Cercador
Vint nanorelats sobre PIANO. [temps real de lectura: 3 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
"Amadeus" (Milos Forman, 1984).
La pel·li mostra com un geni de la música pot ser un carallot en els demés aspectes de la vida.
Aquell Beethoven tan gastat.
Quan tenien visites ifal·liblement cridaven a la nena perquè els demostrés que sabia tocar el piano, interpretant "Per a Elisa".
Bill Evans (1929 - 1980).
Del cool al jazz modal, enriquí les harmonies i equilibrà el trio de piano, compartint protagonisme amb contrabaix i bateria.
"Concert per a piano en re major, per a la mà esquerra".
Maurice Ravel compongué aquest concert per al pianista Paul Wittgenstein, que havia perdut el braç dret en la Guerra Europea.
El piano d’acompanyament del cine mut.
Inicialment el pianista tocava ragtime; després es va anar especialitzant segons el to lleuger, mogut o dramàtic de les seqüències.
"Els 5.000 dits del Dr. T" (Roy Rowland, 1953).
La recordo com una imaginativa pel·lícula infantil sobre malèvols professors de piano, amb efectes especials prou convincents per a l’època.
Hipersensibilitat.
Era un pianista tan exquisit que, cada cop que algú del públic tossia, s’aixecava emprenyat i feia mutis.
"La llegenda del pianista a l’oceà" (Giuseppe Tornatore, 1998).
El protagonista del film, interpretat per Tim Roth, és reptat al piano per Jelly Roll Morton, ni més ni menys.
Les "Variacions Goldberg" interpretades per Glenn Gould.
Comparant la versió de 1981 amb la de 1955 (ambdues a Youtube), l’ària és lentíssima i la quarta variació rapidíssima.
"Música per a corda, percussió i celesta" (Bela Bartók, 1936).
En aquesta i altres obres, Bartók fa intervenir el piano principalment en funcions percussives, al costat d’instruments específicament de percussió.
Pianista d’aparador.
En lloc d’ajudant per passar-li els fulls de la partitura, aquell pianista gesticulador tenia una pentinadora per a quan s’escabellava.
Pianista pesseter.
Era un concertista tan pesseter que, abans de fer un bis, baixava al pati de butaques a passar el plateret.
Piano a domicili.
Quan havíen pujat el piano al sisè, suant tinta per aquella escala estreta, s’adonaren que era a la finca veïna.
Piano a quatre mans.
Qui els havia de dir, a aquelles germanes siameses, que amb el temps excel·lirien tocant el piano a quatre mans!
Quatre mans i dos pianos.
Les germanes Katia i Marielle Labèque potser són el més conegut duo de piano, amb un repertori extens i heterodox.
R. L. Stevenson alternatiu.
Quan s’asseia al piano i començava a tocar es transformava: el Dr. Jekyll es transformava en Mr. Hyde.
Secret professional.
Ningú no sabia que aquell afinador de pianos era sord com una tàpia i usava un dispositiu electrònic d’alta precisió.
Thelonious Monk (1917 - 1982).
No era cap monjo de Sant Celoni sinó un compositor i singular pianista que, improvisant, sovint feia com si s’equivoqués.
Una més, de pianistes escabellats.
Aquell pianista era calb com una bola de billar, però duia perruca per poder escabellar-se a plaer, interpretant en fortissimo.
"What’d I Say" (Ray Charles & the Raeletts, 1959).
Quan en 1961, per seguir el batxillerat, vaig passar dels Maristes de Sants a l’Institut Balmes, aquesta cançó arrasava.
La pel·li mostra com un geni de la música pot ser un carallot en els demés aspectes de la vida.
Aquell Beethoven tan gastat.
Quan tenien visites ifal·liblement cridaven a la nena perquè els demostrés que sabia tocar el piano, interpretant "Per a Elisa".
Bill Evans (1929 - 1980).
Del cool al jazz modal, enriquí les harmonies i equilibrà el trio de piano, compartint protagonisme amb contrabaix i bateria.
"Concert per a piano en re major, per a la mà esquerra".
Maurice Ravel compongué aquest concert per al pianista Paul Wittgenstein, que havia perdut el braç dret en la Guerra Europea.
