Solitud (metarelat).

L'afirmació a l'inici del comentari d'Identitat Inedita i el fet que les visites al present relat, "Solitud (metarelat)", gairebé tripliquin a hores d'ara les del relat de referència, "Solitud", em fa sospitar que molts lectors es confonen, pensant que l'esquema en negreta es el relat. O m'he explicat molt malament o és que tots anem massa atrafegats.

Corprenedor relat per com es de possible i fins i tot probable. Composició literària molt ben confegida.

Corprenedor relat per com es de possible i fins i tot probable. Composició literària molt ben confegida.

Trobo interessants les teves històries i ben escrites.
Quan me les trobo me les llegeixo amb interès; potser per un tema d'edat en resulten atractives.
Crec que els que escrivim som més de dir que d'escoltar els altres.
I sobre el tema que proposes; "morir-se tot sol és un símptoma de la nostra soledat", em sembla que és signe del nostre temps. Sobreviure "en el mercat!" obliga a despersonalitzar-se una miqueta: tot allò que no permet vendre's o vendre, sobra. Però no volem ser col·lectivistes! i ens agafem a aquest mode de vida que ja comença a caure a trossos per la banda medioambiental.
Tot això es desfarà com llàgrimes en la pluja, diu el robot en el seu soliloqui final. Tant i fa si es davant de la tele o al mig del carrer. La pregunta és què deixem als que venen darrere.

Al final del text demanes als relataires una opinió sobre un aspecte concret, el títol més convenient, i jo te la dono, amb molt de gust, però més ampliada.

Vull dir-te que, efectivament, els dos títols que proposes són, potser, més atractius, però també vull que sàpigues que crec que escrius molt bé. Tens una gran facilitat per a l'escriptura.

Desitjo, de tot cor, que la salut et millori i et faig arribar una càlida abraçada que espero et faci sentir més acompanyat. La solitud és un monstre que ens mossega l'ànima.

Afectuosament,

brins

SrGarcia ha posat el dit a la llaga, com sempre. Ja abans tenia el mal costum de limitar-me a contestar els comentaris en la meva pàgina, sense fer-ne jo als relats dels meus comentaristes. Però darrerament, ni això. Els comentaris de SrGarcia a "L'etern retorn i altres finals", "Divagacions vicentines bizantines", "Aquella vegada" i "Prodigi a Barcelona" els tenia ben presents (per a mi sempre han estat un honor) però anava posposant-ne la resposta, a l'espera d'un dia particularment inspirat que mai no arribava. Que entre "L'etern retorn i altres finals" i "Llàgrimes en la pluja" hi hagués hagut tres cateterismes i una intervenció quirúrgica, tot ben amanit amb una depre de cavall, podia ser un atenuant però mai una justificació. Així que en prenc nota, i espero rebre l'absolució assegurant que a més de la contrició (que em sembla recordar que era penediment del bo) hi ha propòsits d'esmena.

El teu metarelat està mol bé. El teu relat encara millor. He vist que últimament pujaves uns relats molt breus i amb força empenta emocional; això està bé. Però els relats breus tenen la dificultat de ser de mal entendre. Sovint cal escriure i desenvolupar els personatges, si vols que el relat quedi clar.

El teu relat s'entén perfectament, però hi ha una altra cosa a relats en català: la reciprocitat; que el teu relat sigui molt bo (que ho és), no importa tant com que comentis els autors que et comenten. Algú podrà dir que això és molt trist, però és així.

Desitjo de tot cor que hagis superat els teus problemes de salut.