Tot és tan relatiu...

Un relat de: Prou bé
Sempre pensa… o, més aviat, sent...com pesen els anys!
Cada aniversari és com carregar una pedra, cada cop més gran. Les acumula a una motxilla, imaginària, penjada a l'esquena, cosa que fa que es vagi vinclant endavant en caminar fins al punt que està segur que un dia acabarà arrossegant el nas per terra!
Surt diàriament a passejar i va a un parc petit que hi ha prop d'on viu. Li agrada un raconet recollit on seu a un banc que hi toca el sol. A l'hivern s'agraeix l'escalfor. A l'estiu en busca un a l'ombra.
No és gaire parlador i no necessita trobar ningú per conversar. A més a més les converses amb els de la seva edat sempre van del mateix: - dels mals i "del si no fos", dels metges que ara amb això del virus no ens fan cas, dels nets que, ves per on, ja no ens necessiten i dels fills que ni se sap des de quan no els veig, és que ni una trucada fan…- converses que no li interessen ni poc ni gens, ja que tot el que aporten són queixes i retrets i ell no té cap queixa ni cap retret a fer a ningú.
Bé, això no és ben bé veritat del tot. Sí que maleeix sovint... el pas del temps!
Avui no ha estat de sort i ha vist el banc ocupat. Quan s'hi ha acostat s'ha trobat una noia jove, bé ell la veu molt jove, però deu estar cap a la quarantena llarga.
Passats uns minuts, no gaires, s'ha adonat que la noia plorava. Calladament, sense escarafalls, però les llàgrimes rodolaven galtes avall i no semblava que s'haguessin d'aturar.
Sense més ni més, la dona ha començat a parlar. A raig, com si ho fes per ella, però de tant en tant es dirigia a ell dient-li que com podia veure tenia motius per plorar.
I sí que en té, pensa. Pobra noia. Tan jove i amb un pronòstic de vida de pocs mesos... sense cap esperança de futur.
I, de cop, la noia s'aixeca, li diu adeu i marxa.
Es queda sol molt trasbalsat pel que acaba de viure. Pensa en la noia, però per sobre de tot pensa en com ha maleït el pas i el pes del temps. I ara sap què ha de fer i comença. Treu una pedra de la motxilla i la llença. En llençarà cada dia i així caminarà més dret, content de viure el pas del temps!

Comentaris

  • Encara.[Ofensiu]
    SrGarcia | 03-03-2022

    Ja ho diuen que només hi ha una cosa pitjor que fer-se vell: no arribar-hi.
    Aquest home compara el pes de les seves pedres amb altres molt més feixugues i pot entendre que encara té sort. Un relat emotiu i realista.

  • Motxilles...[Ofensiu]
    Canela fina | 14-02-2022 | Valoració: 9

    ...plenes de pedres que carreguem sovint de forma innecessària. Les pedres sempre fora que fan nosa a la sabata i a l'esquena. M'ha agradat molt :)

  • Allunyar-se ..[Ofensiu]
    Magda Garcia | 13-02-2022 | Valoració: 10

    ..de la gent que viu dins la cultura de la queixa és molt inteligent. I aquest relat vostre m'ha agradat molt. Fa pensar. Aprofito per agrair-vos els vostres amables comentaris. Cordialment.

  • El primer[Ofensiu]
    llpages | 13-02-2022 | Valoració: 10

    Ja ho diu la cançó de Cristina y Los Stop (1967, de quan els ocells tenien dents...): "Tres cosas hay en la vida, salud, dinero y amor". I la salut, la primera. Mentre hi hagi salut, rai, la resta ja s'anirà arreglant. Però com que això de trobar-se bé no ens ho deixen triar, encara que seguim consells de salut del tot recomanables, no està de més reflexionar-hi de tant en tant. El teu relat convida a pensar-hi, descrivint una situació que segur que podria ser real. Jo recomanaria de rellegir-lo cada vegada que ens preocupem per foteses (ep!, fer anys no és cap tonteria, però queixar-se si un es troba bé, sí), ajuda a centrar-te i valorar el que tens. Gràcies, Prou bé!

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Prou bé

Prou bé

68 Relats

563 Comentaris

18931 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
Bilder hochladen




Vaig néixer fa un munt d'anys al cap i casal del meu país, al qual m'estimo. Molta sort. Vaig créixer en una família fantàstica. Molta sort. Vaig col·laborar a crear-ne una, fa un munt d'anys, que s'ha enriquit amb fills i néts. Molta sort. Vaig treballar, un munt d'anys, sempre en allò que m'agradava: la meva professió. Molta sort. I ara, a la recta final que espero sigui molt llarga, crec que segueixo tenint molta sort.


Email proube43@gmail.com