Com tens la cuina!

Collons, pare! Com tens la cuina! Et juro que he obert la porta disposat a menjar-me el món, però el panorama que m'he trobat, m'ha tret la fam de cop. No em vinguis amb el conte dels teus mals, que ja ens coneixem, que si les cames ja no eren les d'abans, que si et marejaves estant molta estona de peu..., que tu sempre has sabut moltes rondalles. No, si te n'aprofites perquè, en el fons, t'entenc, però és que l'escena és desoladora, això és un paisatge desastrós. No podies haver dedicat cinc minuts cada dia? Que cada àpat era un sol servei, ¡pare!
El terra és un mar agitat, espurnat de miques cruixents, restes de menjar i taques sospitoses. Necessitarà una bona escombrada i una profunda repassada perquè apareguin els dibuixos i colors de les rajoles artesanes. I la pica? Però tu l'has vist? Està mig plena d'aigua o almenys d'un líquid terrós que alguna vegada ho va ser. Hi ha un carrusel de plats oliosos, gots impregnats de greix resseca i coberts empastifats amb restes de menjar. Quina síntesi de despropòsits.
Mira, per refer el meu ànim, m'he acostat a la nevera a la recerca d'una cervesa. Et confesso que ho he fet amb temor del que em podia trobar. Però, per a la meva sorpresa, l'interior està endreçat. Ara, de cervesa, ni rastre. Escolta, he vist un petit paquet que m'ha cridat l'atenció, ¡cony, pare, d'on és aquest pernil dolç!
Però no pensis que et lliures eh! El que has fet, o millor el que no has fet, amb els armaris no té nom. Estan descolorits, amb incrustacions. Les gotes marrons de greix rellisquen per les superfícies com les llàgrimes del sant patró. Saps? Demà et fixes bé en la imatge de Sant Pasqual, a la dreta de l'altar major, i a veure si tinc raó.
I els fogons, déu meu! Bruts, bruts és poc, llardosos, enganxosos, amb taques, quines taques, allò és un núvol groguenc i viscós, prova evident de la teva deixadesa atàvica. Sí atàvica, que des que va morir mama et vas abandonar. Sí et vas abandonar encara que mai volguessis reconèixer-ho. Perquè la cuina està com està, però, com has deixat la teva habitació? I el menjador? Et vas deixar anar, pare, i tot aquest desordre, tot aquest caos, va anar creixent a mida que també ho feia el buit que ella et va deixar a l'ànima.
Sí, pare, sé que t'ho vaig prometre, serà el meu darrer favor.