REVETLLA DE SANT JOAN

La nit de Sant Joan esclatava en foc i estrèpit. Sota una volta d’espurnes i fums dolços, els músics martellejaven els instruments amb fúria dionisíaca. Entre la massa suada, ella es sacsejava, un esperit separat embogit per un ritme intern que ningú més sentia. Les seves cames no paraven, els braços esbotzaven l’aire pesat, però les mans com a garfis, no alliberaven el braç del seu company.

De sobte, el seu cos va canviar de cadència. Va començar a balancejar-se, lenta, pesada, com un penjoll desenganxat del temps que marcava la música. Un moviment líquid i estrany, completament aliè al batibull. Un somriure li envelava la cara, però era vidriós, absent, com si mires des d’un altre lloc.

-Maria, què et passa?- La veu del seu company, plena d’una alarma que començava a esquerdar la festa, li va arribar com des de molt lluny.

Ella va girar amb esforç, els ulls perduts, enfonsats en ombres. –Què vol vostè?- va cridar en una veu aspra, estranya. –Vol fer el favor de deixar-me estar!... Les paraules, malmeses, li van sortir arrossegades.

Llavors, com un llampec silenciós, la paràlisi va colpejar. El seu braç dret va penjar, inert, una càrrega freda. Una sensació de cotó brut li va envair la meitat de la boca, asfixiant les següents paraules. El món va inclinar-se, els colors de les fogueres es van fondre en una taca groguenca. L’ictus, silenciós i implacable, havia començat la seva obra negra dins seu mentre el ritme còsmic de la revetlla continuava esclatant, indiferent, al seu voltant.





2025