La seva gran història

Un relat de: Ramon Grau
Tecleja l'ordinador d'una forma displicent, abúlica. Tal vegada semblaria que està complint amb una obligació, amb una feina tediosa, com si la història que està plasmant en la pantalla de l'ordinador fos una comanda que ha acceptat per pura supervivència, una cosa així com en aquesta paret voldria un to original, entre malva i el magenta... Però no, el text que està escrivint té un valor estètic i narratiu excepcional que connecta amb les emocions i les preocupacions humanes més bàsiques.
Això ho acabo d’escriure, un escriptor enfrontat al seu relat. A diferència d'ell, que fa pinta d'un tipus rigorós, jo sí que he acceptat tota mena d’encàrrecs, però especialment contes infantils i roses com desenganys amorosos juvenils, parelles que encreuen les seves vides amb il·lusió renovada..., coses així, cursilones. Crec que tinc la tècnica ben apresa. Però no us penseu, com veieu, també escric literatura, eh, però no em fa vergonya dir-ho, se'm donen bé aquests tipus de relats, diguem-ne prosaics, bé m'ho diu en Mateu Gili, el meu editor, un tipus que explota quatre desgraciats com jo que consentim escriure històries intranscendents, a compte de quatre quartos. D'alguna cosa s'ha de viure. I no és que no li hagi fet propostes més serioses, però vaig desistir després que amb aquella sornegueria em plantés, que no veus pel·lícules americanes, tu? D'acord, el meu fort són els fulletons.
S'atura, para atenció en el taulell que es recolza a sobre de la taula i que és ple de notes adhesives. Les regira, les mou de lloc, cerca quelcom concret que finalment localitza. Desenganxa la nota, la llegeix amb cura, sembla mastegar el que hi diu, rumia, i amb un gest impulsiu la rebrega i la llença tan lluny com pot. Com se li va poder ocórrer que tot acabaria amb la il·lusió d'un nou amor? Què vol, es recrimina, escriure un conte romàntic? Ara ho té clar, està convençut que allò només pot acabar amb el suïcidi d'aquell heroi urbà que ha construït com a protagonista.
On va aquest?, direu. Cert, jo, quan m'hi poso, tinc molt clar el que és essencial, ja he treballat prou la trama com per no haver de tocar allò que és clau. No soc un aficionat, no pots anar a amunt i avall capgirant els mobles o canviant de pis sobre la marxa. Quan comences, ja ho has acabat, si més no, això diem tots. Pots canviar les petúnies pels gessamins, els clavells pels crisantems, sí, però l'ordenació del jardí, la distribució de les plantes, això no es toca. Però adoneu-vos, és un truc, busco que us aproximeu al personatge, que us el feu vostre i aquesta inseguretat que introdueixo en ell, aquesta cavil·lació, és un parany que hi poso per tal que us hi acosteu.
S'estarrufa tant com pot a la cadira, no és capaç de dir les hores que porta treballant aquell final que ara descarta. I pensa, temps perdut! Però aquesta és la seva gran història, una temàtica fonamental de l'experiència humana, per fi un argument universal on contraposa la roïndat i la decència, la vilania i la dignitat. En realitat, és una faula sobre la dualitat dels humans i el mal que subjau en ells. Està convençut que aquest text serà la culminació de la seva carrera com a escriptor, compensarà el fracàs estrepitós de les seves darreres obres després d'aquell prometedor inici. Potser superi el desencís permanent i recuperi un bri d'il·lusió, potser abandoni la depressió que l'acompanya.
Tinc por que aquest personatge resulti molt avorrit, que es digui que les seves històries sempre són la mateixa cantilena! Sempre escrivint de la defensa dels valors, dels compromisos morals, de l'obstinació per la justícia..., tanta recerca de la veritat, què voleu que us digui? Cansa. És clar que la literatura és plena de conflicte, però un conflicte més mundà, del tipus la miro, no em mira, o amb què em ve ara aquest, me'n sortiré? Si li porto el llibre al Gili em dirà que aquest llibre ja l'ha llegit. Coses senzilles, Moragues, coses senzilles. Què cabró! Ja estic fart d'historietes insignificants, d'albes i pastorel·les.
S'ha preparat a consciència, s'ha documentat. Ha estudiat a fons l'obra d'autors que han tractat sobre la condició humana. Ha llegit Woolf, Hesse, Kundera, s'ha interessat per filòsofs com Kierkegaard, Sartre, Arendt... La trama que ha construït es basa en el fracàs d'aquell home, una persona íntegra, que ha lluitat tota la seva vida posicionant-se contra la inhumanitat, un combatent militant dels principis morals que exhaureix la seva vida mirant de capgirar un món ferotge, cruel i injust. L'autor està segur que les idees i sentiments que hi exposa transcendiran, que seran reconeguts i compartits per persones d'èpoques i orígens diversos. És la seva gran obra.
He fet que aquest escriptor de ficció projecti en el seu protagonista les pròpies il·lusions frustrades i els neguits que se'n deriven. Què voleu, és un vici del gremi, la majoria dels escriptors fan servir instruments i decorats de la seva pròpia vida. Us diran que no, que tot s'ho inventen, que el seu mon interior és molt ric, que sempre que poden ho eviten, de fet, jo mateix no ho faig gairebé mai. Creieu-me, desconfieu dels que expliquen històries. Si les memòries són el principal gènere de ficció, la ficció és plena de memòries...
Ara, a punt d'acabar el seu relat, s'adona que només la derrota d'aquell home pot construir la metàfora que persegueix, el fracàs col·lectiu de la humanitat, incapaç de construir una societat equitativa, justa, que respecti i la dignitat de la persona que subratlli la importància dels principis morals. Sí, el protagonista ha de morir.
Quan em vinc amunt, estic segur que aquest text marcarà la meva carrera com a escriptor, compensarà les desfetes dels meus llibres més recents i podré abandonar rondalles i romanços. Tinc la certesa que tornaré a connectar amb els meus lectors, que el públic, en general, copsarà l’agudesa i profunditat del contingut. És la meva gran història. Sé que sortiré del pou. Però quan soc honrat amb mi mateix m'envaeix novament la por al fracàs, el decaïment, a qui li interessen lectures que parlin del naufragi de l'esperança col·lectiva en un mon millor, de l'esfondrament del compromís social amb la dignitat humana, de la indiferència i la corrupció del sistema? Com se t'ha ocorregut escriure aquest relat, em dirà el Gili. Escriu una història d'amor, home, una passió incontrolada, això sí que agrada, a veure si recuperes la força del primer llibre, cony, que el que m'has portat ho veig a la tele cada dia, noi!

Comentaris

  • Dubtes...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 27-10-2024

    neguit, perfeccionisme, dubtes, por...? No fer-se valorar, pot ser per necessitat o per falta de confiança i valentia en un mateix? No ho sé, però sent un més de la societat difícilment es pot arribar a destacar. O simplement és un parany i una protesta reivindicativa com a escriptor, per no perdre la seva essència?
    Una gran història un pèl complicada per a mi.
    Salutacions Ramón.

    Rosa.

  • Realitat dissimulada[Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 27-10-2024 | Valoració: 10

    El missatge és que per poder sobreviure hem de fugir una mica de la realitat. Denota el gran coneixement de l'autor.