Tot és difícil abans de fer-se fàcil.

Un relat de: Joan Colom
En la novel·la "L’esperit del temps", de Martí Domínguez, he llegit la cita de Goethe "Tot és difícil abans de fer-se fàcil", i no he pogut evitar de pensar en dos tipus de dificultat: la del problema difícil que un cop resolt sembla fàcil, però que ha calgut fer mans i mànigues per resoldre’l, i la del problema que sempre ha estat fàcil i que si havia passat per difícil només era per un enunciat que feia de mal dir en llenguatge col·loquial.

Un clar exemple de la primera categoria de dificultad la tenim en el darwinisme. El pensament il·lustrat del segle XVIII ja havia remuntat la biologia essencialista que preconitzava la immutabilitat de les espècies creades per Déu, peró el primer evolucionista en postular una teoria completa de l’evolució, descrivint-ne la mecànica, va ser Jean-Baptiste Lamarck: la variació de les condicions ambientals produïa canvis en els organismes vius i les característiques així adquirides eren heretades per les noves generacions. L’encert de Charles R. Darwin va ser considerar dos factors: el motor del canvi i l’orientació evolutiva. El motor del canvi són els "errors" o mutacions que s’introdueixen aleatòriament en la replicació dels individus i que es transmeten hereditàriament, i l’orientació evolutiva cap a espècies més ben adaptades al medi canviant es produeix per la selecció natural dels individus millor adaptats: en comparació amb aquells que no han experimentat mutacions o els han sortit indiferents o desfavorables al medi, molts més individus amb mutacions favorables arribaran a l’edat de reproduir-se i transmetran les seves característiques a la descendència, de manera que cada generació comptarà amb un percentatge creixent d’individus més ben adaptats al medi. Vet aquí com una expressió tan simple en aparença com "selecció natural" pot explicar l’evolució de la vida a la Terra.

Com a exemple de la segona categoria, un problema algebraic de Tercer d’ESO, la dificultat del qual resideix únicament en el galimaties de l’enunciat: "Anna li diu al seu germà Bernat: jo tinc el doble dels anys que tu tenies quan jo tenia els anys que tu tens ara; quan tu tindràs els anys que jo tinc ara, els nostres anys sumaran 36". Si anomenem a als anys d’Anna y b als de Bernat, només cal adonar-se que la diferència d’edats a – b representa tant el temps que ha passat des que Anna tenia b anys com el que ha de passar perquè Bernat en tingui a. Les dues condicions queden representades per les equacions:
a = 2 [b – (a – b)] = 2 (2b – a) = 4b – 2a
a + (a – b) + b + (a – b) = 3a – b = 36

De la primera equació tenim que a = 4/3 b
i de la segona, a = 36/3 + b/3 = 12 + b/3.
Substituint a en aquesta última, tenim: 4/3 b = 12 + b/3,
d’on b = 12 i a = 4/3 12 = 16. Com veieu, és bufar i fer ampolles.

Comentaris

  • no entendre res[Ofensiu]
    Atlantis | 27-07-2022

    subscric l'opinió d'Aleix. Bones elucubracions ens comparteixes.

    Gràcies pels teus comentaris.

  • Difícil O facil[Ofensiu]
    Prou bé | 25-07-2022

    No és problema allò en què no hi pots fer res!
    Aquesta és, per mi, l'única incògnita a aclarir!

    Ara bé un bon i erudit relat!
    Amb total cordialitat

  • Bufar i suar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 25-07-2022 | Valoració: 10

    No, si és claríssim! Com a estudiant de lletres, no entenc ni un borrall dels plantejaments matemàtics i físics del teu relat. Però vaja, m’encanta constatar el coneixement que tenen alguns d’aquestes matèries. Com deia el meu professor de llatí: “Ego sum pauper; nihil habeo et nihil sabo”. És a dir: “jo sóc pobre; res no tinc i res no sé”.
    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: