Tànatos desassossegant. [temps real de lectura: 3 minuts]

Un relat de: Joan Colom
Entre els qui creiem que després d’aquesta vida no n’hi ha cap altra, cada cop és menys freqüent tenir por a la mort; sí que temem en canvi el dolor que la pot precedir, per exemple en la fase terminal d’una malaltia. Però, sense ganes d’indagar massa, confiem en que, un cop traspassats, ens espera el no-res més absolut, el son etern. Ara bé, ¿algú ens garanteix que les sensacions tàctils, i en concret el dolor, no es prolonguen més enllà de la mort clínica; que si ens enterren no sentirem com els nostres teixits es descomponen i eclosionen larves necròfagues, o que si ens incineren no notarem la llepada de les flames i com ens anem carbonitzant de fora cap a dintre, fins quedar reduïts a cendres?

Si el pèl i les ungles segueixen creixent unes hores després de la mort, fins i tot si prescindim d’experiències recents que han aconseguit preservar algunes funcions cerebrals bàsiques en cervells morts, ¿no podria ser que que la mort encefàlica —l’encefalograma pla— fos compatible amb la pervivència d’estímuls tàctils durant un temps, encara que el cervell ja no pogués coordinar i processar aquests estímuls, ni cursar una resposta? No és infreqüent que els cadàvers recents presentin tics facials i altres reflexos nerviosos: ja des de la invenció i utilització intensiva de la guillotina en la Revolució Francesa, s’havien observat ganyotes i moviment d'ulls i llavis en alguns caps separats del cos, primerament espasmòdics i després més relaxats, com obeint la voluntat del decapitat; fenòmens tots aquests corroborats posteriorment pels investigadors.

Durant el llarg període de temps en què els nostres avantpassats van suportar l’última glaciació, vivien confinats en cavernes on la vida s’organitzava al voltant de la foguera, amb ocasionals expedicions a fora per proveir-se de llenya i aliments. En aquestes condicions es van haver d’adaptar a respirar una atmosfera enrarida, pobre en oxígen, sense que això els restés habilitat per manufacturar els estris més bàsics. La selecció natural va fomentar que l’espècie evolucionés cap a organismes dotats d’un sistema nerviós capaç de mantenir l’eficiència en condicions d’hipòxia. Per això, quan en el procés de descomposició d’un cadàver es va succeint la mort cel·lular en diversos teixits, les neurones són les últimes en morir i, tot i que el cervell hagi deixat de funcionar com a centre de control de les funcions de l’organisme, per les fibres nervioses segueixen circulant impulsos elèctrics.

I és que la lògica de l’evolució de les espècies només condueix a una millor adaptació al medi —i a un menor patiment— si atenem als individus en edat de reproduir-se, no pas als vells, podent ser perfectament que una determinada característica genètica redueixi la mortalitat infantil, augmentant així la taxa de reproducció, però castigui durament els individus quan deixen de ser fèrtils. Doncs si això pot passar amb els vells, la situació dels quals no té cap repercussió —genèticament parlant— sobre les generacions futures, ¿què no podrà passar amb els morts? Per tot plegat, la mort, entesa no com un fet puntual sinó com com un procés dilatat en el temps, potser no és aquell plàcid deixar de ser que suposàvem sinó un sinistre malson que podríem equiparar al purgatori cristià: un seguit de sofriments que únicament es diferencia de l’infern en que no és etern sinó limitat en el temps.

Que aquestes reflexions ocupin les vostres nits d’insomni. Hi, hi, hi, hi...!

Comentaris

  • Agraïda[Ofensiu]
    Homo insciens | 07-11-2022

    Òndia, agraeixo molt les teves paraules. Si continues llegint la resta igual canvies d'opinió, però no cal que m'ho diguis. He, he, he! No, parlant seriosament, jo n'he llegit bastants, i n'he trobat molts de molt bons, si ho tingués en compte tampoc m'hi presentaria, tu escrius bé, només cal que trobis el to adequat per fer microrelat, amb els nanos te'n surts prou bé! A veure si trobes temps i ganes i et llegim en el concurs!

  • Homo insciens | 07-11-2022

    Tranquil, he entés que anava amb aquesta intenció...

  • Més aclariments:[Ofensiu]
    Joan Colom | 07-11-2022

    Després dels comentaris de llpages i Homo insciens, estic adonant-me que aquest relat està camí de convertir-se en quelcom de semblant a aquell serial radiofònic ideat per Orson Welles en 1938, que es basava lliurement en "La guerra dels mons" de H.G. Wells i que va fer anar de cul durant hores a milers d'oïdors, convençuts que estaven escoltant un reportatge real. Per això, si no ho heu fet, us convido a llegir l'autocomentari precedent, "Aclariment:".

  • Ostres [Ofensiu]
    Homo insciens | 07-11-2022

    Ostres Joan Colom, quin mal rotllo m'ha agafat! hahaha! Ja era la teva intenció, no?

  • Entre els pollastres que...[Ofensiu]
    llpages | 07-11-2022 | Valoració: 10

    corren sense cap i els humans decapitats hi ha una diferència notable: encara que la cara de la víctima humana faci alguna ganyota, la resta del cos cau a terra com un sac de patates. Segurament, els cervells d'aquests èssers vius no peten igual, ni el sistema nerviós. El punt cabdal, i que suposaria un addendum al text que ens ocupa, és l'estona que pot estar connectat el cervell amb la resta del cos una vegada abandonada aquesta vall de llàgrimes que és la vida: patirem gaire estona, les flames incinerants? Fins quan notarem l'estretor del taüt? Aquí és on hi ha la mare dels ous! Per als que són conscients de ser una ànima condemnada al foc etern, què voleu que us digui, ja no ve d'una estona de notar les flames. Ara bé, pels que s'han guanyat el Cel, fer-los la berlafica de passar calor i estretors ho trobo de mal gust, què voleu que us digui. Agraïments infinits, Joan Colom, per recordar-nos que la vida és curta, però potser no tan curta com ens pensem.

  • Aclariment:[Ofensiu]
    Joan Colom | 07-11-2022

    Aquest autocomentari reprodueix el que havia fet, en el lloc que tocava, al primer de Prou bé, que deixava entreveure la sospita que jo subscrivia seriosament el contingut d'aquest relat:

    El meu relat "Tànatos desassossegant" és el primer que escric purament de terror. Se'm va ocórrer construir un pseudoassaig amb alguna veritat, mitges veritats i invencions disfressades de discurs científic, orientat a alimentar una de les pors més atàviques de l'ésser humà, la por a la mort, pensat per als qui no creuen en el cel ni l'infern —els creients ja van prou servits—.

    Amb la malèvola rialleta final em pensava que, a qui encara no se n'hagués adonat, li quedaria clar que el relat només era una bretolada macabra amb el propòsit d'acollonir durant tres minuts.

  • Però...[Ofensiu]
    Prou bé | 07-11-2022 | Valoració: 10

    ...Això: terror del bo! A mi la mort no em fa por però el teu relat sí que me n'ha fet i he entès que aquest era el propòsit!
    Amb total cordialitat

  • Comentari del comentari[Ofensiu]
    Prou bé | 07-11-2022

    Bravo! Joan!
    Ja començava a pensar que ningú hi cauria!
    Amb total cordialitat

  • Desassossec [Ofensiu]
    Prou bé | 07-11-2022

    Provoca el teu relat! Ben redactat, això sí! Que porta a reflexionar? També! Però...
    Amb total cordialitat