Tots en tenim alguna

Tots en tenim alguna

A la comunitat solem comentar-ho quan parlem de l’Eva, la veïna del segon; diuen que fa tot l’efecte de viure als núvols. Personalment, crec tan sols que és feliç.
Quan tot sovint convida amics a sopar, ella sempre compta amb mi. Accepto encantada, cuina molt bé! Baixo a casa seva abans que no arribi cap invitat i l’ajudo a parar taula sense amoïnar-la gens als fogons si no em reclama. Frueixo amb aquestes reunions i els convidats mai no m’han fet sentir estranya en aquella colla tan heterogènia que sol encetar converses desbordants. Són personatges de tota mena; artistes plàstics, literats, pensadors, un capellà roig i fins a un jove empleat de banca que la ronda. Per no anar-hi sola, sempre baixo acompanyada del veí de l’àtic, amb qui està encantada de compartir estones de conversa en privat. El veí un dia li va dir que la duria a fer un tomb fins a la lluna, però ell ronda els vuitanta; poc li falta. Allò ho havia de dir en sentit metafòric. Ans al contrari, allò encara afalaga més a l'Eva.
Fa poc els dos van marxar uns dies a voltar món, digueren. Quan van tornar, ella estava més xerraire que d'habitud. No sé si les seves arrels caribenyes tenen res a veure. Tanmateix, si ja era somiadora abans, amb les experiències d'aquella excursió, semblava viure més encantada. Em deia que el Daniel, el veí de l'àtic, també m’hauria de dur a veure la cara oculta de la lluna —És una cosa genial! —em digué ella.
Ho vaig comentar amb ell, i em va dir que no em calia aquell viatge. —Tu toques massa de peus a terra —va afirmar rotund—. Tot i això, a tu et tinc reservada una altra tasca —va reblar, per afegir que somiadores com l’Eva anaven buscades al seu món.
Ves a saber on rau el seu món! Vaig pensar.
I se la veu tan feliç, que en el fons no ho nego; desitjaria ser com ella per viure les meves quimeres. A qui no li agrada fer realitat els somnis?, d’il·lusions, tots en tenim alguna!