Tot és tan relatiu...

Sempre pensa… o, més aviat, sent...com pesen els anys!
Cada aniversari és com carregar una pedra, cada cop més gran. Les acumula a una motxilla, imaginària, penjada a l'esquena, cosa que fa que es vagi vinclant endavant en caminar fins al punt que està segur que un dia acabarà arrossegant el nas per terra!
Surt diàriament a passejar i va a un parc petit que hi ha prop d'on viu. Li agrada un raconet recollit on seu a un banc que hi toca el sol. A l'hivern s'agraeix l'escalfor. A l'estiu en busca un a l'ombra.
No és gaire parlador i no necessita trobar ningú per conversar. A més a més les converses amb els de la seva edat sempre van del mateix: - dels mals i "del si no fos", dels metges que ara amb això del virus no ens fan cas, dels nets que, ves per on, ja no ens necessiten i dels fills que ni se sap des de quan no els veig, és que ni una trucada fan…- converses que no li interessen ni poc ni gens, ja que tot el que aporten són queixes i retrets i ell no té cap queixa ni cap retret a fer a ningú.
Bé, això no és ben bé veritat del tot. Sí que maleeix sovint... el pas del temps!
Avui no ha estat de sort i ha vist el banc ocupat. Quan s'hi ha acostat s'ha trobat una noia jove, bé ell la veu molt jove, però deu estar cap a la quarantena llarga.
Passats uns minuts, no gaires, s'ha adonat que la noia plorava. Calladament, sense escarafalls, però les llàgrimes rodolaven galtes avall i no semblava que s'haguessin d'aturar.
Sense més ni més, la dona ha començat a parlar. A raig, com si ho fes per ella, però de tant en tant es dirigia a ell dient-li que com podia veure tenia motius per plorar.
I sí que en té, pensa. Pobra noia. Tan jove i amb un pronòstic de vida de pocs mesos... sense cap esperança de futur.
I, de cop, la noia s'aixeca, li diu adeu i marxa.
Es queda sol molt trasbalsat pel que acaba de viure. Pensa en la noia, però per sobre de tot pensa en com ha maleït el pas i el pes del temps. I ara sap què ha de fer i comença. Treu una pedra de la motxilla i la llença. En llençarà cada dia i així caminarà més dret, content de viure el pas del temps!