Una llum esmorteïda

No m'agrada llevar-me la primera. La casa sembla que no sigui la meva sense els moviments dels altres membres de la família. Però no tenia més son, estava intranquil·la. He fet una ullada als dormitoris de la canalla i tots dormen.
Baixo les escales, entro a la cuina, una llum groguenca i esmorteïda s'esmuny entre les làmines de la cortina, potser hi ha núvols prims d'aquells que diuen els del temps. Obro la nevera i agafo un iogurt. Ara me n'adono del silenci sepulcral. Els altres dies a aquesta hora ja se senten clàxons, alguna sirena, els jardiners segant la gespa del parc...
Em vaig empassant cullerades de iogurt mentre hi penso. De sobte ja no tinc la cullera a la ma, el iogurt també desapareix! Parpellejo, tanco i obro la boca, semblo un peix agonitzant. On han anat a parar? Bocabadada, observo que la nevera ja no hi és, ni la taula! M'ofego, m'agradaria tant que fos un malson d'aquells que et despertes alleugerida... Corro cap el passadís, despertaré al Miquel, potser soc jo que estic patint un ictus o alguna cosa semblant. Però l'escala ja no hi és, les parets es van esborrant totes, les sabatilles que porto, les mans, Déu meu, els bra...