Un crit que no té preu

Fa pocs dies el quadre “El crit” d'Edward Munch es va convertir en el més car de la història de l'art en vendre's a la casa de subhastes Sotheby's de Nova York per l'esgarrifosa xifra de gairebé 120 milions de dòlars (uns 91 milions d'euros) superant el “Nu, fulles verdes i bust” de Picasso que va assolir el 2010 la quantitat de 106,5 milions de dòlars. Es tracta de l'única versió d'aquest quadre (el pintor noruec en va fer vàries) que quedava en mans privades.”És com si haguéssim vengut la Mona Lisa” va declarar el director de la famosa casa de subhastes per recalcar la importància que té aquest quadre com a referent d'una època i un estil i per la seva difusió i el seu clar i immediat reconeixement.

Efectivament, a l'esmentat quadre (o més exactament la seva figura central) ja només li falta que l'imprimeixin en samarretes per equiparar-lo amb les icones del segle passat com el retrat del Che Guevara. Més enllà de les xifres que maregen i del mercantilisme al voltant de les obres d'art caldria preguntar-nos que té aquesta tela que ens atrau profundament malgrat la seva concepció tan esquemàtica. Potser el crit que surt de la boca del ninot no ens és tan aliè i ens hi podem identificar? Crida de por, d'angoixa o senzillament s'ha deixat els donuts a casa? Els experts hi veuen el retrat fidedigne de l'home modern: sol, vulnerable, joguina en mans de forces que escapen de la seva comprensió.

El mateix Munch ens dóna una pista en el seu diari: “Caminava amb dos amics. El sol es ponia. De sobte el cel enrogí. Em vaig aturar. Cansat, em vaig recolzar en una barana: sobre la ciutat i el fiord blau obscur només veia sang i llengües de foc. Els meus amics continuaven la seva marxa i jo seguia aturat en el mateix lloc, tremolant de por, mentre sentia que un crit infinit penetrava tota la natura”. I malgrat tot, amb aquesta explicació encara no sabem per que ens subjuga aquest crit de solitud i terror, aquestes figures que s'allunyen indiferents al drama existencial que s'esdevé a les seves esquenes, sense adonar-se'n del roig furiós del cel que es reflecteix a la barana, sense parar esment a la impressionat demostració de la natura que ens empetiteix.