El sinistre inoportú

El sinistre inoportú

Obro bé els ulls per afrontar allò que no és visible. Tanmateix, ja fa dies que m’acompanya la mateixa sensació que em puja del pit fins a quedar-se arrapada a la jugular. Durant un instant soc conscient d’una presència, tot i no veure res tangible.

Sempre s’ha dit que això són manies, i que tot allò que envolta aquest neguit és fruit de decisions mal encertades; segur! Qui no pren alguna vegada una decisió desencertada? Alguns diuen que és un fat que un mateix es va llaurant, dia a dia. També et pot fer seu per creences errònies que perverteixen el senderi, o per camins mal triats. Puc escollir l’excusa que més em convingui, tot per no sentir-me enganyat. Mentre no volia confirmar-ne l’existència sabia que acabaria per fer tard si volia evitar-ho, cosa que també és possible, segurament sí.

No puc creure’m infal·lible, és difícil controlar totes les peces del tauler. Això no obstant, qui vol viure en el patiment? Aquest sinistre inoportú el sento com si fora un vampir que em xucla la sang, i que vol fer-ho eternament. És un no mort que mai no es cansa de perseguir-me. Algú sabria dir-me com evitar aquesta presència etèria? Si es tractés d’un dia malaguanyat, encara ho podria suportar, no obstant això, fa dies que dura i no em sé treure la llufa del damunt, demanant-me el motiu; per què estic malvivint per culpa d’aquest infortuni?

He estat amb els ulls oberts, ben oberts! Sempre miro què trepitjo, amb qui em creuo, amb qui parlo. Mai a ningú li he denegat l’ajut. No recordo cap mala paraula, ni un malentès amb cap persona, animal o cosa. I ara tothom em gira l’esquena. Em defuig! No us diré que l’últim qui va intentar ajudar-me, ara fa repòs en una habitació d’hospital. Encara sort!

Per què aquest ominós tràngol em domina?, per què m’ha fet seu?
Qui conegui el remei, si us plau, us ho demano de genolls; ajudeu-me!