?
Per això, ha planificat minuciosament aquell final, n’està segur. Ja està preparat.
El panell indica, "Entra", però ell sap, no pot ni recordar el nombre de vegades que ho ha assajat, que encara trigarà uns segons. El brogit és cada cop més fort, s'intensifica, gairebé l'eixorda. Ara! Compta, un, dos, tres! I llavors..., col·loca les dues mans, dits ben oberts, a l’esquena d'aquell home que té al davant. L'ha seguit fins a aquell punt, porta setmanes al seu darrera. Abans que pugui reaccionar, l'empeny amb tota la força de que és capaç. El fa caure enmig de la via en el moment just que arriba el tren.
Ja està fet, mal per mal. Sí, està satisfet, però, contràriament al que pensava, aquella ombra d'angúnia i foscor que l'acompanya, no acaba d'esvair-se.