Rugit (Repte 319)

Un relat de: deòmises

Rugeixo. I tota la sabana s'omple amb el so estrident sorgit de la meva gola. Sóc el rei d'aquest indret amb totes les lleones que em plauen quan em plaguin. A més, quan han caigut en la meva xarxa de carícies i mirades, d'afalacs i d'olors, m'obsequien amb carn tendra i fresca d'antílop acabat de caçar. I no em molesto per res més.

El rugit em desemmandreix de la perllongada becaina diària. Els cadells em juguen al voltant, jocs que els entrenen per a quan hagin de disputar-se el terreny i les femelles. Em sento orgullós de tots ells, encara que siguin tants... La meva masculinitat dóna per més.

Aixeco el cap cap al sol de nou, aspiro l'aire fresc i vull rugir però una munió de crispetes i l'estrèpit del fuet del domador em desperta del somni. Dins de la lleonera. Amb altres exemplars de la meva espècie. Plens de puces i mal alimentats. Maltractats dins de la minúscula gàbia que ens protegeix de les criatures humanes.

Toca entrar en escena, dirigir-me a l'arena i repetir un cop més l'avorrit espectacle circense. Cal treballar de valent per a rebre un míser tall de carn de vedella sacrificada en un escorxador de mala mort i uns glops d'aigua estancada i bruta.

Envoltat de mosques, després de l'exigu tiberi, m'adormiré, somniant potser en els meus cadells ja grans, corrent per la sabana d'on em van treure ja fa massa temps... En silenci rugeixo, i tota la sabana torna a la ment...

Comentaris

  • Aquest rugit[Ofensiu]
    ginebre | 20-04-2008 | Valoració: 10

    es mereix un 10.
    Un relat que m'ha tocat fons, molt molt bo.
    Gràcies.

  • Jo veia un lleó, i ja era prou[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 20-04-2008

    He de confessar que jo només veia un lleó en aquest relat teu, tot i que, relacionant-lo després amb "Temerària", he pogut establir altres comparacions.
    De tota manera, la sola imatge del lleó captiu i somiador, sense moltes més connotacions, ja m'ha remogut suficientment per la forma com ens has presentat el captiveri, amb aquest contrast entre l'oníric i el real.
    Al fil del comentari anterior, on sí que hi ha tota una interpretació simbòlica de l'escena, diré que hi estic d'acord parcialment: el trànsit de la captivitat a la vida lliure és difícil, però no inassolibe. Cert és que cal tota una reeducació, començant per aprendre a donar-se permís un mateix, treball tan difícil com arriscat. Això, sens dubte.
    Un petó.

  • La vida interior de l'artista[Ofensiu]
    franz appa | 20-04-2008

    A mi aquest narrador trist que no té més sortida a la supervivència que somiar dins del seu cau infecte, em recorda de fet la vida de tot artista, engabiat i aïllat dels veritables àmbits de l'experiència, quan un ha de transigir de les seves aspiracions de llibertat a canvi d'un asfixiant sostre i un tros de carn al plat.
    Potser si un dia caiguessin les reixes que l'engarjolen, el lleó descobriria que la presó continua empresonant-lo, perquè ha oblidat el camí, l'olor, el contacte de la brisa de la sabana sobre la seva pell ja gastada.
    Una abraçada,
    franz

  • Enfrontament[Ofensiu]
    Unaquimera | 19-04-2008 | Valoració: 10

    El relat ofereix una imatge dura narrada en primera persona: el somni i el record enfrontats a la realitat, la llibertat reduïda per uns barrots, el desig limitat a l'esclavatge, un rei que ara només és part d'un espectable.

    He trobat molt atractiva la presentació d'aquesta història.
    Gràcies a les disseminacions continuaré descobrint la teva prosa.

    Una abraçada silenciosa com aquest rugit,
    Unaquimera

  • Noi, no pares...[Ofensiu]
    Nubada | 17-04-2008

    Vaig veure ahir el teu relat al repte. Molt bona la redacció en primera persona, des del lleó. Però el que també m'ha deixat al·lucinada és la quantitat de relats que penges cada dia... àpali!

  • Lluny de la sabana[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 15-04-2008 | Valoració: 10

    El teu lleó presoner m´ha arribat al cor. El sentiment d´enyorança i aquesta mena de rugit de rebel·lia contra l´ésser humà que l´ha fet objecte d´exhibició circense és digne d´una denúncia aferrissada. No suporto cap animal en fase de captivitat.
    Has transmès molt amb poques línies.
    M´ha agradat rabiosament i ferotge el teu relat.
    Gràcies pel teu comentari deomises.
    Una abraçada.
    Mercè

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306059 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978