Seré els teus ulls

Sovint els escriptors cerquem a la nostra fantasia relats per explicar a RC quan a la realitat que ens envolta hi ha moltes històries dignes de ser relatades i compartides en aquest espai. Aquest és el cas d’aquest relat.
Potser algun dia, aquesta noia del supermercat passarà per aquesta pàgina i trobarà aquest relat. I també, potser, no considerarà que aquest fet sigui mereixedor de ser narrat. És precisament aquest l’encant de la història: ens expliques una actitud molt lloable d’una persona que no deu considerar que adoptar un gos cec sigui quelcom extraordinari.
Ens seguim llegint,
Núria

La noia que l'ha adoptat té doble mèrit, doncs hi ha coses que donen satisfacció i no les podrà realitzar amb aquest gos. Jugar amb ell empaitant pilotes, véure'l venir corrent cap a tu a rébre't tot content, caminar davant teu i aturar-se per esperar la mestressa i activitats físiques en que poden participar amo i gos.

L'actitud d'ella amb el gos sembla la més adequada doncs no és de sentimentalisme. Aixó ho demostra el fet de que el tregui a l'aire lliure i no el plany. Això és bó pel gos i per ella.

Sí que m'ha agradat, com m'has dit.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

un moment que t´ha commogut, i ens has fet emocionar, també als lectors.Molt bé.
Per cert, jo tinc un gos d´aquesta raça i és fantàstic.
Una salutació ben cordial

Crec sincerament que, en el cas present, has transcendit l'anècdota sense menystenir-la:
Entendreixes la sensibilitat de la persona que et llegeix al temps que esborrones l'admiració de qui també intenta escriure, descriure, transmetre, ... i provoques la reflexió a partir d'un plantejament nítid però profund que suposa una mirada interior.

Desitjant que tingui continuació, t'envio una altra abraçada per celebrar la retrobada,
Unaquimera

són els gossos que guien la gent invident. En aquest cas és al inrevés i has tornat a aconsseguir un relat deliciós i entranyable.
Una abraçada, copernic.

Un relat que et deixa KO, com a escriptor amateur. És el que m'agrada dels bons escriptors, un instant convertit en un relat. Felicitats per encabir-hi sensibilitat, descripció, reflexió i tancar-ho amb un títol de novel.la galardonada.
Imparable, astrònom!

angie

El que has explicat des del primer mot fins el darrer, estava al meu cervell, donant voltes, però es quedava acumulat amb altres pensaments.

Tinc un gos que no es ceg però és depenent com tots, les persones i els animals de companyia. De fet les persones també som animals de companyia! no?

...reflexió de que hi han animals molt més humans que les mateixes persones que a vegades ens envolten. Molts es pensen que el gos és un animal de companyia, però crec que és alguna cosa més. Cada amo amb el seu gos té un lligam, qui tria a qui, l'amo al gos o és que el gos tria al amo? Ja que sinò esta be amb ell ho farà saber ben aviat.

Un bon relat.

Una abraçada.

perquè tenia mig embastat un relat sobre aquest mateix tema i l'hauré de canviar o meditar molt més... perquè el teu li dóna mil voltes: sintètic i precís, tendre sense embafar i alhora real com la vida mateixa. De fet, suposo que és un fet realment viscut, mentre que el meu relat era inventat: no hem tingut mai animals a casa tot i que jo sempre m'he delit per tenir-ne.

Els animals com a companys lleials d'infortuni o simplement de vida, quin gran tema per reflexionar.

La introducció, l'anècdota, el final, molt bon ritme, molt clar i senzill.
Jo, però, encara li segueixo donant voltes al tema dels temps verbals. M'agradaria trobar unes normes d'estil que em guiessin a l'hora d'utilitzar-los. Ara, seran unes autonormes , no les normes d'estil que m'imposi una "autoritat" estilísitca.
He creat un alter ego a RC i els textos de reflexió narrativa que faci els penjaré amb el seu nom. De moment penso: pretèrit, perifràstic, pretèrit simple, present històric, girs no verbals....

Repeteixo les felicitacions pel relat. No et puntuo perquè vaig decidir no puntuar mai...penso que no sóc ningú per puntuar la feina d'altri (sobretot perquè sé com és de difícil escriure9

Salutacions

Lluís

hi ha un vincle profund que imagino ve de molt lluny i ens uneix de forma molt particular, sobre tot amb els gossos. A casa sempre n'hem tingut i, malgrat amb els anys he tingut d'acomiadar-me d'uns quans, guardo el record viu de les vivències que vam compartir. Amb el teu relat van vingut a la memòria moments en els que, com bé dius, he sentit que les seves actituds m'aportaven un glopet de saviesa.
M'ha agradat molt, de veritat.
Una abraçada