Una fiblada d'abella

Una fiblada d’abella

Va passar tot molt ràpid. Estava llegint asseguda a sota d’un arbre del jardí, quan una fiblada intensa em va fer posar dempeus fent caure el llibre a terra. El dolor venia del peu dret. Instintivament em vaig treure la sandàlia que portava.

Vaig maleir la sandàlia, el llibre que llegia que va fer no fos conscient del perill i lògicament l’abella, que un cop vaig aconseguir alliberar-la del peu, encara bellugava. Si que havia començat ‘amb bon peu’ les vacances d’estiu, vaig pensar.

Tot i posar-me la pomada que el farmacèutic, al veure el peu tant inflat em va receptar, el dolor va continuar sent tot el dia molt intens. Recordo que aquella nit, un cop els calmants van fer efecte i vaig aconseguir adormir-me, vaig tenir un dels somnis més surrealistes que un pugui imaginar.

Corria descalça pel carrer, buscant la sabateria on m’havia comprat les sandàlies. Em portava una a la mà com a mostra i l’anava ensenyant a tothom amb qui em creuava. Ningú però semblava reconèixer l’objecte que els hi ensenyava. Vaig adonar-me amb terror que tothom anava descalç, a alguns el peus se’ls hi havien fet desproporcionadament grans, i més que caminar anaven fent salts. -Aneu en compte de no trepitjar cap abella-, els hi cridava. Abelles, els hi insistia al veure que no em feien cas.- Si, els insectes que fan mel.- Abelles? mel? de que ens parles em preguntaven?

Desesperada vaig pensar que si els hi ensenyava un llibre d’apicultura, entendrien el que els hi volia dir. Vaig córrer tan ràpid com podia, buscant una llibreria. No entenia res, en aquell món on estava immersa, no hi havien tampoc llibreries, ni per descomptat llibres. Estava completament esgotada quan de lluny vaig veure un arbre que em va semblar familiar, vaig accelerar els passos i quan ja el tenia a tocar, em vaig entrebancar...

I al anar a caure, em vaig despertar bruscament amb el mal regust que deixen els malsons. Vaig moure el peu per adonar-me que el dolor no havia desaparegut. Segurament el meu subconscient adolorit, havia volgut culpar, responsabilitzant-los, als llibres, a les sabates, a les abelles.

Vaig mirar per la finestra. Feia un altre dia radiant d’estiu. Els arbres del jardí amb les seves ombres, semblaven convidar-me a seure-hi una altra vegada. Hauria de vigilar amb les abelles. Vaig calçar-me i agafant el llibre que el dia abans havia deixat caure al terra, i si, amb el peu una mica menys adolorit, vaig sortir a fora a llegir una estona...