AQUELL ESTIU

L’estiu del 67, o potser el 68, la carretera C-244 era un forn. Com la pols dels carrers del poble –mil cinc-centes ànimes sota la protecció ombrívola del castell de Claramunt- semblaven cremar sota les soles. Sense universitat, lliures com ocells, però dins l’enorme gàbia invisible del règim, la vida era un descobriment constant. El riu Anoia duia aigua i història, alimentant els molins paperers nit i dia. Les fàbriques tèxtils treballaven a tot drap, la farmàcia feia olor de remeis, els vells jugant a les cartes a l’hostal Vell, un furgó posant benzina al sortidor de l’Hotel, gent regant els horts, tren fent entrada a l’estació i les “forces vives” (un eufemisme que ens feia riure per no plorar) pesaven com pedres al pit. Tot sota la mirada de pedra del castell, un “sentinella” gegant que, en el nostre perdut imaginari infantil, realment protegia la vall... o potser la vigilava.

I vam tenir la idea. Una idea de bojos, o de joves estudiants de vacances embogits pel cinema “vérité” que devoràvem en revistes franceses passades d’estranquis. Un permís miraculós del secretari de l’ajuntament –potser per compassió, potser per curiositat malsana, potser per un raig de coratge soterrat- ens va obrir les portes del cementiri, ara municipal. Portàvem la nostra arma màgica: una càmera de 16 mm sonora, una Bolex Paillard, pesant com una ànima en pena, un trípode i una bateria de cotxe que semblava arrossegar el mateix infern. Volíem captar l’essència, el cru, la veritat despullada. I la veritat aquella tarda es deia autòpsia.

L’escena era de somni malsà. La sala, o el que fos, havien posat el taüt sobre dos cavallets. La calor, ja insuportable a l’exterior, dins era una boira espessa, pesada, amb olor de calç i alguna cosa més agra, indefinible però present. La presència del metge forense i el jutge, amb la seva gravetat burocràtica, i el seu ajudant, més pàl·lid que el difunt, s’imposaven. Els guàrdies civils –amb aquells tricornis negres com quitrà roent i l’uniforme verd de llangardaix amb mirades que gotejaven “mala llet” –com dius tu amb tanta exactitud- formaven un mur inquietant. Fam? Potser. Rancúnia segura. L’odi és un aliment amarg que omple.

Vam pregar. Ho vam fer amb l’únic capital que teníem: la passió ingènua de dos joves estudiants amb una càmera. Vam argumentar, amb veus acollonides, la importància “documental”. El jutge, amb la boina calada i fumejant un caliquenyo pudent “remugà una bona estona”, com un bou davant d’un lloc estrany. La seva mirada anava de nosaltres, dos pardals espantats però obstinats, a la càmera, aquella bèstia negra, i als guàrdies, aquells mastins silenciosos. Finalment, un gest sec. Un assentiment. No per convicció, sinó potser per treure-se’ns de sobre, o perquè la burocràcia de la mort ho exigia i ells ja hi eren.

Es va encendre la llum. La nostra llum. La bateria va il·luminar aquell habitacle tètric. Era un raig de sol artificial enmig d’aquella foscúria latent, il·luminant l’escena d’una manera crua, quirúrgica. El procediment va començar. Els moviments precisos, gairebé mecànics, del forense sobre el cos inert dins el taüt. El soroll dels instruments, metall sobre metall, metall sobre... una altra cosa. Nosaltres, acollonits, mirant per l’objectiu, intentant no tremolar, intentant que el focus no es desviés, que el so captés les remors necessàries. La realitat era tan brutal, tan immediata, que ens va absorbir. Per un instant, la càmera era un escut. Però l’emoció i la tensió eren massa fortes. En algun moment, sense voler, sense ni adonar-nos-en, van escapar-se unes paraules. En català. Baixet, gairebé un sospir, un comentari instintiu d’horror o de fascinació entre nosaltres dos.

Va ser com llençar un llumí en un dipòsit de benzina. Aquell guàrdia civil, el més roí, el que semblava haver rumiat odi des del moment en què ens havia vist arribar amb aquella càmera “subversiva”, va esclatar. No va cridar. Va bramar. Com un “energumen”, exacte. Les seves paraules, en aquell castellà estrident i forçat que sonava sempre a falsedat en les nostres orelles, van tallar l’aire com ganivets. “¡Lengua del Imperio, cojones! ¡Aquí se habla cristiano!” o alguna bajanada semblant. No va haver-hi discussió, ni explicació. Només la fúria cega de l’autoritat ofesa per dues síl·labes en llengua prohibida. Aquesta absurda reacció d’aquell burot va desencadenar la fi del “documental”. El jutge va deixar anar un cago’n Déu. –Ja n’hi ha prou, ja podeu fotre el camp!... Ni documentals ni hòsties! Fora!... Literalment. Va ordenar (en rigorós castellà) als guàrdies civils que ens traguessin i els digué que confisquessin la maleïda càmera. Ens vam quedar fora, davant de la porta del cementiri i sense càmera. La bateria i el focus van quedar-se de per vida allà dintre de l’habitacle on es feia l’autòpsia.

El permís del secretari no va valer res. La curiositat científica o judicial del jutge, tampoc. Només van valer dues paraules en català. I la fúria d’un guàrdia civil amb l’uniforme massa gran. Però el mal ja estava fet. I les nostres vacances també. La llibertat meravellosa de l’estiu sense universitat s’havia tenyit de por i ràbia. Des d’aleshores, cada mirada d’un uniforme, cada so estrident de castellà imposat, ens recordava aquella expulsió brutal. Ja no érem nois jugant a fer cinema. Érem uns bordegassos que havien vist la dentadura veritable del monstre, i havien sentit com mossegava per un motiu tan petit, tan nostre, com la nostra llengua.

Les vacances van continuar, sí. Però l’ombra d’aquella tarda al cementiri, il·luminada inconscientment per la nostra llum artificial i apagada per la fúria d’un burot, va canviar per sempre el color d’aquell estiu, i de molts que vindrien. Era la lliçó més amarga de totes: el braç d’odi d’aquell règim tan gris era molt llarg. Per cert, tampoc podem dir que avui dia s’hagi avançat pas gaire en l’assumpte de Catalunya i el català...



*Respectuosament a la memòria del difunt.

*L’estimat amic meu d’aquesta aventura, és un reconegut metge en actiu tot i ser jubilat.

*La càmera (amb el negatiu) i el trípode fou tot retornat per l’ajuntament passats uns llargs dies. Són cinc minuts vint-i-dos segons de “cinéma-vérité”.




2025