Un reflex de vida en paral·lel

Un reflex de vida en paral·lel

Cada dia, de matinada i a la mateixa hora, «A» i «B» agafen el mateix transport públic. Avui és un dilluns rúfol per a «A», que no veu com «B» ha de dur ulleres de sol de bon matí. Tanmateix, desconeixen els petits detalls de cada una de les seves existències, malgrat que trepitgen els mateixos camins; un d'ells és polsegós i l'altre aplanat amb llambordes.
Això no obstant, aquella matinada «A» ha intuït «B» a l'andana de l'estació on agafen el mateix tren. Una ombra invisible, inexistent si t'hi fixes bé, l'ha fet aturar el pas just quan «B» entra al vagó. No arriben a trepitjar-se.
«A» xiuxiuejà una disculpa i «B» deixà anar un “no ha estat res”, malgrat que ningú més ha creuat l'accés a l'interior, ni cap dels dos ha sentit l'altra veu.
Torbats per l'instant de confusió, ambdós s'encaminen al seu seient de sempre, aquell que al davant i de cara mai no ocupa ningú que puguin veure, tot i que en el vidre un reflex els mostra un rostre conegut, el mateix que cada dia perceben de reüll.
D'aleshores ençà, cada matí en seure se saluden. Els primers dies torbats i confosos.
Saben que no és cap bogeria. Després obren els seus llibres i volen més enllà del reflex del vidre. Quan creuen la mirada, un somriure se'ls dibuixa en els llavis.
S'han posat d'acord a llegir la mateixa història, i més enllà de l'estació, quan a la nit els llibres descansen a la lleixa, o a la tauleta de casa, l'endemà al matí en el tren poden llegir en el seu llibre, els missatges de l'altre escrits a la nit.
S'han fet amics i valoren que no cal donar-hi més tombs. Desconeixen el motiu d'aquella connexió. La comunicació, percebre's, els succeeix sols en el vagó del tren i els agrada la sensació; no volen canviar-la per res. És d'aquesta manera com es comuniquen, i sense cap neguit ni pressió, han vist que durant el viatge se senten menys sols.
«A» i «B» ho saben, ho han compartit en les anotacions dels llibres; tota vida paral·lela té un punt d'unió a l'horitzó.