Allò que no sona

Només em faltaves tu. Estava a punt de tancar la perruqueria, esgotada, i has aparegut amb la carpeta sota el braç. Ho he de confessar: he tingut un mal dia. El dimarts no solem tenir gaire feina però ha vingut la pesada de la botiga de roba. I que si ara em fas unes metxes aquí, i que si que et sembla el cabell una mica recollit allà, i que si potser clareja d'aquest costat, i que si el tint m'irrita els ulls quan em dutxo...i a sobre ha arribat a última hora després d'haver-nos estat la noia i jo gratant-nos la panxa tot el dia. Però quan ja se n'havia anat i començava a tancar les cortines t'he vist, com una aparició sobtada, picant amb insistència a la porta. T'has presentat i m'has explicat l'objecte de la teva visita. Encara ho tenia tot obert: els llums, la caixa registradora, l'equip de música...La noia ja havia marxat perquè a la clienta només li faltava una darrera pentinada. T'he invitat a entrar. No sé que m'ha passat pel cap, potser la gran quantitat de clientes que he hagut de suportar durant aquests anys, els impostos de l'ajuntament, els problemes que he tingut alguns mesos per poder pagar la seguretat social de la noia, que sé jo. El cas és que t'he agafat pel coll, amb les mans exercint una pressió exagerada per la poca força que tinc. Però em posseïa una ràbia intensa, descontrolada, una ira acumulada que es concentrava en aquells moments en el teu coll greixós i suat. M'has donat unes quantes puntades de peu en els genolls que he aguantat gairebé sense sentir dolor. Hem rodat tos dos per terra quan en la lluita hem ensopegat amb un assecador de peu, però he aconseguit el meu objectiu. Has inclinat el cap, vençut, mort.

I ara, que ja he recuperat el senderi i me n'adono del que he fet, quin problema! Com m'ho faré per desempallegar-me del teu cadàver? No saps, és clar, ni ho sabràs mai, amb quina força, amb quina intensitat t'odio.

Per cert, se t'ha caigut la carpeta que porta el logotip de l'S.G.A.E.