El piano d’acompanyament del cine mut.
Inicialment el pianista tocava ragtime; després es va anar especialitzant segons el to lleuger, mogut o dramàtic de les seqüències.
"Els 5.000 dits del Dr. T" (Roy Rowland, 1953).
La recordo com una imaginativa pel·lícula infantil sobre malèvols professors de piano, amb efectes especials prou convincents per a l’època.
Hipersensibilitat.
Era un pianista tan exquisit que, cada cop que algú del públic tossia, s’aixecava emprenyat i feia mutis.
"La llegenda del pianista a l’oceà" (Giuseppe Tornatore, 1998).
El protagonista del film, interpretat per Tim Roth, és reptat al piano per Jelly Roll Morton, ni més ni menys.
Les "Variacions Goldberg" interpretades per Glenn Gould.
Comparant la versió de 1981 amb la de 1955 (ambdues a Youtube), l’ària és lentíssima i la quarta variació rapidíssima.
"Música per a corda, percussió i celesta" (Bela Bartók, 1936).
En aquesta i altres obres, Bartók fa intervenir el piano principalment en funcions percussives, al costat d’instruments específicament de percussió.
Pianista d’aparador.
En lloc d’ajudant per passar-li els fulls de la partitura, aquell pianista gesticulador tenia una pentinadora per a quan s’escabellava.
Pianista pesseter.
Era un concertista tan pesseter que, abans de fer un bis, baixava al pati de butaques a passar el plateret.
Piano a domicili.
Quan havíen pujat el piano al sisè, suant tinta per aquella escala estreta, s’adonaren que era a la finca veïna.
Piano a quatre mans.
Qui els havia de dir, a aquelles germanes siameses, que amb el temps excel·lirien tocant el piano a quatre mans!
Quatre mans i dos pianos.
Les germanes Katia i Marielle Labèque potser són el més conegut duo de piano, amb un repertori extens i heterodox.
R. L. Stevenson alternatiu.
Quan s’asseia al piano i començava a tocar es transformava: el Dr. Jekyll es transformava en Mr. Hyde.
Secret professional.
Ningú no sabia que aquell afinador de pianos era sord com una tàpia i usava un dispositiu electrònic d’alta precisió.
Thelonious Monk (1917 - 1982).
No era cap monjo de Sant Celoni sinó un compositor i singular pianista que, improvisant, sovint feia com si s’equivoqués.
Una més, de pianistes escabellats.
Aquell pianista era calb com una bola de billar, però duia perruca per poder escabellar-se a plaer, interpretant en fortissimo.
"What’d I Say" (Ray Charles & the Raeletts, 1959).
Quan en 1961, per seguir el batxillerat, vaig passar dels Maristes de Sants a l’Institut Balmes, aquesta cançó arrasava.
Comentaris
-
Blanc i negre[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 24-02-2023 | Valoració: 10
Històries en blanc i negre amb les orelles ben parades. El gat camina lleuger sobre el teclat en escala ascendent. I al seu interior, s'amaga l'amant del pianista. Excel·lent sèrie de relatets. Una forta abraçada.
-aleix
-
Humor i històries.[Ofensiu]SrGarcia | 22-02-2023
Veig que n'entens molt de música.
He rigut amb el pianista pesseter i el calb i m'ha impressionat la història de Wittgenstein, n'hi ha per a escriure'n un relat llarg. -
Quin recull![Ofensiu]llpages | 21-02-2023 | Valoració: 10
Enhorabona per aquest recull de dades al voltant del piano, Joan! Història i comicitat es donen de la mà en un text molt didàctic, i a la vegada sorneguer, sobre un instrument que és dels meus preferits. No em facis escollir l'entrada que més m'ha agradat, totes les he trobades o bé interessants o bé m'han fet molt riure. Crec que la musa de la inspiració t'ha ben acompanyat en aquestes notes, enhorabona!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre EL PEREPUNYETES. [temps real de lectura: 3 minuts]
- No és fàcil anar d'original o Els experiments, amb gasosa. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Fibonacci i cia. [temps real de lectura: 14 minuts]
- Fantasmes quotidians. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre INFIDELITAT.
- L'Smart Fortwo fantasma.