DESCANSA AMOR MEU

La calor pesava com una manta humida sobre la pell. Els plats, encara tebis, em lliscaven de les mans mentre els deixava damunt del taulell de la cuina per posar-los al rentavaixelles. En el silenci sobtat, vaig sentir-te. Et vaig mirar.

Estaves estirat al sofà. “Necessito estirar-me”, havies dit, amb la veu carregada d’una fatiga que semblava anar més enllà dels ossos. Una fatiga del món. I allà eres, amb la respiració ja lenta, profunda, mentre en la pantalla del televisor, com un mal somni persistent, s’esmicolaven les notícies.

Un altre escàndol, una altra catàstrofe, un altre senyal que aquesta realitat que ens envolta, aquesta estructura que dèiem sòlida, no és sinó fusta podrida que cedeix sota el pes de la seva pròpia ruïna. S’enfonsava el món, o això ens feien creure, píxel a píxel, en veu alta i amb imatges esgarrifoses.

Vaig acostar-me. Mentre el soroll somort de l’aigua del rentavaixella deixava anar una simfonia de matisos. El presentador deia alguna cosa amb gravetat artificial. La llum blava del televisor et pintava el rostre, accentuant les ombres sota els ulls. Ja dormies. Tan ràpid. Com si el cos, savi, hagués triat la fugida immediata davant de l’assalt constant de la maledicció exterior.

I llavors, va arribar. Com una onada que em va colpejar el pit i em va deixar sense alè. Una tendresa infinita, àcida i dolça alhora. Et veia allà, vulnerable, entregat al son enmig del soroll del col·lapse, i em semblaves el més valent, el més tràgic, el més bell. Un acte de fe minúscul en un instant de repòs. Enmig de tot el que s’enfonsava, de tota la incertesa que ens xiula a les orelles com el vent abans de la tempesta, aquí hi havia això: tu, respirant. Jo, mirant. Un moment de pau robada.

La meva mà va voler acariciar-te els cabells, però es va aturar a mig aire. No. “Descansa, vell amor meu”. Que res no trenqui aquest precari santuari. Perquè res no és segur. Ni aquesta pau, ni aquest sofà, ni el sostre sobre nosaltres. La vida que ens ha tocat viure és aquesta: un equilibri fràgil sobre un terra que tremola. Sabem que pot cedir en qualsevol moment, ens ho recorden cada dia, cada notícia, cada silenci carregat de preguntes sense resposta.

Però aquí i ara, en aquesta calor pesada, amb l’olor del menjar que encara flotava i el murmuri macabre de la televisió com a banda sonora del nostre fracàs col·lectiu, hi havia una veritat més gran que totes les ruïnes: la teva respiració regular. El senyal precís, fràgil i irrefutable, de què encara estem. Encara som. I que, potser, mentre puguem trobar aquests racons de tendresa infinita i repòs compartit, mentre puguem mirar-nos amb aquesta compassió que desarma el món, encara hi ha amor, enmig de la incertesa que tot ho menja.

Descansa. Mentre puc, mentre estic aquí, et vetllo. Contra què? No ho sé exactament. Contra la podridura que hi ha més enllà de la finestra? Contra la por que ens rosega per dins? Contra la mateixa impredictibilitat d’aquesta existència? Només sé que et vetllo. I que aquesta tendresa, també, és un acte de resistència.




2025