Revisant pel·lícules antigues.

Quan fa temps que hem vist una pel·lícula sol passar que alguna escena que ens va merèixer una atenció especial i que diverses vegades l’hem recreada en la memòria ens reporta sorpreses quan tenim ocasió de recuperar-la, perquè no s’ajusta del tot amb allò que recordàvem: pels diàlegs, els actors, la posada en escena o la durada. Fins i tot una pel·lícula que recordàvem en blanc i negre podem descobrir que era en color quan la tornem a veure, o al revés. La causa de les diferències pot ser la degradació del record deguda al pas del temps o l’adherència d’elements aportats per la imaginació, per experiències viscudes o fins i tot per una altra pel·lícula. Paradoxalment, ¿podem afirmar que quant més hem reviscut una escena en la memòria més s’allunya de l’escena real, perquè més nombroses són aquestes adherències modificadores? Extrapolant-ho als records d’experiències viscudes, ¿podem afirmar que quantes més vegades hem evocat un episodi més probabilitat hi ha d’haver-lo mistificat?

Si una pel·lícula ja l’havíem vista però no la recordem pel títol, quan la tornem a veure sovint passa que les primeres escenes o la música ens sonen vagament però no n’estem segurs, amb una sensació semblant al déjà vu, i no la reconeixem de manera concloent fins arribar a une escena més avançada en què el diàleg, els actors o la posada en escena ens fan reaccionar. Per què passa això es més difícil d’aclarir: de vegades l’escena que actua com a detonant és clau en el desenvolupament de la trama però no sempre és així i pot ser que sigui irrellevant però amb un petit detall —una paraula, el gest d’algun personatge o un objecte insignificant— que provoca el reconeixement de la pel·lícula amb efecte retardat. Cosa que no hauria d’estranyar perquè, en fer memòria d’episodis de la nostra vida, també passa que anècdotes sense importància les recordem amb més nitidesa que successos transcendentals.